El blog de l'Ernest Benito

UNA NOVEL•LA SOBRE ANDREU NIN DE RECOMANABLE LECTURA.

2008-06-12T10:53:00.000-07:00

He de confessar que m’ha sorprès molt gratament la lectura de “La noche desnuda”, de Juan Carlos Arce. Lectura que vaig iniciar amb certa recança i temor, al tractar sobre la mort i desaparició d’Andreu Nin i el procés al POUM. Un sempre té la prevenció que, al convertir en novel·la fets històrics, la ficció pugui deformar-los en aquest procés de narració. EL temor inicial va convertir-se en un interès, cada cop més apassionat, a les poques planes d’haver iniciat la seva lectura, fins a tal punt que vaig empassar-me-la en una sola nit.
Cal felicitar doncs a l’autor, en primer lloc, per saber respectar de manera bastant escrupolosa les veritats històriques, al ensems que sap col·locar la ficció en aquells moments o situacions que en cap moment desvirtuen les realitats contrastades. És el primer mèrit que cal agrair-li però, certament no es pas l’únic.
Trobo molt encertat el creuament que fa de dues de les figures que més han transcendit en la projecció internacional del POUM la de l’Andreu Nin i George Orwell i tanmateix crec que també es un encert el ressaltar la importància que va tenir en la vida personal d’Andreu Nin la seva dona, Olga Tareeva, el tercer personatge destacat en la novel·la.
Aprofita molt bé la ficció per a explicar allò que mai sabrem com va passar, perquè romandrà per sempre ocult a la història, però que sap posar al lector que conegui la trajectòria dels personatges, en que és el que “podria haver passat”. Ho fa de manera planera i amb una bona capacitat narrativa i mantenint l’atenció del lector en tot moment amb una trama molt ben teixida i argumentada.
Em permeto també destacar la part final de la novel·la on descriu de manera acurada i amb tot un seguit de detalls, que no desvirtuen en cap moment la veritat històrica, tot el procés judicial que va seguir-se contra el POUM i els seus dirigents. Crec que es –en la meva opinió- la millor de les moltes aportacions que fa aquesta narració perquè tots aquells que la llegeixin, a més de gaudir-ne en la lectura, ampliïn el seu coneixement d’una realitat històrica que ha estat massa temps oculta i poc divulgada en defensa d’uns interessos que, per sort de tots, avui ja quasi be han desaparegut.
No us desvetllaré pas el contingut de la trama perquè, malgrat la temptació que en tinc, l’autor no em perdonaria mai -i amb tota la raó- el fer-ho en un article d’aquestes característiques però, el que si que us puc recomanar es que no deixeu de llegir-la, perquè a més de gaudir d’una bona novel·la, podreu ampliar el vostre coneixement sobre l’entorn que li va tocar viure a un dels vendrellencs que ha tingut més projecció internacional. L’Andreu Nin.

LA FORÇA DELS VOTS

2008-03-07T07:34:00.000-08:00

No em resisteixo a callar...

pels trets d'uns assassins.

Per aixó avui, més que mai,

vull cridar ben fort

allò que sempre he cregut

NOMÉS LA FORÇA DELS VOTS

POT FER CALLAR

LA VIOLÈNCIA DE LES ARMES!!

Bones Festes!

2007-12-20T03:41:00.000-08:00

Ja han passat quatre anys des de que vaig obrir, per als lectors del diari Baix Penedès, aquesta finestra a Madrid. Tot una legislatura que amb el darrer plenari d’aquesta setmana posa el seu final.

He procurat, amb més de cent cinquanta articles, trametre als conjunt dels ciutadans de les nostres contrades, la vida política que es respirava al Congrés dels Diputats. No ha estat, només, la feina de cronista d’uns fets, sinó que amb tota la intenció, he opinat i valorat en la mesura que la meva objectivitat em permetia, sobre els fets més destacats que s’han produït. No sempre des de l’ortodòxia del que es considera “políticament correcte” però si amb la sinceritat personal que sempre he volgut mantenir.

Ara es hora d’agraïments. Per no assumir el risc de deixar-me a ningú, deixeu-me que en primer lloc el manifesti vers a tots els ciutadans i ciutadanes de la meva demarcació als que m’ha tocat representar. De manera especial a tots aquells que, a través del seu vot, van fer possible que aquestes cròniques s’hagin fet des de l’escó de Diputat. Tanmateix també vull fer-ho amb tots aquells que van pensar en mi al proposar-me formar part de la llista del PSC per Tarragona i que van defensar-ho allà on calia, sense que jo els hi hagués demanat en cap moment que ho fessin. També vull fer-ho de manera molt sentida amb els dos companys de partit que m’han acompanyat de la meva demarcació: al Francesc Vallés i la Lluïsa Lizárraga, als dos he d’agrair el favor de la seva amistat, però amb molta mes intensitat la seva feina feta i la seva col·laboració sempre que la he necessitat.

Jo he procurat servir i estar a la disposició de tots aquells que m’ho han demanat. Ho he fet amb tota la intensitat i capacitat de treball que he pogut. Sempre un creu que hauria pogut fer quelcom més, però em sento satisfet de la feina feta i això es el més em complau a mi mateix.

També es l’hora de demanar disculpes a qui s’hagi pogut sentir dolgut per algun dels meus comentaris en aquesta secció. Si així fos, li puc ben assegurar que mai hi ha hagut en cap dels meus escrits, la intenció de poder crear aquesta sensació sinó que sempre he pretès tot el contrari però sense renunciar al que jo crec que era de justícia comentar.

Ara toca tancar aquesta finestra que ha estat oberta quatre anys. No sé si seré jo qui la podrà tornar a obrir en la propera legislatura. Això no es el que importa. El que si que crec que val la pena es que pugui tornar-se a obrir. Sempre es bo, independentment de qui la obri, poder respirar una mica de fresca allà on l’aire està enterbolit.

Bones Nadal i bones festes! A tots aquells que heu tingut la paciència d’anar llegint, setmana a setmana els meus comentaris. I fins a sempre!

Amb la feina feta!

2007-12-15T07:40:00.000-08:00

Pràcticament a les acaballes de la legislatura i a les portes d’unes noves eleccions es un plaer fer l’anàlisi de la tasca realitzada quan, malgrat les dificultats, el balanç de la feina feta resulta tant positiu com el que podem presentar els socialistes en aquest període de sessions.

Malgrat les dificultats de comprimir en tant poc espai tantes coses procuraré ser sintètic i destacar-ne el que crec més important.

Des de la vessant legislativa ha estat el període més productiu de tot el temps que portem de democràcia. Acabarem la propera setmana, amb un balanç aprovat de prop de quaranta noves lleis, la major part d’elles, amb un marcat caràcter social i que milloren la situació de les persones: la llei de dependència, la de la paritat i igualtat entre homes y dones, les millores civils en el matrimoni, les ajudes a la natalitat, les que promouen una millor atenció sanitària, les que milloren l’educació i la investigació i la dels treballadors autònoms, com les més destacades entre d’altres. Es tot un volum legislatiu que ja ha produït el seu efecte sobre la població de manera immediata i així ho han notat els pensionistes amb la recuperació del seu poder adquisitiu després de molts anys sense fer-ho, les persones dependents, els nous pares i mares de família, etc. I que tenen una projecció vers un futur cada cop millor per a molts i molts ciutadans.

Ha estat també, malgrat les dificultats que això comporta, una legislatura on s’ha avançat i s’ha invertit com mai en la construcció de les noves infrastructures. Només per a citar les que ens afecten amb més proximitat: l’arribada de l’AVE al Camp de Tarragona, l’ampliació del tercer carril de l’autopista, les obres de desdoblament de l’antiga N-340, i la concreció de l’eix que comunicarà el Vendrell amb l’interior de la província per l’Alt Camp i la Conca de Barberà. No vull amagar que això comporta algunes molèsties, però que son les pròpies que ha de patir i pateix tothom qui vol fer obres per a millorar la seva casa. El que estem fent és millorar la casa de tots.

Deixeu-me, per acabar, fer també balanç d’aquelles coses que s’han aconseguit en el nostre àmbit comarcal i que per la dependència exclusiva del govern de l’estat, m’ha tocat gestionar de manera més directa. S’ha acabat l’arranjament definitiu del passeig marítim de Coma-ruga a Sant Salvador, s’ha actuat sobre la reserva marítima del Grapissar, també hem aconseguit l’ajuda econòmica que permetrà finalitzar la restauració del monestir de Santa Oliva, hem desencallat el projecte de millora de l’accés a les andanes de l’Estació del Vendrell que es concretarà en molt poc temps, el municipi del Montmell contarà properament amb una planta de biomassa que ajudarà a mantenir el seu entorn natural amb el consegüent estalvi energètic, i hem pogut aconseguir el compromís pressupostari d’aquest any, perquè el municipi de Calafell pugui començar amb el projecte de millora del seu passeig marítim.

Hem complert amb escreix en allò que ens havíem compromès però encara queda molta feina per fer. Amb l’aval de tot allò que hem realitzat ara ens tocarà demanar-vos el vostre suport perquè puguem afrontar el futur amb unes expectatives encara millors. De tots vosaltres dependrà que aquesta voluntat pugui concretar-se. Estic segur que el Baix Penedès hi contribuirà de manera clara en les properes eleccions.

Les orelles d’ase potser caldria posar-les també a la premsa.

2007-12-05T01:02:00.000-08:00

Aquests dies no s’ha parat, com va passar fa tres anys, de parlar dels resultats educatius obtinguts a Espanya i sobretot a Catalunya, a conseqüència de l’informe PISA i també de l’informe Bofill.

La reacció inicial dels mitjans de comunicació ha estat la de provocar un escàndol quan van saber-se els primers resultats del PISA. Resultats parcials, fruit d’una filtració interessada a la revista “Cuadernos de Pedagogía” i que es sabia que no contemplaven totes les variables del estudi.

Sembla que mai podrem parar aquesta tendència al sensacionalisme i que mai acabarem de saber el mal que fa a la societat. Però el cert és que tothom s’ha quedat amb frases titulars com les de: “Estem a la cua de tot!”, “España, el último de la clase!” o les immenses orelles de ruc que un diari com el Periòdico treia en portada.

Sense adonar-se’n –o potser sí- els mitjans de comunicació han utilitzat un principi que no té res de pedagògic. El mateix que utilitzaven -i per desgràcia encara utilitzen alguns mestres- per provocar l’escarni i la riota en aquells alumnes que manifesten algunes dificultats pels resultats obtinguts, sense saber quines n’eren les causes i que avui, està més que demostrat, que no té efectes positius.

No vull pas dir amb això que haguem de conformar-nos amb els resultats obtinguts. És cert que el nostre sistema educatiu té problemes i que són difícils de resoldre. És cert que hem de millorar els nostres resultats i que estem lluny d’arribar als llocs d’excel·lència que tenen els països capdavanters. Però penso que se n’ha fet un gra massa amb els primers anàlisis dels resultats inicials que, a més de ser parcials, no reflectien el conjunt de la realitat educativa.

Quan s’han fet públiques totes les dades de l’informe PISA s’ha hagut de córrer a entonar un... no n’hi ha per tant! Per part d’un sector dels mateixos mitjans de comunicació que van iniciar l’escàndol. Però el mal ja està fet. Sempre, l’efecte de les rectificacions no és el mateix que el que tenen les primeres notícies, sobretot si aquestes són de caràcter sensacionalista. És un mal que hem de patir i en aquest sentit he volgut expressar la meva queixa.

Encara que sigui per la llei de l’equilibri i per compensar el que es va dir en un primer moment també podrien destacar els mitjans de comunicació les declaracions del director de l’informe PISA, Andreas Schleicher que ha dit que les mesures educatives que ha endegat el govern en aquesta legislatura a Espanya coincideixen amb les dels millors sistemes educatius del món. O que amb les dades globals del informe es pot concloure que el sistema educatiu espanyol gaudeix de bastant bona salut, tenint en compte el fre que suposa l’històric retràs social, econòmic i cultural del país en relació a la resta de països rics de l’OCDE.

Sé que amb això no hem pas de conformar-nos, que cal continuar en l’esforç que s’ha iniciat sense defallir, que els recursos no son suficients, que els resultats no son bons, que les ràtios d’alumnes per mestre son massa altes i tantes altres coses que podria dir. Però cal afrontar-les amb serenitat i constància perquè la desesperació no ens portarà a arreglar res i fins i tot pot produir-nos l’efecte contrari.

Una fita aconseguida.

2007-11-21T11:56:00.000-08:00

No sé si és políticament correcte parlar d’un mateix, per si de cas, jo he procurat en aquest llarg temps de contacte amb vosaltres, de no fer-ho massa. Però avui, amb major brevetat de la que és habitual, us vull parlar d’un fet que em plau en gran manera.

La propera setmana es farà la presentació del llibre. EL JOVE ANDREU NIN. Un recull dels primers textos que el fundador del POUM va escriure en els primers anys de la seva joventut al setmanari Baix Penedès i que molts d’ells eren desconeguts.

És un llibre que ve de lluny. Fa molts anys que vaig començar-hi a treballar i que, per aquestes complicacions que a vegades té el món editorial, ja començava a desesperar de veure’n la seva publicació.

Ara, gràcies a la bona voluntat i l’interés que hi han posat els responsables de l’editorial “Llibres de Matrícula” veurà la llum i podrà romandre a disposició de tots aquells que vulguin conèixer una mica més la fecunda vida del prohom vendrellenc que –per sort- va recuperant la nostra memòria col.lectiva.

Em sento satisfet personalment, no tant per la il.lusió -que també me’n fa- de poder veure el fruit d’una tasca feta, sino perquè era un deute pendent que tenia amb dues persones estimades, que en coneixien la seva existència embrionària, però que la seva desaparició no els permeterà veure’n el naixement. Em refereixo a en Victor Alba,que va escriure’n el proleg i a en Joan Raventós, que mai va cansar-se d’animar-me en la feina de recerca que havia començat. Sigui doncs també aquest proper acte de presentació del llibre, un homenatge per a ells.

Diuen que escriure un llibre es –una mica- perpetuar-se en la memòria. Us puc ben assegurar que no ha estat pas aquesta la meva intenció. El que si pretenc, amb la seva publicació, es ajudar a perpetuar la d’un home, que va fer de la seva vida una constant en la lluita per aconseguir una societat més justa i que va afrontar el seu assasinat, amb la valentia i resistència d’aquell que sap que el seu silenci el portarà a la mort, però que el seu sacrifici significarà la salvació per a molts dels seus companys. Així va passar i així era Andreu Nin.

Sota, cavall i... Rei.

2007-11-15T01:17:00.000-08:00

Com sempre ha cantat en Jaume Arnella: el dimoni juga a cartes. Ho fa amb una baralla espanyola, la més monàrquica de totes les que es fan servir per als diversos jocs on s’utilitzen les cartes.

Sembla que darrerament “pinten bastos” per a la monarquia espanyola. Si més no aquests darrers dies n’han sortit de tots els pals.

Començava a ser noticia amb la portada del “Jueves” sobre la parella principesca i la crema de fotografies reials per part d’alguns independentistes radicals. Des de llavors no ha parat de ser-ho per una o altra cosa. Es va filtrar la discussió amb la presidenta de la comunitat de Madrid sobre el tractament que es mereixia el cridaner de la COPE, Losantos. Va arribar el controvertit viatge dels reis a les ciutats de Ceuta i Melilla i el calentament de relacions entre Espanya i el Marroc. La culminació d’aquests incidents sembla trobar-se –si el futur no ens prepara cap altra sorpresa- amb el: “¿Porqué no te callas?” que va dirigir-li a Chávez a la cimera iberoamericana de Xile. Ha continuat amb la sentència del jutge als redactors de la revista “El Jueves” i els 3000 euros que hauran de pagar per les “injúries” al Príncep. Acabant –de moment- amb la separació d’en Marichalar i la princesa Elena.

Ningú podrà negar que, per molt que busquéssim a les hemeroteques, trobaríem un seguit de fets que, durant tant dies, hagin estat portada en els diaris del país i fins i tot d’altres contrades més llunyanes.

¿On ha anat a parar l’època de tranquil·la supervivència monàrquica, on només es discutia pel contingut de les fotografies de sobretaula, que el Rei tenia posades en els seu tradicional missatge de les festes nadalenques? Ha desaparegut.

Al fer balanç de tot això –a mi em costa creure que es fruit de la casualitat o de la fatalitat, com millor creieu- no deixa de quedar clar que s’ha revitalitzat una institució que teníem mig esmorteïda. Seguint la màxima daliniana de que el que val és que parlin de mi, encara que sigui per parlar-ne malament, els estrategs de la casa reial estan aconseguint el seu propòsit.

Si els silencis i la manca de comunicació entre la parella és la causa fonamental de les separacions. El risc de divorci entre la societat espanyola i la monarquia estava també amb l’atonia comunicativa que darrerament havia aconseguit aquesta. Només eren portada, les seves vacances mallorquines i els comentats missatges nadalencs.

Només cal observar el fervor popular dels anglesos per la seva monarquia que, sempre per una raó o altra ha mantingut una quota constant en les portades dels diaris. Li podran caure més o menys crítiques populars, però que ningú els hi toqui la reina, perquè és la seva!

Si amb el rei i la família reial es fessin els mateixos estudis demoscòpics que es fan amb els polítics, estic segur que els índex de popularitat i de valoració dels mateixos s’haurà disparat de manera espectacular.

Hi haurà qui no ho vegi així, però jo crec que aquest conjunt de successos no han fet altra cosa que acostar la monarquia a la població, en un moment on el seu distanciament començava a preocupar fins i tot al propi rei. Sembla que s’ha cansat de sentir-se, només una fotografia que roman penjada a les parets dels edificis i els despatxos oficials de l’Estat.

L'altra església

2007-11-09T02:54:00.000-08:00

Em crec amb el deure de parlar avui amb molt de respecte de l’Església. No de l’Església oficial, ni de la jerarquia que la sustenta, que en més d’una ocasió he qualificat el seu paper, davant de la societat, de lamentable, sinó d’una latra església que no te res a veure amb aquesta.

Deia en els meus primers articles, que la meva estada a Madrid m’havia fet adonar-me que existien dues realitats molt diverses a la capital d’Espanya: també hi ha maneres d’entendre el cristianisme, o d’entendre la religió, que tampoc tenen res a veure.

Aquests dies s’ha publicat als diaris que l’arquebisbe Rouco Varela ha hagut de cedir a la pressió de la societat civil i claudicar de la seva intenció de tancar el que aquí es coneix ja amb el nom d’església roja d’Entrevias.

Al barri d’Entrevías, un dels més degradats de la perifèria madrilenya, hi ha la parròquia de San Carlos Borromeo, que té com a rector el capellà Enrique Castro. Aquesta església s’ha caracteritzat, els darrers trenta anys, per la seva lluita contra l’exclusió social, acollint com a fidels seus, drogoaddictes, expresos, sense papers i també un conjunt de fidels que són un clar exponent de la societat que conforma el barri.

Els capellans d’aquesta parròquia l’han convertit en un lloc d’empara i acollida, seguint les directrius que marcava el Concili Vaticà II. És, segons ells, l’església dels pobres, una església on els marginats no estan fora si no a dintre. Han convertit la seva església en un lloc on hi cap tothom.

Aquesta visió que han demostrat del seguiment de l’Evangeli no va agradar gens a la jerarquia madrilenya, encapçalada per Rouco Varela. Amb l’excusa que celebraven missa de manera no oficial, havien comès el pecat de repartir la comunió amb galetes, en lloc de fer-ho amb hòsties oficials, i també que el celebrant no portava cap mena d’hàbit, l’arquebisbe va iniciar els tràmits per tancar la parròquia, evitar-hi el culte i convertir-la en una instal·lació de Càritas Madrid. Tanmateix per la actitud d’oposició a aquesta mesura que van mostrar els capellans que la regien es va promoure el procés de la seva suspensió “ad divinis”. Dit d’altra manera, es promovia la seva destitució com a sacerdots i llur capacitat de celebrar els sagraments.

Per sort, les batalles no les guanyen sempre els poderosos. El sacerdot Enrique Castro va plantar cara a l’arquebisbe i malgrat el que aquest havia anunciat, la seva església no va tancar les portes. Els seus feligresos havien decidit seguir i ell els donava suport ja que l’arquebisbe pretenia retirar-los l’únic que tenien com a fidels.

La valentia del capellà va torbar ràpidament el suport dels seus fidels. A més dels habituals de la parròquia, els exclosos per la societat, van començar a donar-hi suport i a solidaritzar-se amb la seva actitud, destacats membres de la societat vicil madrilenya i també la del teòleg de l’alliberament Leonardo Boff.
Ha estat aquest suport de la societat civil de Madrid i d’altres llocs la que ha fet que l’arquebisbe de la capital d’Espanya es repensés la seva posició i que en lloc de tancar l’església la convertís en un centre pastoral, però mantenint totes les seves atribucions i permetent als seus capellans de continuar celebrant els sagraments.

Aquesta ha estat una batalla guanyada als poderosos, tant de bo acabin guanyant-ne la guerra.

A la fi, la sentència del 11 M.

2007-10-31T04:18:00.000-07:00

L’atemptat del 11 M, haurà planat durant tota la legislatura d’una o altra manera, primer les conseqüències directes del propi atemptat, després la tasca de la comissió d’investigació parlamentaria, posteriorment els –quasi cinc mesos- de sessions del judici i ara, a les acaballes de la legislatura la sentència.

Una sentència llarga, amb prop de set cents folis, on queden clares moltes de les coses que la –quasi totalitat dels espanyols, excepte alguns dirigents del Partit Popular i el mitjans de comunicació que li donen suport- es pot dir que sabíem.

De manera sintètica, es sentència que els autors materials dels fets van ser Jamal Zugan i els suïcides de Leganés, que no hi ha cap vinculació de l’atemptat amb ETA i també de manera destacada estableix la identificació i indemnització de les víctimes. En la sentència no es diu altra cosa.

Malgrat les excuses que ara pugui posar el Partit Popular, també es l’hora de preguntar-se amb quina intenció, l’anterior president Aznar, va manifestar el 29 de novembre del 2004 que: “els autors intel·lectuals dels atemptats y els encarregats de llur planificació no s’amaguen en muntanyes llunyanes ni en remots deserts”. L’explicació es avui més clara que mai. No hi havia altra intenció, en el seu pensament, que la de continuar mantenint la mentida que el seu govern –amb ell al capdavant i amb Acebes i Zaplana seguint-lo- havia preparat, des de el mateix moment en que es va cometre l’atemptat.

Jo no crec que fos una manifestació poc pensada, si no la continuïtat d’una estratègia per continuar mantenint l’engany i que van planificar conjuntament amb periodistes com Pedro J. Ramírez d’”El Mundo” i a la que es van apuntar ràpidament els tele predicadors de la COPE. Ara amb la perspectiva del temps tot pot veure’s més clar. Només cal seguir les hemeroteques per recordar les afirmacions que feien, coordinadament amb aquests mitjans de comunicació, personatges com Zaplana, Acebes, Ignacio del Burgo o el mateix Astarloa. Ara faran mans i mànigues per no recordar-ho, però qui ho vulgui fer sempre podrà recórrer a la tinta impresa que per sort no es gens fàcil d’esborrar.

La coincidència en el temps de la sentència amb el final d’aquesta legislatura, sembla feta exprés i només cal atribuir-la als afanys per entorpir i endarrerir les actuacions que s’han anat desenvolupant sobre els fets del 11 M per part dels que, en els paràgrafs anteriors acabo d’esmentar. Amb el pecat comès, s’emportaran la penitència.

La sentència, però, es també un punt final per tots aquells i aquelles que més ho necessitaven. Les víctimes i els seus familiars. Elles esperen d’aquesta sentència, a més de la depuració de responsabilitats i del reconeixement de les seves justes indemnitzacions, el retorn a la normalitat, la fi del que ha estat un espectacle mediàtic, l’acomiadament del seu dol, la reconstrucció de la seva vida i, en definitiva: que els serveixi per a començar a mirar el futur. Son elles les que més ho mereixen i tots nosaltres els hi hem d’afavorir.

Pressupostos 2008. Més inversió per Catalunya.

2007-10-29T04:32:00.001-07:00

Aquesta setmana els últims pressupostos d’aquesta legislatura han passat l’entrebanc que els podia paralitzar al Congrés dels Diputats. Cap de les esmenes a la totalitat que presentaven els grups del Partit Popular, Esquerra Republicana, Convergència i Unió, Izquierda Unida i altres petits partits del grup mixt han prosperat. El vot en contra a dites esmenes a més del grup socialista ha contat amb el suport del PNV, el BNG, la Chunta, un parell de diputats del grup mixt i també amb l’abstenció d’Inciativa per Cataluña-Verds.
Malgrat no tenir majoria, tots els pressupostos d’aquesta legislatura han pogut tirar endavant amb uns o altres suports cada any i, per tant, el darrer entrebanc ha estat superat amb èxit.

Era més que previsible l’esmena a la totalitat per part del Partit Popular, ha estat sempre així en cadascun dels anys d’aquesta legislatura, però és més difícil d’explicar les que han presentat Convergència i Unió i Esquerra Republicana. Precisament, en uns pressupostos on la inversió que es dedica a Catalunya és la més gran de tota la història de la democràcia y que a més s’ha negociat de comú acord amb els representants econòmics de la Generalitat de Catalunya. Costa d’entendre, si no es en clau de proximitat de les eleccions generals. Altra argument perd tota validesa ja que de prosperar l’esmena a la totalitat, a finals de legislatura, no volia dir altra cosa que treballar amb el pressupost del 2007 que representava un nivell d’inversió molt menor pera Catalunya i a més amb la contradicció flagrant que els pressupostos del 2007 van contar amb el suport d’ambdues forces polítiques.

Malgrat tot, el que es important pels ciutadans és que aquests pressupostos tiraran endavant i si s’aconsegueix un alt nivell d’execució el proper any Catalunya començarà a recuperar-se del dèficit estructural en les seves infrastructures que tants problemes ens ha causat darrerament i que per desgràcia encara estem patint i que ben segur tothom coneix.

No vull pas amb això justificar-me davant de la greu situació que viu Catalunya amb el col·lapse de les rodalies i que tants i tants problemes ha portat als nostres ciutadans, y sobretot a aquells que necessiten d’aquest transport, per una cosa que els es tant fonamental, com es l’accés a la feina. Qualsevol justificació pot sonar a sorneguera amb tot el que ha estat passant i no seré pas jo qui la busqui. És cert que les coses no s’han fet tal com havien de fer-se i s’hauran de depurar responsabilitats a aquells que la tinguin, que jo estic convençut que n’hi ha de tècniques i si cal també n’hi haurà d’haver de polítiques.

Encara que aquesta ara no sigui la prioritat, la de l’arribada de l’AVE a Barcelona i jo pugui creure que es posi per davant la seguretat i el restabliment de la circulació de rodalies, no es pot estar enviant missatges a la ciutadania on tot sembla que ha girat al voltant d’una data d’inauguració i que les presses per aconseguir-ho son les que han provocat aquest desgavell. Ben segur això no sigui cert però, de la manera que s’ha portat aquesta crisi des de els responsables del Ministeri de Foment no ha donat pas aquesta impressió i amb tota probabilitat en pagarem les conseqüències.
Malgrat que sembli ser políticament incorrecte reconèixer els errors i menys escriure sobre ells, crec que els ciutadans de Catalunya es mereixen la nostra disculpa i no ens fa cap bé mirar cap una altra banda quan passa el que està passant. Hi ha hagut errades i a més de reconèixer-les, el cal es corregir-les i jo crec que ho farem així, perquè entre altres coses avui hem aprovat uns pressupostos que ho faran possible i en aquest sentit espero que sigui la propera compareixença del President Zapatero, amb ell tinc plena confiança.

Cal la memòria per a explicar la història.

2007-10-18T02:47:00.000-07:00

Ahir la comissió constitucional va aprovar, de manera definitiva i per traslladar al plenari, el projecte de llei que els mitjans de comunicació han mal anomenat “llei de la memòria històrica” i que si un es cenyeix al seu títol original, s’adonarà que no te massa que veure amb el que s’ha volgut transmetre amb aquesta reducció. El projecte de llei ho es perquè es reconeguin i ampliïn drets i s’estableixin mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la guerra civil o la dictadura.

Aquesta simplificació del seu nom ha portat a un fals debat, propiciat fonamentalment pel Partit Popular, en presentar aquesta llei com un intent de remoure les cendres del passat i de ressuscitar enfrontaments que ja es creien superats. I en cap dels diferents apartats del projecte de llei, si un el llegeix a consciència, es pot trobar un argument que pugi demostrar aquesta intencionalitat.

Una cosa es recuperar els fets històrics - feina que han de fer els historiadors i no els polítics- i es cert que aquí hi ha també un fals debat provocat per aquells que es dediquen a revisar els fets històrics basant-se amb interpretacions subjectives i molts cops gens contrastades amb documentació, que pretenen “canviar” la història. Però aquest seria un altre debat al que ara no em vull referir.

La memòria és una facultat individual que tots i cadascun de nosaltres tenim, i en cap moment podem parlar de memòria col·lectiva, per la senzilla raó de que ningú pot recordar el que va passar fora de l’àmbit de la seva pròpia experiència. Una cosa es conèixer el passat –el que ens ha de facilitar la història- i altra cosa es recordar-lo –això només podem fer-ho a partir de la nostra i única experiència personal.

Dic això per centrar el tema en el contingut real de la llei que pretén universalitzar aquest dret individual a totes i cadascuna de les persones que van patir persecució o violència durant la guerra civil o la dictadura. Sense exclusions.

El que ha passat es que la història –i no la memòria- del nostre passat no ha tractat de la mateixa manera als que van patir aquesta persecució i violència. Us en posaré un exemple prou clar i de rabiosa actualitat –perquè ningú pugui acusar-me de que remoc només el passat. Suposo que tots sabeu que aquests dies el Vaticà prepara la beatificació d’un gran nombre re religiosos que van morir durant la guerra civil. Doncs si un mira la llarga llista d’aquests religiosos morts durant la guerra no ni ha cap dels molts religiosos que van morir al País Basc en mans dels franquistes. Algú pot creure’s que entre la llista dels, mes de setanta capellans bascos, que van morir no ni havia cap que tingués els mateixos drets o més que alguns dels de la llarga llista que seran beatificats? Creieu que els familiars i descendents d’aquests capellans que siguin creients es poden sentir tractats amb justícia? Ben segur que no.

Doncs això es el que pretén aquesta llei fer un reconeixement públic a “tots” aquells que van partir la injustícia generada per la violència d’una gerra i molts anys de dictadura. I aquí cal recordar que les víctimes de la violència no van ser-ho només els perseguits, represaliats o condemnats injustament, sinó que també ho van ser els seus familiars i descendents i aquests són els que avui reclamen amb justícia aquest dret del reconeixement públic, de la memòria de la seva pròpia existència, del seu honor i de la seva pròpia dignitat. I això vol fer-ho sense exclusions però també sense oblidar a ningú. Això es el que pretén la llei i no altra cosa.

La manipulació del tercer poder.

2007-10-13T04:05:00.000-07:00

Si Montesquieu aixequés el cap de la seva tomba per veure les trifulgues a les que el Partit Popular ha sotmès el funcionament del Tribunal Constitucional ben segur que s’hauria replantejat en la seva obra “De l'esprit des lois” la, tan cèlebre, divisió de poders de l’Estat i la seva funció d’equilibri.

El que està vivint el Tribunal Constitucional davant dels recursos constants presentats pel Partit Popular comença a ser un culebrot sense fi previsible. De tots aquests, el que més enrenou ha portat ha estat el que afecta a la composició del propi tribunal, intentant frenar la seva renovació, fet que provocaria la pèrdua de la majoria conservadora que tenen els seus membres. El que es un fet és que al desembre haurien de ser substituïts de llur mandat la Presidenta de la Sala, Emilia Casas (magistrada progressista) i altres tres magistrats ce caire conservador i això no interessa al Partit Popular ja que dita renovació els fa perillar el domini majoritàriament conservador del tribunal.

Seguint amb la teoria de la divisió de poders hi ha un fet incontestable: el Partit Popular va perdre les eleccions i la possibilitat de controlar l’executiu que va passar de manera absolutament democràtica a mans dels socialistes i també s’ha quedat sol fent oposició al Congrés, el que li ha pres tota possibilitat d’influir en el segon poder que podria fer-ho de manera democràtica, que és en el legislatiu, i davant d’aquest panorama no ha trobat altra sortida que la de intentar la seva influència en el poder judicial i en els organismes que tenen la seva màxima representació; el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial, però amb aquesta actitud constantment intervencionista i manipuladora del tercer poder perverteixen la seva essència de neutralitat, traslladant el debat polític i partidista allà on per definició no hauria d’existir.

Ells saben de la seva importància i de que la seva última oportunitat la representen el recursos presentats contra les iniciatives més importants que ha pres el govern socialista, la de la llei d’igualtat de gènere, la del matrimoni entre persones del mateix sexe o la que, a més de ser aprovada pel Parlament de Catalunya i pel Congrés dels Diputats, ha estat refrendada majoritàriament pel poble de Catalunya com és el propi Estatut. Contra totes aquestes lleis han presentat recurs al tribunal i fan mans i mànigues per aconseguir frenar amb una clara posició de filibusterisme polític allò que van perdre clarament allà on havien d’intentar guanyar-ho.

No tot s’hi val, malgrat que els del Partit Popular creguin el contrari. Deixeu-me tornar a citar a Montesquieu, que malgrat la seva teoria de la divisió de poders ja va preveure que les coses no serien tan senzilles quan deia: “Una cosa no es justa pel fet de ser llei. Ha de ser llei perquè es justa” o quan sense conèixer la praxis política del Partit Popular ja ve ser capaç de preveure que. “No existeix tirania pitjor que la que s’exerceix a l’ombra de les lleis i amb aparença de que es justa”. Estic segur que si tan agut pensador podes votar en aquestes properes eleccions generals, segur que no ho faria a favor del Partit Popular.

El fenomen de l’espiral.

2007-10-02T08:41:00.000-07:00

No pot aïllar-se tot aquest enrenou creat per la crema de retrats del rei, la ressorgida guerra de les senyeres o la demanda de la consulta sobre l’autodeterminació feta per Ibarretxe de la situació –de fet- de campanya electoral per a les properes eleccions generals. Aquest és un fet que tots coneixem. Hi ha qui diu que un cop passades les eleccions tot tornarà al seu lloc i no se’n tornarà a parlar fins que s’acosti una altra campanya però el creixement espiral que manifesten aquests fets poden sobrepassar el que serien les estratègies de campanya i que després haguem de lamentar.

El dibuix d’una espiral es fonamenta en el principi de la primacia de la força centrífuga sobre la centrípeta i per això es desdibuixa el cercle i es converteix en una línia sense fi que cada cop s’allunya més de les posicions de centralitat, però ho fa d’una manera progressiva i equilibrada. Clars símptomes d’aquest creixement en espiral són: el fet de que avui tothom o, mes ben dit, quasi be tothom, veu amb bons ull el procés de descentralització o el de l’augment de l’autonomia, que serien els vectors de forca centrífuga bàsics d’aquest creixement i que han progressat de manera substancial des de la implantació de la democràcia –negar-ho seria una absurd- però, també es cert que hi ha fenòmens com poden ser l’equilibri territorial o la cohesió, que hom pot considerar com els vectors fonamentals de la força centrípeta, que també han de desenvolupar-se perquè no es produeixi el trencament d’aquesta situació d’equilibri. I aquest creixement en espiral ha de fer-se a partir d’un punt central que en el cas que ens afecta es va decidir per acord clarament majoritari al votar la Constitució que fos el de la configuració d’una monarquia parlamentaria amb el paper de centralitat de la corona sense qüestionar –en aquell moment- la institució monàrquica vers la republicana. I el cert és que no ens podem queixar de com ens ha anat a tots aquest creixement en espiral.

Ara sembla que, per una part amb la sortida de to –al meu entendre, i sembla que també al d’algun dirigent del PNV, inoportuna més que inadequada- del senyor Ibarretxe o amb la lluita per la imposició de la bandera espanyola allà on se la respecta però no se l’estima –perquè es un absurd pretendre imposar els sentiments- o tanmateix, qüestionant el paper de la monarquia amb procediments que son detestables des de el punt de vista pràctic i que no fan altra cosa que provocar les reaccions fora de to, tant a alguns sectors de la magistratura, com als sectors més reaccionaris de la societat espanyola –llegeixis COPE i els seus acòlits, que s’han apuntat al mateix carro que els que incineren retrats per qüestionar al Rei Joan Carles al qui li tenen jurada- sembla que estem desdibuixant aquesta espiral que hem anat construint de mica en mica des de la desaparició de la dictadura. Si estirem cap fora més del que pot aguantar la força centrípeta o aquesta última no deixa créixer i anul·la la tendència a descentralitzar i a més qüestionem i volem canviar el centre on hem anat dibuixant l’espiral, correm el risc de que tot se’ns converteixi en un gargot sense forma que acabi per desfigurar tota la feina feta durant tant de temps.

Em sorprenc a mi mateix en veure com, jo que em considero un home de lletres, hagi acabat parlant tant de geometria... procuraré no tornar a abusar d’aquesta matèria. Us ho prometo!

Benvinguda a una nova veu progressista.

2007-10-02T08:39:00.000-07:00

Sempre es bona la incorporació en el món mediàtic d’una nova veu. Aquest passat dimecres va sortir al carrer el nou diari “Público” i el cert és que ha superat les expectatives que s’havien creat abans del seu naixement. Però, encara ho és més, poder torbar pels carrers de Madrid –malgrat que el diari és de tirada per tot l’estat, a més de comptar amb edicions específiques també per a Catalunya i Andalusia- un diari que ajudi a refer l’equilibri entre la premsa descaradament dretana que semblava monopolitzar la informació de la capital de l’estat a excepció feta de “El País”. Dit en termes futbolístics, tal com ho fa el periodista Enric Sopena, hem passat del tres a un favorable als seguidors del Partit Popular a un tres a dos que posa les coses del mon periodístic i mediàtic una mica més ajustades a la realitat.

La editora del diari, Mediapro ha volgut definir-lo com un diari progressista, d’esquerres i popular que vol manifestar-se amb una forma jove i moderna d’entendre la informació. Tant de bo el seu anunciat es converteixi en una realitat continuada que es trobava a faltar des de el món de l’esquerra. No n’hi ha prou –ben segur- amb l’anàlisi del seu primer número, però el cert és que tot sembla apuntar a que les coses poden anar per aquest camí.

Ens ha sorprès de manera grata amb el seu preu ja que el cost és el de la meitat de la dels altres diaris. Encara que només fos una mesura de caràcter promocional ens sembla que marca la pauta i la diferència -en un món on ens hem acostumat a que tot s’apuji- que un diari pugui valer la meitat del que valen els altres que tenen les mateixes característiques. També, i volent mirar més enllà de les mesures de promoció del nou diari les sis pel·lícules que regalarà sense cost suplementari en els sis primers números han estat seleccionades amb tot el criteri de qui vol oferir una visió progressista i d’esquerres actual i seria difícil trobar una llista de films tan encertat com aquesta: “Los lunes al sol”, “Farenheit 9/11”, “María llena eres de gracia”, “Camino a Guantánamo”, “Paradise Now”y ”Goodbye Lennin”.

Una altra característica a destacar es la de la joventut de l’equip que dirigeix Ignacio Escolar. Algú hi ha volgut veure raons econòmiques –ja que els sous dels periodistes consagrats son molt més alts que els del jove valors- però, jo crec que ha estat una aposta estratègica que calia fer i més en aquest mon on la perpetuïtat de les velles patums del periodisme han estat sempre un fre per la sortida dels nous valors que –ben segur- existeixen en aquest món.

És cert també que no hem pas d’ignorar que aquest serà un diari que entra clarament amb competència amb el que fins ara mantenia una mena de monopoli del “progressisme madrileny” però jo crec que aquesta competència no farà altra cosa que estimular-los als dos i fer que procurin cada cop treure un millor producte periodístic i així hi guanyarem els lectors.

Sia dons benvingut el “Público” i tota la sort del món perquè ens puguem trobar cada als quioscs un diari progressista, d’esquerres i popular!

La concreció d’una política social.

2007-09-19T09:51:00.000-07:00

Malgrat els que, des de l’oposició política, clamen al cel per les mesures que el govern està prenent en política social, acusant-lo, per una banda de fer electoralisme i per altra –incomprensiblement- dient-li que no es moment per aplicar aquest tipus de mesures donades la situació econòmica que es produeix a l’exterior. El cert és que ha arribat el moment de fer-les efectives i això és el que realment els sap greu.

Fer-les efectives és el que realment interessa a la gent. Veure com allò que es promet es va concretant. I poc li preocupen les acusacions d’electoralisme quan la mesura es concreta en fets. Es podria acusar d’electoralisme als que prometen allò que no concreten com va fer abastament el Partit Popular, però aquestes son figues d’un altre paner que ara no cal tornar a recordar.

El cert és que als joves i als no tant joves que tenen rentes més baixes i que necessiten viure de lloguer, es veuran afavorits a partir del proper primer de gener, d’unes ajudes que els hi aniran molt bé. Als joves, per l’ajuda directa que els hi facilitarà el govern de 210 euros al mes, durant quatre anys, per ajudar a pagar el cost del lloguer de l´habitatge, a mes de les facilitats per afrontar el pagament de l’aval en el contracte de lloguer. A tots els altres que tinguin ingressos inferiors als vint-i-quatre mil euros anuals, el pagament del lloguer de l’habitatge, els podrà desgravar de la mateixa manera que ho està fent el de la seva compra o del pagament de la hipoteca dels que tenen un habitatge en propietat. Mesura que ja s’aplicava en els anteriors governs socialistes i que curiosament va suprimir el Partit Popular quan ve tenir la responsabilitat de governar.

És per tant el moment de concretar les mesures polítiques que es van prometre. I si es poden concretar, que a ningú li quedi cap dubte, és perquè s’ha portat una excel·lent política econòmica que ho permet. Perquè a ningú s’escapa que si s’està tirant endavant la llei de dependència, si s’han augmentat com mai les pensions més baixes, si es generalitza una ajuda de dos mil cinc-cents euros per a fill nascut, amb la intenció de fomentar la natalitat, o si és planteja la possibilitat de generalitzar l’atenció i l’assistència del dentista a tots els infants i joves és perquè s’ha tingut la previsió de poder comptar amb els diners suficients per a fer-ho i d’aplicar les prioritats allà on son més necessàries. Això no és prometre que es farà política social: això es fer-la. AIxò és el que vol la immensa majoria de la nostra població.

Sant tornem-hi.

2007-09-05T23:36:00.000-07:00

Aquest passat dimarts ja hem tingut el primer plenari post vacacional, encara que era un ple extraordinari, ha servit ja per a posar oli i engreixar la màquina pel darrer tram d’aquesta legislatura.

L’ambient parlamentari tenia aquest regust ambivalent del gaudi del retrobament de companys d’escola que han acabat vacances i que no tenen altra feina que la d’explicar-se com els hi ha anat l’estiu però, en canvi, el que no es respirava gens era l’ambient d’inici de curs, ans tot el contrari; tothom tenia clar que el que ara encarem és ja el final de curs, dit en termes de curs escolar: semblava més l’inici del darrer trimestre que no pas el del primer. I com no podia ser d’altra manera, relluïa ja per tot arreu la sensació d’estar posats de ple amb la pre campanya electoral.

De fet, ha estat curiós constatar en viu i en directe les inquietuds per la successió a les files del Partit Popular que, digui el que digui el senyor Rajoy, durant aquest estiu li han crescut els nans a casa seva de manera espectacular. Us ho diu algú que ha quedat astorat en sentir com la portaveu d’aquest partit en la Comissió de Cultura, senyora Rodríguez Salmones; on aquests darrers dies s’ha debatut la llei del cinema, feia un panegíric sobre les virtuts del senyor Rodrigo Rato com a ex ministre i ni esmentava al senyor Rajoy que també va ser-ho, i que si més no, per una qüestió estètica, o els posava als dos en el seu discurs o no en posava cap.

De la feina que li ha donat les declaracions de l’actual alcalde de Madrid senyor Gallardon i de les del gran pope del Partit Popular senyor Fraga, ja ni us en parlo, perquè ben segur que n’estareu prou ben informats.

Però el cert es que a mi, més que alegrar-me, em preocupa aquesta excessiva confiança mediàtica en que el senyor Rajoy ja és un perdedor per tot el que li està passant, perquè crec que aquesta es la estratègia que, ben segur, algun cap pensant del Partit Popular deu tenir dissenyada.

Per dir-ho d’altre manera, sembla clar que l’èxit de les properes eleccions se l’emportarà aquell que aconsegueixi mobilitzar més al seu electorat i d’això ja se’n han encarregat prou els del PP de fer-ho defensant les posicions de la dreta mes reaccionaria i abandonant clarament qualsevol intent d’acostar-se a posicions de centralitat. Ells saben que aquesta dreta de tendència extrema es molt abundant al estat espanyol i saben que amb aquests estirabots reaccionaris que apliquen de manera sistemàtica li donen tots els arguments perquè es mobilitzi quasi bé de manera unànime, per tant el que complementa això, es un intent de buscar la desmobilització de l’adversari.I quina seria la millor manera d’aconseguir aquesta desmobilització? Donar la sensació de que el lider del Partit Popular és ja un perdedor i per tant cal ajudar-lo des de tots els sectors de la dreta, mentre que es pot crear la sensació, als que son votants de l’esquerra i que per tradició son més crítics, que es puguin plantejar un cert vot de protesta per canalitzar el possible descontent i que es pugui dispersar el vot d’esquerres.
Que ningú s’equivoqui! La única manera de privar que puguem tenir a Rajoy com a President i al Partit Popular en el govern, és donant suport amb el nostre vot a Rodríguez Zapatero i als socialistes. Qualsevol altra opció no es garantia de que ens lliurem de lo primer. Les seves esperances de governar només es sustenten en la dispersió del vot del centre esquerra i en la desmobilització del mateix. No caigueu en el seu parany!

L’ADÉU A UN VELL LLUITADOR.

2007-08-29T01:46:00.000-07:00

La mort de Germinal Ivern Cherta, el “Germi”, ens ha deixat als socialistes vendrellencs una mica més orfes d’aquella generació que representava l’enllaç amb els vells socialistes que van patir de ple el pas de la dictadura franquista. Homes com ell, el seu etern company en Pep Jai o el mateix Joan Raventós representaven, per als joves que en els moments de la transició a la democràcia lluitàvem per aconseguir una societat millor que la que ens havia tocat viure en la nostra infantesa, un clar exemple a seguir.

El Germi era un home de poques paraules –i menys en públic- però de compromisos clars i contundents i de fidelitats a prova de bomba. La seva lluita constant, des de el silenci i sempre en un segon terme, per la democràcia, les llibertats d’aquest país i els principis del socialisme l’avalen i ara cal que els hi reconeixem.

Les dues grans passions que professava vers l’essència del socialisme i del Barça va fer-nos entendre a molts d’aquells joves de llavors, que allò de que el “Barça és més que un club de futbol” no era només un eslògan i que en ell agafava el seu sentit més absolut.

De la seva lluita clandestina ens en quedarà sempre el record i el fruit de la llavor que van sembrar aquells pocs vendrellencs, que en plena dictadura, mantenien el compromís de la lluita en les seves accions per aconseguir la democràcia i destronar a la dictadura.

En Germinal va demostrar amb els fets que la seva lluita defugia de protagonismes i el que avui poca gent sap és que si en Martí Carnicer va ser el primer alcalde de la democràcia al davant de la llista del Partit dels Socialistes de Catalunya es deu a la seva renúncia a figurar com a cap de llista de la nostra formació per a les primeres eleccions generals i us puc ben assegurar que no va ser pas per manca de compromís personal, sinó perquè creia honestament que el seu lloc no era el de figurar al davant. Així potser algú podrà entendre millor les llàgrimes d’emoció que el Germi va vessar al saló de plens de l’Ajuntament aquell dia que, presidint la mesa d’edat del primer consistori de la democràcia, va proclamar al Martí com a alcalde del Vendrell.

El Germi era un home de paraula, amb qui podies confiar plenament amb els seus compromisos i així ho va demostrar la llarg de tota la seva vida demostrant una fidelitat constant amb el les idees que sempre va defensar. Ho va fer sempre de manera honesta i amb generositat.

Recordo perfectament les paraules que ens va dir a alguns dels nous regidors que vam presentar-nos en la segona legislatura quan ell va deixar de ser-ho: “Jo ja he fet la meva feina, ara us toca continuar-la a vosaltres”. Jo em conformaria amb que els que hem anat darrera seu haguéssim estat capaços de seguir la seva trajectòria, que és en essència la d’un home bo, que sempre ha posat per davant els principis als seus propis interessos.

La seva mort, com deia al principi ens deixa orfes, però d’ell sempre ens quedarà quelcom que mai hauríem d’abandonar: el seu exemple!

Recuperar la iniciativa.

2007-07-12T02:27:00.000-07:00

Sembla clar que la sorpresa és un element que te molt en compte l’estratègia de govern de Zapatero i que la ha utilitzat de manera efectiva en diversos moments del seu mandat. Ho va fer, tot just a l’inici del seu mandat, quan va sorprendre a propis i a estranys, al decidir el retorn de los tropes espanyoles a l’Iraq i no ha deixat de fer-ho a les acaballes d’aquesta legislatura aprofitant de manera clara la oportunitat que li ha brindat el darrer debat de l’estat de la nació.

Avui pocs dubten ja, fins i tot en les files del Partit Popular, que ha estat el president del govern qui ha recuperat la iniciativa en l’agenda política, pel que queda fins les properes eleccions. Ho ha fet quan pocs ho esperaven i precisament després de l’intent no reeixit del procés de abandonament de la violència per part de la banda terrorista d’ETA, i quan tothom pensava que aquesta situació era més propensa al desànim que a la eufòria.

Però la capacitat de sorpresa del president ha agafat a tothom amb el pas canviat. Al primer de tots, a Mariano Rajoy, que va deixar-lo amb les mateixes ganes de que arribessin les vacances parlamentaries que les que te un boxejador de que toqui la campana quan es troba atonyinat en el ring. Però no va ser només al cap de la oposició, sinó que també ho va fer amb tots aquells mitjans de comunicació que pensaven fer l’estiu –mai millor dit- amb la contínua especulació sobre un possible avançament de les eleccions, amb la que tots esperem, que sigui la última remodelació del seu equip de govern.

Un canvi de govern que no ha deixat de sorprendre, pel seu abast i també pel moment en que l’ha realitzat. Perquè el cert és que no l’hi ha tremolat gens la ma a l’hora de fer els canvis ni pel moment ni per la oportunitat. Cal acceptar que Zapatero ha demostrat que sap créixer davant de les dificultats i que malgrat la seva aura de candidesa es un governant que pren resolucions i que les pren, quan pocs ho esperen i quan molt pocs son capaços de preveure-les i en política, que no t’endevinin massa les intencions no deixa de ser un plus per l’efectivitat de les mateixes.
Voldria fer cinc cèntims de la meva interpretació –sempre amb el risc de no encertar-la- dels motius que han provocat aquesta darrera remodelació. El primer que cal dir amb tota certesa és que no es improvisada –com algú a dit- ni fruit del resultat positiu del debat. Estic segur que ve cuinant-se al seu cap i no sé si a alguna ment més, des de fa bastant de temps. En tot govern hi ha ministres que es cremen i altres que no ho fan com s’esperava i en aquest també i la voluntat de Zapatero era la de poder afrontar el darrer tram d’aquesta legislatura sense aquest llast i ha sabut fer-ho al meu entendre de manera magistral: prescindint d’aquells que havien demostrat que el seva capacitat de treball s’esgotava, mantenint a aquells que no era la seva capacitat de gestió, sinó els reptes que s’havien emprés el que els cremava i posant a les seves mans un altre ministeri que necessitava nova empenta i incorporant a la a la mes jove de les persones que dirigeix un ministeri: la Carme Chacón, a qui no li fa cap mandra atendre una recepció oficial amb texans –un símbol del que representa un canvi generacional- i que ha demostrat per activa i per passiva la seva capacitat de treball i les seves excel.lents dots de comunicació, a més de tenir per a mi i per a molts de nosaltres, la virtut de la proximitat i que a més és molt de “casa nostra”! .

L’estat de la nació...

2007-07-05T01:50:00.000-07:00

Aquesta setmana parlamentaria no ha tingut altre tema que aquest debat que clou el curs parlamentari abans de les vacances d’estiu. Escric aquesta crònica abans de que s’aprovin les propostes de resolució, però el cert és que, siguin quines siguin aquestes, el balanç ja està fet.

Altra cop més s’ha vist que hi ha dues maneres molt diferents d’entendre la realitat espanyola: una de visionària i catastrofista que ens ha presentat el senyor Rajoy i una molt més pròxima a la realitat que es la que ha descrit el president Zapatero.

El líder del Partit Popular ha deixat escapar –i de quina manera- la darrera oportunitat, en aquesta legislatura, de mostrar si tenia alguna capacitat per a poder dirigir aquest país. Basar tota la seva argumentació en l’aprofitament barroer del fracassat intent d’acabar amb la violència, amb la utilització –altre cop- de les víctimes de l’exèrcit al Líban o la desqualificació personal de Zapatero amb l’insult constant, ha estat el més gran dels errors –que no en son pocs- comesos per Rajoy. Ens ha descrit una situació del país que no es creu ni ell mateix, una visió de la realitat absolutament deformada que ha estat més pròpia del que ja ha llençat la tovallola en les seves aspiracions a ser una alternativa de govern i que no li queda altra alternativa que la rebequeria. Així ho han vist els que s’han dedicat a fer la crònica del debat i així ho demostrava amb la seva cara ell mateix al finalitzar la sessió del primer día. Per tant: cap sorpresa, “más de lo mismo”, i sense propòsit d’esmena, ha cavat la seva pròpia tomba i a donat el tret de sortida als seus per a que cerquin candidat per a la seva substitució.

Ben diferent ha estat l’actitud demostrada pel President Zapatero que s’ha situat en el debat fent un balanç realista del que ha estat la seva responsabilitat de govern, sense renunciar a descriure les dificultats que encara tenen molts dels nostres ciutadans i sobre les quals ha sabut plantejar compromisos de futur com han estat, els de la consecució de la desaparició de l’atur i el de la reducció de la temporalitat o com el de l’ampliació de la protecció social, anunciant una de les mesures sorpresa: la de l’ajut dels 2.500 euros per fill nascut o adoptat a totes les famílies amb residència legal a Espanya, mesura que és efectiva des de el passat dia dos de juliol.

Deixeu-me fer un parèntesi per parlar d’aquest fet que algú pot pensar que ha estat iniciativa d’altres que ho portaven en el seu programa. La gran diferència es inqüestionable, mentre uns prometen allò que saben que no podran complir i es dediquen a fer demagògia amb les seves propostes, Zapatero ho ha fet efectiu des de el més absolut dels silencis previs i ho ha anunciat en el moment en que ha tingut la certesa de que es podia complir. La diferència no és de matís: és una diferència fonamental.

Per altra banda també ha estat sorpresa –el cert és que alguns la esperàvem des de feia un temps- la contundència amb la que Zapatero ha replicat les argumentacions i la manca de projecte del senyor Rajoy, demostrant que el “bambi” de la política espanyola també sap envestir i que sap fer-ho en el moment que cal.

Com que mediàticament sembla que aquests debats no s’acaben fins que s’ha pogut proclamar un guanyador entre el líder del govern i el de l’oposició, aquest cop hi haurà moltes coincidències en que la victòria de Zapatero ha estat per golejada!

Martínez Pujalte, el primer a suspendre l’assignatura.

2007-06-28T00:37:00.000-07:00

Poques vegades el meus articles setmanals han abordat un tema dues vegades de manera consecutiva, però els incidents provocats, aquesta setmana al plenari del Congrés, per part del diputat Martínez Pujalte m’obliguen a trencar el que m’havia proposat com a norma.

El diputat en qüestió, que manifesta una actitud de manca de respecte vers als altres, que hom pot considerar malaltissa, ja ostenta el rècord de ser l’únic diputat que ha estat expulsat del hemicicle per les seves provocacions, per part d’un President que ha demostrat el seu alt nivell de paciència i de condescendència amb les actituds barroeres, que de manera excessiva, s’han anat produint als plenaris d’aquesta legislatura.

Aquest cop i mentre es realitzava el debat de la moció per la retirada de l’assignatura d’Educació per la Ciutadania, quan defensava la seva posició la jove diputada republicana Laia Cañigueral, l’esmentat diputat va rebre dues amonestacions per part del President i apunt va estar de rebre la tercera, que hauria representat la seva expulsió del hemicicle per segona vegada.

Una demostració palpable, de la necessitat –com deia en el meu anterior article- de que l’Educació per la Ciutadania no fos només impartida als centres d’ensenyament. S’ha demostrat que, qui més necessita aprendre aquesta assignatura que pretén la formació en valors, son alguns dels nostres representants polítics, que desconeixen per complet un valor fonamental: el del respecte a les opinions dels altres. Així ho va demostrar el senyor Pujalte quan –de manera barroera i sense el més mínim respecte al us de la paraula que tenia la jove diputada republicana- en el moment que argumentava la seva incomprensió a que un demòcrata pugui estar en contra dels continguts que planteja l’Educació per la Ciutadania, li va deixar anar des de els passadissos de l’hemicicle i amb l’actitud barroera que el caracteritza –més pròpia d’un client de tuguri de prostíbul i amb tot el respecte que es mereixen aquests clients- l’expressió: “esta pequeña no me va a dar a mi lecciones de democracia!!!”

I tant, si li va donar una bona lliçó. La que es mereixia ell en aquell moment i tots els que com ell manifesten aquestes actituds quan va dir, des de la tribuna: “Quizá les convendría más de lo que piensan cursar la asignatura de Educación para la Ciudadanía”.

Però el problema és que les lliçons només les aprofiten els alumnes que tenen certes capacitats i l’actitud per voler aprendre i el que ha demostrat, amb la seva actitud, el señor Pujalte és que, per aprendre les lliçons de la democràcia, ell no ha manifestat tenir, ni les capacitats suficients ni una actitud positiva vers aquest ensenyament. Per tant quan es dona aquest condicionant als professors no els queda altra remei que suspendre a l’alumne en qüestió.

Així doncs el senyor Pujalte començarà les seves vacances amb un suspès dels que fan història –o per utilitzar terminologia més actual- amb un “necessita millorar” per a poder superar l’assignatura.

Potser si que a ell, que com els del seu partit, tant reclamen contra la supressió dels exàmens de setembre, li caldria una segona oportunitat al tornar-se a iniciar el curs parlamentari... però molt em temo que els mesos d’estiu no li serveixin per a res i torni a suspendre de manera contundent al setembre!

L’educació per a la ciutadania.

2007-06-21T01:27:00.001-07:00

Aquest dimecres el Partit Popular presentava al plenari del Congrés una interpel·lació urgent sobre la necessitat de suprimir l’assignatura d’educació per a la ciutadania. Una iniciativa que ha estat forçada pels sectors més recalcitrants de l’església que no ha deixat de difondre una campanya en contra d’aquest plantejament, amb el falsos arguments, repetits sistemàticament, de que amb la implantació d’aquesta assignatura es pretén controlar i determinar l’acció moral dels ciutadans i mantenint –així ho fan només quan els convé- que amb aquesta matèria i per aquesta raó, es vulnera el famós article 27.3 de la Constitució que parla del dret dels pares a triar l’educació dels seus fills.

Aquests són els pobres arguments que van plantejar en la discussió a l’hemicicle, ja que els altres que han fet córrer en manifestos i per mobilitzar als sectors més reaccionaris de la societat, són clares mentides que ni ells mateixos gosen mantenir públicament.

Es un contrasentit que aquells que pretenen mantenir la religió com una matèria del sistema educatiu, manifestin que l’educació per a la ciutadania pretén controlar i determinar l’acció moral dels ciutadans quan aquest és, precisament, el principi fonamental de l’ensenyament de la religió que ells volen mantenir en el sistema . Em sembla la pitjor de les argumentacions que es poden fer servir, si un el que pretén és demostrar un mínim de coherència amb els seus principis.

Però aquesta argumentació implica encara una acusació molt més greu pel col·lectiu d’esforçats docents, als quals la societat els carrega amb la responsabilitat de resoldre tots aquells problemes que la mateixa societat està creant. Donar a entendre que els professors de l’ensenyament primari i secundari -que seran els encarregats d’impartir aquesta assignatura- estan disposats a controlar i determinar l’acció moral dels seus alumnes, em sembla d’una gravetat que no te precedents. Jo, i suposo que com jo la immensa majoria dels docents, ens sentim insultats per una argumentació com aquesta.

Per altra banda, en contra del que s’està afirmant, l’educació per la ciutadania no és un invent circumstancial d’un partit que pretén adoctrinar la societat, sinó que és una matèria que s’ha imposat a quasi tots els països europeus i on es reclama amb urgència com un dels reptes que té el segle XXI. Només des de la ignorància o la mala fe es poden sustentar aquestes falsedats, a les quals la dreta reaccionària s’està acostumant cada cop més perillosament i que no te altre objectiu que el de crear una atmosfera contaminada on es faci difícil la discussió crítica i seriosa sobre els possibles problemes ocasionats per la pèrdua de valors socials que tots acceptem que s’està produint.

Jo sóc dels convençuts de que l’educació per a la ciutadania ha de ser una nova matèria obligatòria i avaluable en el sistema educatiu i tant de bo, també poguéssim fer-la obligatòria i avaluable per a les famílies, els personatges públics, els mitjans de comunicació, els que ens dediquem a la política, o als platós de la televisió... així podríem evitar que la feina de desenvolupar les bones pràctiques ciutadanes recaigui només en els mestres i professors que dia a dia s’esforcen per fer créixer aquest oasi dels valors cívics en un desert social que els reclama que els ensenyin, però que es nega a aplicar-los.
Si els bisbes es volen manifestar per millorar l’educació, que ho facin en defensa del conjunt de mestres i professors que s’esforcen cada dia per aconseguir inculcar en els seus alumnes aquells principis que després la societat s’encarrega de desvirtuar i als quals se’ls hi exigeix un sacrifici que aquesta mateixa societat és nega a reconèixer.

Els prometo que, a aquesta manifestació, jo m’hi apunto el primer.

Un govern en minoria?

2007-06-14T00:24:00.000-07:00

Pel que he pogut seguir, malgrat la distància madrilenya, sembla que el proper dissabte, el Vendrell s’estrenarà amb un govern amb minoria de CiU al no acceptar l’oferta dels socialistes d’un govern format per les dues forces majoritàries que sembla que és el que voldria la majoria de la població i també la majoria dels que han votat ambdues forces.

He de reconèixer que no sóc el més indicat per criticar un govern en minoria jo que estic com a diputat en un parlament on Zapatero, ben segur acabarà la legislatura, presidint un govern d’aquestes característiques. Però les diferències per a mi són abismals i en cap moment poden ser comparables. Ni el “talante” de Zapatero és el del senyor Benet ni la composició del Congrés pot comparar-se amb la de l’Ajuntament del Vendrell. Tothom sap que per aconseguir tirar les coses endavant es necessiten, en molts casos, majories absolutes i al Vendrell aquestes només les pot obtenir amb els socialistes o amb la ultradretana PxC. Us imagineu quan hagués durat el govern de Zapatero si la única alternativa per obtenir la majoria hagués estat la del senyor Rajoy o la d’un inexistent partit com el que dirigia en Blas Piñar? Suposo que tots ens hauríem posat les mans al cap per intentar tirar un govern en minoria amb aquestes característiques. El mateix em passa a mi quan veig l’intent del senyor Benet.

Primer va preconitzar un govern d’unitat quan sabia que aquesta unitat era impossible, perquè el nostre objectiu –el dels socialistes- i m’agradaria pensar que també ho és el de CiU, després dels resultats que s’han donat al Vendrell, està en modificar les actituds per evitar que un càncer per la democràcia, com es el que representa PxC, creixi més del que ha crescut i pretendre que formés part d’un govern d’unitat era facilitar-ne la seva propagació.

Per desemmascarar a PXC o se la deixa governar sola perquè caigui ella mateixa en les seves propies mentides i contradiccions o se la deixa a l’oposició contant amb un govern fort, com ha estat l’exemple del que faran a la ciutat de Vic, que te una situació similar a la nostra i on s’ha tirat endavant la mateixa proposta que fèiem els socialistes al Vendrell.

Excusar-se en no acceptar la proposta socialista per les diferències programàtiques és quelcom que no es creu ningú. O es que quan va pactar el senyor Benet amb l’altre Armengol -el que era del PP i ara sembla entusiasmat amb PxC- tenien el mateix programa pel Vendrell?... jo vull creure que no. Nosaltres els socialistes hem governat també amb altres regidors del Partit Popular i hem sabut excloure del pacte les diferències i posar-nos d’acord durant quatre anys en allò que era necessari tirar endavant. Tant difícil li era intentar un pacte amb els socialistes? Si era bo per la població del Vendrell el Pacte que va fer amb el Carles Armengol i el Xavier Salvador? Ara li sembla malament pactar un govern fort amb els socialistes, quan és el que li reclama la majoria de la població? És molt difícil d’explicar i encara més difícil d’entendre. A no ser que el que es busqui no sigui altra cosa que rebutjar als socialistes perquè els fa por compartir el govern amb ells o altra cosa pitjor... que quan necessiti la majoria per tirar endavant les seves propostes ja conti tàcitament amb el suport de PxC encara que no el tingui de manera explícita. El temps ens ho demostrarà, però a mi em fa molta por la resposta que avui podria donar.

Una oportunitat perduda.

2007-06-08T04:31:00.000-07:00

Es cert que no ha estat una sorpresa l’oficialització per part d’ETA del final de la treva que havia declarat, és cert que tothom tenia clar que després del atemptat de la T4 a Barajas la treva ja s’havia trencat, també es cert –fins i tot ho a reconegut explícitament Arnaldo Otegui- que la responsabilitat del trencament no cal atribuir-lo a altre que a la banda terrorista; però malgrat aquestes certeses molts teníem o volíem mantenir l’esperança de que hi havia un camí possible cap a la pau definitiva, un camí que tots els anteriors governs havien intentat i que aquest govern amb el President Zapatero al capdavant no ha deixat d’esmerçar-hi tots els esforços possibles.

Dissortadament, no es pot dir el mateix del principal partit de l’oposició, o deixeu-me ser mes clar: dels dirigents d’aquest partit, que han demostrat per activa i per passiva, amb les seves actituds que el seu objectiu, des de que es va declarar la treva, no era altre que arribar on hem arribat, aconseguir que el procés que podia iniciar-se amb la treva permanent no arribés a bon port i que tot es fes estelles com ho demostra la darrera declaració d’ETA. Acebes, Zaplana i Rajoy ara ja podran dormir tranquils, han aconseguit el que volien i per la qual cosa havien muntat tota la seva estratègia. Però si la seva victòria momentània els pot deixar dormir tranquils, no sé si també ho podran fer quan passi el que molts ciutadans ens temem i ETA retorni als assassinats i a les morts que recauran directament sota responsabilitat dels assassins que els cometin, però que també hauran de fer acte de contricció aquells que no han fet ni un pas per a poder evitar que aquesta situació es tornés a produir, si no, tot el contrari.

Però com deia la cançó de Raimon: “Quan creus que tot s’acaba: Torna a començar!” I és que no hi altre camí, malgrat que ara tornem a posar el comptador a zero, malgrat que s’hagin desfet les il·lusions que molts ciutadans vam posar-hi, no ens podem deixar guanyar per la desesperança. La pau es un camí possible i la derrota del terrorisme necessita d’una premissa que cal complir que es la unitat de tots els demòcrates contra ells, sense exclusions i cal fer tots els esforços per aconseguir-ho. Així ho ha dit el President del Govern i així m’agradaria sentir-li dir també al senyor Rajoy.

Els retrets entre els partits han demostrat que no fan altra cosa que engreixar aquells que no creuen en la democràcia, i no ha de poder dir-se més, ni ha de poder pensar-se més, que els que promouen aquests retrets, son els que fan d’altaveu als que preconitzen que les solucions polítiques poden aconseguir-se per la força de les armes. És un contrasentit amb el que cal acabar.

Ens hi juguem massa per a tornar a caure altra cop en el mateix parany. No es hora de defugir responsabilitats, i ho dic bé, no es hora de defugir-les i tothom haurà d’analitzar quins han estat els seus errors, però de la mateixa manera crec que no es hora tampoc de demanar-les públicament entre els propis partits, condicionar la col·laboració amb el govern a aquesta demanda o a no sé quines rectificacions, no es la millor manera de recomençar i l’exemple es clar només cal fer el que ja van fer tots els partits democràtics quan va trencar-se la treva de l’any 1998: Donar una resposta unànime contra els terroristes.

Un dia de dol.

2007-05-31T01:32:00.000-07:00

Vagi per davant que tinc molt clar que la decisió que els ciutadans del Vendrell van prendre el dia 27 és indiscutible i que no pretenc, en cap moment qüestionar el resultat que va sortir de les urnes. És el que és. Fins aquí no hi ha res a dir. Altra cosa son les reflexions a les que aquests resultats ens poden induir.

Es inqüestionable que un nivell tant baix de participació i el creixement que ha experimentat un partit que preconitza la xenofòbia, dirigit per un ex militant de Fuerza Nueva que ha manifestat la seva fe en els principis plantejats per l’extrema dreta -malgrat que ara els hi calgui dissimular-los- no és, per als que hem lluitat sempre per la democràcia, una bona noticia. I també es cert que d’aquesta situació que s’ha produït no en podem eludir la nostra part de responsabilitat. Responsabilitat assumida i compartida per tots aquells ciutadans demòcrates -els polítics que hem tingut responsabilitats de govern en primer lloc- però, també aquells altres que amb bona fe s’han fet portadors d’un missatge fonamentat en la mentida i que han creat un caldo de cultiu que és més propens a la confrontació que a la convivència. Però el mal ja està fet i ara el que cal es encertar el diagnòstic per a la seva curació.

Caldrà canviar actituds i comportaments perquè aquest càncer que s’ha manifestat al nostre municipi no creixi més i acabi, amb la seva metàstasi, estenent-se per tot el nostre cos electoral. I aquesta si que és una responsabilitat que recau en aquells partits que no comparteixen l’ideari de d’extrema dreta que preconitza Plataforma per Catalunya.

Que ningú s’equivoqui. No em refereixo aquí a la necessitat de negociar quotes de poder o de veure com es reparteixen el nou cartipàs municipal aquests partits, que malgrat els resultats obtinguts, els permeten formar majories de govern que donin estabilitat al municipi o de decidir qui ha de governar i qui ha de quedar-se a l’oposició. Aquesta és una responsabilitat que hauran d’assumir i afrontar els propers dies els representants d’aquest partits.

Al que jo em refereixo és a la necessitat imperiosa d’establir un pacte, tàcit o escrit, que cap dels partits que es consideren defensors de la democràcia, no permetran que les seves naturals desavinences sobre les polítiques concretes a aplicar al municipi, pugin continuar engreixant per acció o per omissió aquest sentiment que fomenta la xenofòbia i que tant ha servit per a fer créixer a un partit com el que encapçala el senyor Armengol. Jo no sé si cap d’ells ho portava en el seu programa de govern però aquest crec que s’ha convertit en el principal compromís que han de compartir tots ells, sigui des de el govern o des de la responsabilitat democràtica de l’oposició.

Algú em titllarà d’utòpic o d’excessivament innocent però estic plenament convençut que aquest és el primer pas que cal fer per aconseguir afrontar el complicat tema de la immigració amb valentia i amb rigor. Aquí no s’hi val inhibir-se pensant-se sempre que és un problema que han de resoldre els altres, aquí no s’hi val callar, amb la creença de que el silenci apaivagarà els problemes. Això és el que hem fet tots moltes vegades i així ens han anat les coses.

Cal ser bel·ligerant amb aquells que no respecten els principis de la democràcia, cal ser-ho amb els que han fet de la mentida una font de rendibilitat política, cal ser-ho amb aquells que promouen la confrontació en lloc de la convivència. Si no ho som i ens inhibim, ens pot passar com descriu Bertolt Brecht, en el seu conegut poema: que quan ens vulguin expulsar a nosaltres de casa, perquè també els fem nosa... ja no quedi ningú que ens pugui defensar.

No us quedeu al marge de les eleccions municipals.

2007-05-25T03:43:00.000-07:00

Les eleccions del proper dia 27 són en essència les més properes als ciutadans, perquè es decideix en cadascun dels 950 municipis de Catalunya i també a la resta dels de l’estat espanyol, quines seran les persones encarregades de dirigir el govern de cadascun d’ells. Tenim tots l’oportunitat amb el nostre vot , el de cadascun de nosaltres, sense diferències ni distincions -perquè cada vot val el mateix- de convertir-nos en decisius a l’hora de fer que al nostre poble o ciutat hi governi una o altra opció, de les diferents que aquests dies ens han intentat explicar quines son les seves propostes i què és el que pensen fer en els propers quatre anys.

Podem, el proper dia 27, posar en pràctica l’essència de la democràcia, exercint el dret personal i el deure cívic de la nostra participació. Perquè malgrat els defectes que el nostre sistema democràtic pugui tenir és, i de molt, el millor dels sistemes que tenim per a prendre decisions que ens afecte a tots. I no es bo que deixem en mans dels altres allò que també ens afecta a cadascun de nosaltres. Quedar-ne al marge ens invalida per exercir el dret a la crítica a les decisions que els elegits puguin prendre amb posterioritat perquè l’abstenció no es altra cosa que la renúncia voluntària a la participació en el seu procés d’elecció. I tots tenim el deure cívic de participar-hi.

És cert que la pràctica democràtica de la votació ha estat, en les darreres conteses electorals, excessivament baixa i seria un fet més preocupant que en aquestes properes eleccions aquesta tendència no es trenqués, per tornar a recuperar uns nivells alts de participació perquè son precisament, les eleccions municipals, les que reuneixen més requisits perquè aquest fet es produeixi.

La seva proximitat m’és un d’ells, el coneixement i la trajectòria personal de molts dels candidats en la majoria dels municipis n’és una altra i també aquest cop, en molts llocs, la diversitat d’opcions s’ha ampliat amb un major ventall d’opcions que augmenten les possibilitats de sentir-se identificat en alguna de les opcions que es presenten. Per tant es donen els requisits previs perquè ningú pugui sentir-se marginat a l’hora de dipositar la seva papereta a les urnes. I fins i tot si cap de les opcions que es presenten ens convenç o ens sembla prou eficient per al que nosaltres desitgem sempre ens queda el vot en blanc que no ens exclourà de la participació.

Tots els vots son igual d’importants i com sabeu, en més d’un lloc, un vot o pocs més poden ser –com han estat altres vegades- decisius a l’hora de poder conformar un govern o altre. No és cert que el nostre vot, el de cadascun de nosaltres, no tingui importància perquè pugui quedar diluït entre el de centenars o milers d’altres vots, perquè amb la nostra elecció posarem de manifest la nostra voluntat de participació en el sistema que els espanyols ens hem donat després de tants anys de patir-ne la seva negació i pel que tantes i tantes persones van lluitar i fins i tot sacrificar el seu benestar personal o la seva vida per aconseguir-ho.

Quedar-se a casa el proper dia 27 és donar raons i arguments a aquells que mai han cregut en la democràcia, si més no, només per aquesta sola raó, cal que el proper diumenge tots exercim el dret que tenim de votar. Hi guanyarà la democràcia i també hi guanyarem tots.

No escolteu cants de sirena.

2007-05-16T19:35:00.000-07:00

A mesura que ha començat la campanya de les municipals comencen també a proliferar els cants de sirena que no tenen altre objectiu que embaucar a la gent de bona fe amb propostes que son, francament, irrealitzables o d’altres que abonen la falsedat aprofitant el tòpic o inventant-se raons inexistents a uns fets que resten encara per demostrar. Totes amb un rerafons que, certament, preocupa a la majoria de la població com és el fet de la immigració, però, intentant utilitzar aquesta preocupació en benefici propi i no amb l’intent honest de buscar solucions al que pot esdevenir un problema greu.

Un exemple d’aquests intents d’inventar-se raons inexistents el podem trobar en les desafortunades paraules d’Artur Mas acusant al govern de progrés de la Generalitat d’haver convertit a Catalunya en un camp de reclutament de “yihadistes”. Afirmacions com aquesta no mereixen altre comentari que el rebuig de la demagògia.

Per altra banda el candidat del PP a l’alcaldia de Badalona, es permet fer un vídeo de campanya –amb l’inestimable col·laboració del segon de la llista del mateix partit que es presenta pel Vendrell- on es pretén la falsa premissa de relacionar directament immigració amb delinqüència.

En tercer lloc trobareu l’exemple de promeses impossibles de complir com les que fa el candidat local de PxC -que sembla que són les que ha generalitzat el seu partit- que es fan, només quan es te la certesa de que no es governarà i que el seu destí és l’oposició, com la d’oferir 3000 euros per cadascun dels naixements, a partir del segon fill, a les famílies autòctones, o tanmateix també promet allò que sap que no tindrà ni competències ni possibilitats de realitzar-ho com és una cosa tant complicada com el control de la immigració.

Recórrer a la demagògia i al popularisme en aquest tema és el més fàcil, encara que rés del que es digui es pugui complir. Proposar solucions que siguin factibles és el que costa, però, cal fer-ho si no volem que aquesta demagògia guanyi adeptes cada dia.

Mai aconseguirem afrontar el fet de la immigració amb rigor si ens limitem a dir allò que la gent vol sentir, sense parar compte en analitzar si això que es vol sentir compleix tres principis que són fonamentals: que sigui veritat, que sigui possible i que sigui una solució i no acabi creant un problema encara mes greu que el que pretén solucionar.

Que aquests tres principis no els apliqui un partit com és PxC, a mi no em sorprèn, ja que si voleu saber quin és el seu ideari, només cal que busqueu per internet aquesta adreça electrònica: http://www.youtube.com/watch?v=Ju7rHmW0fqA i us l’explicarà, amb la seva pròpia veu, el seu dirigent principal Josep Anglada, però si que em preocupa molt més, que partits que diuen tenir una tradició i respecte per la democràcia com el Partit Popular també s’apuntin a aquest carro i el que més m’ha sorprès ha estat la incorporació que hi ha fet un dirigent de Convergència amb declaracions com les que us comentava al començament d’aquest escrit.
Hi ha coses amb les quals crec que no es pot jugar ni en broma.

La nova llei del sòl i els ajuntaments.

2007-05-09T23:50:00.000-07:00

Entre les herències rebudes una de les més enverinades era la de la llei del sol que va elaborar el Partit Popular i que ha estat vigent des de 1998. Una llei que va promoure la liberalització del mercat i va convertir tot el sòl que no estava especialment protegit en “urbanitzable”. Els arguments per a defensar aquesta llei van ser que abaratiria el preu del sòl i en conseqüència el preu de l’habitatge. El resultat en els anys en que la llei ha estat en vigor els preus del sòl urbà s’ha apujat un 500%, mentre que el preu de l’habitatge ho ha fet un 150%. Les dades no poden ser més decebedores pels resultats obtinguts. Era doncs necessari una llei que canviés aquesta tendència i la perversitat de la llei aprovada pel Partit Popular i per sort avui tenim ja una nova llei que entrarà en vigor el proper 1 de juny.

Els nous ajuntaments que es constitueixin a Espanya després de les eleccions municipals es podran regir ja per una nova norma, que estableix un codi de conducta més exigent, més transparent i menys tolerant amb les males pràctiques que va fomentar l’antiga llei i que van afavorir l’especulació i la corrupció urbanística.

La nova llei es més transparent perquè estableix la obligatorietat de que els plans urbanístics siguin sotmesos a informació pública i tinguin un resum executiu perquè els ciutadans dels diferents municipis puguin valorar el que es vol fer i en què els afecta, abans de que es preguin les decisions urbanístiques. Mesures que en cap moment contemplava la llei anterior.

En la nova llei els criteris bàsics d’ocupació del sòl no dependran dels interessos dels propietaris i promotors, ni farà que tot el sòl sigui classificat com urbanitzable sinó que, la transformació del sòl en urbanitzable, només serà possible, quan sigui necessària; la llei obliga en aquesta transformació a preservar i protegir els valors ecològics i paisatgístics dels sòl rural i recupera de nou per als poders públics la capacitat de decidir com han de créixer els pobles i les ciutats.

La nova llei també obliga a avaluar la sostenibilitat ambiental dels nous desenvolupaments urbanístics i s’haurà de justificar la seva sostenibilitat econòmica cosa que no contemplava la llei del Partit Popular.

Per a frenar l’urbanisme salvatge que s’ha produït en algunes poblacions a partir de la llei els desenvolupaments urbanístics que suposin un increment del 20% de la població o de la superfície urbanitzable hauran de passar obligatòriament pel filtre del Pla General d’Ordenació Urbana.

Un dels aspectes més socials de la nova llei es que, per primera vegada en una llei estatal, s’estableix que el percentatge mínim de reserva de sòl dels nous desenvolupaments urbanístics per a la construcció d’habitatges de protecció oficial sigui del 25% per a evitar que algunes comunitats com a les Balears o a València la reserva d’habitatges de protecció hagi estat del 0 %.

I per a evitar l’especulació el nou règim de valoracions del sòl s’establirà sobre la seva situació real en la qual es troba en el moment de la seva taxació i no podrà incloure les expectatives de possibles nous aprofitaments urbanístics que no estiguin aprovades rebaixant així els interessos patrimonials dels especuladors.

Es per tant una nova llei que posa els instruments per a poder afavorir l’accés a l’habitatge, garantir un desenvolupament urbà més transparent i sostenible i tanmateix permet combatre l’especulació i la corrupció urbanística.

El nou cicle electoral.

2007-05-04T01:29:00.000-07:00

Arriba el temps de balanç de la feina feta i en l’ambient ja es nota l’entrada al nou cicle electoral que tindrà com a primera etapa les properes eleccions municipals i autonòmiques en la majoria de les comunitats, excepte a les comunitats històriques, i que es tancarà, en menys d’un any, amb les eleccions generals.

A Catalunya aquest cicle té en les autonòmiques un tret diferenciador al de les altres comunitats ja que podem dir que estem a inici de legislatura, tot just fa sis mesos de les darreres eleccions, i per les seves característiques, les podríem incloure en el nostre cas com les d’inici d’aquest nou cicle ja que, ben segur, poca gent les considera un afegitó de la legislatura anterior malgrat continuar amb les mateixes forces polítiques al govern.

Però la meva intenció avui es parlar-vos de la transcendència que poden tenir per al futur les properes municipals. Serà per primera vegada després del 14 de març que tots els ciutadans de l’estat posaran de manifest la seva voluntat política en el vot de les municipals i autonòmiques i encara que són processos electorals diferents i que no es pot parlar de primàries de res, els resultats està clar que marcaran la tendència per a les properes generals. Sobretot si s’analitzen de manera global, salvant totes les particularitats que es poden donar en unes eleccions que no tenen altre objectiu que triar el govern municipal. Però no desvetllaré cap secret si dic que malgrat ser fetes en clau local, les eleccions municipals configuraran un mapa de poder que s’analitzarà tant des de la perspectiva de l’estat espanyol per a poder comprovar quina es la força que ha avançat i quina és la que ha retrocedit en aquesta configuració del mapa i també en el total de vots i el mateix farem pel que respecta al conjunt de Catalunya.

I tot sembla indicar –encara que això no es confirmarà fins passat el dia vint-i-set de maig- que les expectatives son millors per als Socialistes, tant a nivell de l’estat com de Catalunya. Per a nosaltres, repetir els resultats anteriors ja seria bo i significaria que no hi hauria hagut desgast i tot el que sigui millorar posicions respecte al Partit Popular, al estat i respecte a Convergència, a Catalunya, ens posaria en un millor camí de cara a les properes generals.

No només son millors les expectatives que ens donen les enquestes sinó que hi ha un símptoma clar de confirmació en el nombre de candidatures que els socialistes presentem: més candidatures que mai en el conjunt de l’estat, en el conjunt de Catalunya i fins i tot en clau comarcal, mai –fins avui- havíem presentat candidatures a tots els municipis de la comarca.

Amb aquests antecedents no es d’estranyar que hagi començat a aflorar un cert estat de nervis en els nostres oponents polítics, perquè ells també s’oloren que les tendències marquen clarament el camí i faran mans i mànigues per a capgirar-lo. Però la nostra feina es mantenir-nos en el que hem fet i continuar treballant per millorar els nostres resultats. I és cert que no som pas els que més ens hi juguem: Abans he dit que aquestes eleccions no tenen altre objectiu que triar els governs locals, però no és ben bé així, ja que en funció dels propers resultats municipals es decidirà la composició dels Consells Comarcals i també el de les Diputacions i tots sabeu quina és la força política del nostre entorn més pròxim que pot perdre una presidència que sempre ha tingut i també una a la que sempre hi ha tingut algú que hi ha aspirat.

El nou batxillerat.

2007-04-25T23:37:00.000-07:00

L’enrenou que ha causat la nova proposta de modificació del batxillerat proposada pel Ministeri d’Educació ha estat una de les notícies de la setmana, acompanyada de la metodologia pròpia d’entendre la política del Partit Popular: amb la espantada que, els Directors Generals de les comunitats autònomes governades per aquest partit, van fer a la Conferència Sectorial on era previst debatre la proposta i en la sessió de control al govern, on vam poder sentir al senyor Rajoy preguntar per un tema no relacionat amb el terrorisme des de fa molt de temps.

Sense ser nou el mètode emprat: el soroll mediàtic i la manca de veracitat, fins i tot dona gust poder sentir parlar a l’oposició d’un tema que sigui una proposta de govern que aquest cop no trenqui la “seva” Espanya a bocins, ni representi que ens hem vengut als interessos dels terroristes d’ETA. Encara que, segons ells, faci a les noves generacions d’estudiants de batxillerat més ineptes i augmenti el fracàs escolar, quan creiem certament que s’ha fet per aconseguir tot el contrari del que ells diuen.

Tot el desgavell bé per la interpretació que es fa de la repetició de curs. La LOE diu que els alumnes amb més de dues assignatures suspeses, a primer de batxillerat, hauran de repetir curs i en el nou batxillerat es diu el mateix. En el batxillerat actual quan un alumne suspèn més de dues assignatures a primer ha de fer-lo amb tres anys com a mínim, en lloc de poder fer-lo en dos si aprova totes les assignatures i la repetició de curs representa no reconeixer l’esforç que hagi pogut fer l’alumne en aquelles assignatures que ha aprovat a primer. El nou batxillerat el que fa és donar opcions més flexibles a aquells alumnes que hagin de cursar-lo en tres anys o més, a aquells alumnes que a primer hagin aprovat més de la meitat de les assignatures; de tal manera que no hauran de repetir les assignatures que ja tenien aprovades a primer i podran dedicar tot el seu esforç en aquelles suspeses, incorporant la possibilitat, si ho creuen convenient, de poder matricular-se d’algunes assignatures de segon per aprofitar més el curs de repetició. Això és tot el que es modifica. Més flexibilitat en les possibilitats d’estudi, un major aprofitaments d'questes possibilitats i una major facilitat per continuar en els estudis a aquells alumnes que hi tinguin més dificultats. No hi ha cap raó que justifiqui que aquesta nova organització del batxillerat condueixi a una reducció de l’esforç per part dels alumnes i a la desmotivació, sinó tot el contrari. Els resultats obtinguts en el batxillerat actual deixen molts alumnes a la cuneta i del que es tracta es de poder recuperar una part del que fins ara s’ha produït de fracàs escolar i que ha d’acostar-nos a les xifres mitjanes obtingudes en els països capdavanters de la Unió Europea.

Altra cosa és que aquest nou batxillerat plantegi als centres uns majors problemes d’organització que s’hauran de resoldre i dels quals n’és conscient el Ministeri i tanmateix la ministra Mercedes Cabrera ha deixat molt clar que si aquesta nova organització requereix més necessitats de finançament –que segur que les necessitarà - estan disposats a atendre-les des de el seu departament.

Esta clar que per millorar s’ha de canviar. Aquesta es una proposta de canvi. No voler ni tan sols entrar a discutir-la, és el signe més evident que el Partit Popular continua ancorat en el més ranci dels immobilismesl.

Tres anys al govern.

2007-04-19T01:39:00.000-07:00

Aquesta setmana s’ha complert el tercer aniversari del govern. Per fer un balanç d’aquests tres anys us podria remetre a la lectura dels prop de cent quaranta articles que he anat publicant setmanalment en aquest diari, però procuraré estalviar-vos la feina feixuga que això representaria i em limitaré que en llegiu una síntesi del que ha estat més destacat de l’acció parlamentària i de govern.

Tres anys de govern per als ciutadans que han fet possible l’aparició de nous drets, que no fa pas massa, ens podien semblar inabastables.

La Llei de Dependència que crea un nou dret universal d’ajuda i atenció pública a les persones dependents i a llurs familiars i del qual tots els ciutadans en som potencials beneficiaris. La llei d’igualtat farà que per primer cop al nostre país, homes i dones siguin per “llei” absolutament iguals. La nova llei del divorci que fa suficient la lliure voluntat d’un dels cònjuges per accedir-hi i amb un procés molt més ràpid i sense separació prèvia. S’estableix l’opció d’exercir el dret al matrimoni, fins ara no regulat, a aquelles persones homosexuals que així ho desitgin, acabant amb una discriminació ancestral i, tanmateix, per primera vegada a Espanya, s’ha reconegut el dret a pensió en les parelles de fet quan es produeixi la mort d’una de les dues persones que la formen. La Llei d’Identitat sexual que permet a les persones transsexuals canviar de nom i de sexe en el registre civil, sense necessitat de sotmetre’s a la cirurgia i en altre àmbit també, el dret dels treballadors autònoms a la baixa per malaltia i a la protecció del atur o a la jubilació anticipada.

Però no han estat tres anys on només els ciutadans han adquirit nous i millors drets, també han estat tres anys on la gestió de l’economia s’ha demostrat enormement efectiva amb un creixement, com feia molts anys que s’havia produït , en el creixement de la productivitat, de la inversió i de la pròpia economia i en descens de la taxa d’atur, de la inflació i del deute públic. Els perceptors de les pensions mínimes han notat en aquest tres anys com les seves pensions de jubilació augmentaven en més d’un vint per cent.

S’ha actuat en favor de poder començar a resoldre un dels problemes més greus que te avui la nostra societat d’avui com és el de l’accés a l’habitatge; en aquest sentit s’han alliberat prop de 17 milions de metres quadrats de sol de l’Estat per a la construcció d’habitatges protegits i s’està elaborant una nova llei del sol que ha de promoure un desenvolupament urbà més sostenible i transparent i menys especulatiu que ja ha produït els seus primers efectes fent baixar la crescuda de preus de l’habitatge a la meitat del que teníem a l’any 2004.

S’ha fet una política respectuosa amb el medi ambient fomentant la utilització de les energies renovables i en l’aprofitament de l’aigua, la llei de muntanya prohibeix canviar l’ús de sòl que ha patit un incendi fins després de trenta anys i s’ha elaborat un Pla Nacional d’adaptació al canvi climàtic.

I per acabar aquest resum la nova política exterior s’ha centrat en aquest tres anys en impulsar la pau i del diàleg i evitar la confrontació millorant les relacions externes i la cooperació centrant l’ajuda al desenvolupament dels països més pobres.
En definitiva, tres anys per millorar la vida dels ciutadans.

El baròmetre d’opinió política.

2007-04-12T02:04:00.000-07:00

S’acaba de publicar a Catalunya pel Centre d’Estudis d’Opinió el baròmetre d’opinió política del mes de març i encara que sigui amb una rellegida feta de pressa i corrent, sembla que hi ha algunes coses que val la pena comentar.

La primera, com sempre, és que els resultats de l’enquesta reflecteixen la situació d’un moment determinat i aquí cal precisar que la recollida de dades d’aquesta enquesta, va fer-se abans de que sorgís la polèmica sobre l’autodeterminació i l’independentisme, que ben segur hauria fet canviar alguns resultats en un sentit que jo crec que hauria afavorit de manera global als partits que han tingut un comportament més coherent en tot aquest enrenou.

Amb les prevencions que vulgueu posar-hi, el que si que es cert és que el baròmetre indica unes tendències clares que intentaré resumir breument.

Pel que fa a la percepció ciutadana dels principals problemes que té actualment Catalunya la dificultat per l’accés a l’habitatge és el que està en primer lloc, seguit de la immigració i en tercer lloc la inseguretat ciutadana i aquest ordre coincideix, tan si les respostes són múltiples com quan es una sola la resposta que es pot donar a l’enquesta. Es curiós destacar que quan es una sola la resposta, problemes com la manca d’infrastructures i els problemes dels transport passa del cinquè lloc al novè i amb un precentatge de respostes semblant als que consideren un problema el funcionament de l’economia, cal constatar també que els problemes sobre l’estatut, l’autogovern o el nou finançament ocupen els darrers llocs en la preocupació de la gent.

Cal destacar també la poca confiança en els partits polítics per resoldre el problemes de la gent ja que més d’un 36% dels enquestats responen que cap dels partits polítics pot donar resposta a els problemes que manifesta encara que d’entre els partits de l’arc parlamentari el que te un nivell de confiança més alt es el PSC amb un 15% seguit a distància per CiU amb un 10%.

La percepció de la situació econòmica pot titllar-se de bona de manera global, encara que la població percep un cert empitjorament de la situació respecte a la que es mantenia l’any anterior.

La situació política global a Catalunya es percep encara de manera majoritària com a dolenta o molt dolenta per sobre de la gent que la percep com a bona o molt bona, però el que està clar es que el nombre de persones que creu que es millor que la de fa una any es clarament més gran que els que ho perceben com a pitjor, i encara es més gran la diferència entre els que creuen que la situació política a Catalunya millorarà el proper any.

He deixat per al final les valoracions estrictament electorals i de valoració dels líders polítics però també aquí hi ha alguna novetat.

Respecte a l’anterior baròmetre tant en nivell de simpatia, proximitat, en fidelitat de vot com en vot decidit, en unes properes eleccions al Parlament de Catalunya, el PSC estaria pel davant de Convergència.
Pel que fa a la valoració dels polítics cal destacar que el polític millor valorat és en Duran i Lleida, seguit de José Montilla, que passa per davant d’Artur Mas. Això ha de fer reflexionar al darrer, ja que té per davant l’home que no ha deixat d’acusar-lo de no tenir cap carisma i de mediocritat i per altra banda el segon de la seva coalició resulta que passa a ser el primer en la valoració dels catalans.... es per començar a fer-s’ho mirar!

La LOU, una reforma necessària.

2007-04-04T12:26:00.000-07:00

En el darrer plenari abans de començar les vacances de Setmana Santa van aprovar-se ,entre d’altres, una llei que finalitzava el seu llarg camí parlamentari: La reforma de la Llei d’ordenació universitària (LOU).

Era una reforma necessària, donat el rebuig que va manifestar la comunitat universitària de manera unànime davant de la imposició que va fer-se de la LOU l’any 2001, amb el senyor Aznar davant del govern, i que el seu desenvolupament posterior no va fer altra cosa que augmentar els tradicionals problemes que patia la Universitat.

Una llei que ha estat recolzada al final per totes les forces parlamentàries, excepte el Partit Popular com ja es tradició, i que compta amb el suport també de la comunitat universitària, inclosos els rectors de les mateixes.

Aquesta reforma de l’anterior Llei pretén impulsar la modernització, la competitivitat i la internacionalització de la Universitat espanyola i ho fa sota uns eixos que li han de permetre:

Un augment de la seva autonomia tan en el disseny dels seus títols i plans d’estudi com en llur funcionament i administració.

Un augment de la investigació en el món universitari, reforçant la relació entre la Universitat i l’empres i tanmateix fomentant el desenvolupament de la I+D+i, afavorint també la mobilitat del personal investigador i facilitar la contractació indefinida dels joves investigadors.

Una major integració a Europa estructurant els estudis en el tres cicles de grau, màster, i doctorat d’acord amb la nova construcció de l’espai Europeu d’Educació Superior que permetrà la homologació del nostre sistema universitari amb 45 països del nostre entorn.
Un increment de la integració territorial que consolida la organització territorial del Estat en l’àmbit universitari i potència de manera clara el paper de les Comunitats Autònomes amb la creació de la Conferència General de Política Universitària com a òrgan màxim de coordinació interterritorial.

Una major participació dels estudiants, amb la creació del Estatut del Estudiant Universitari i el Consell dels Estudiants i tanmateix els estudiants podran compatiblitzar millor el treball amb els estudis i podran veure reconeguda llur experiència laboral a efectes acadèmics.

És també una llei que fomenta l’equitat multiplicant per vuit el pressupost dels diners destinats a les beques Erasmus i també amb la creació de préstecs lligats a la renta futura per al finançament dels cursos de post grau sense cap interès i sense haver de ser retornats fins que els estudiants en la seva activitat laboral no arribin a obtenir una renta de vint-i-dos mil euros anuals.

Aquesta llei en definitiva el que fa es augmentar la responsabilitat de les Universitats que seran avaluades pels seus objectius aconseguits i els plans d’estudi són considerats com un pacte entre la societat i la Universitat entesa aquesta com un servei públic. Es reforcen els mecanismes d’avaluació de la qualitat de les universitats convertint l’ANECA en una agència estatal d’avaluació.

Per fi s’ha aprovat una llei que, malgrat no haver aconseguit la unanimitat, el que si que ha fet, ha estat obtenir el suport de la immensa majoria del món universitari.

Wilebaldo Solano, un sentit i merescut homenatge.

2007-03-29T01:06:00.000-07:00

Aquest passat dimecres en una sala del Círculo de Bellas Artes de Madrid, plena de gent molt diversa, va celebrar-se el primer dels actes d’homenatge a Wilebaldo Solano, el darrer secretari general del POUM que organitzava la Fundació Andreu Nin.

Un acte on afloraren les emocions i els records, un acte de justícia i de reconeixement, que en la persona de Wilebaldo, volia arribar a tots aquells que van comprometre’s en la lluita per aconseguir una societat més justa i una societat sense les desigualtats que la caracteritzen, essència del ideari d’aquell partit que fundaren Andreu Nin i Joaquim Maurín.

Al vell lluitador, amb esperit encara jove, li va ser difícil contenir les emocions quan evocava el record dels seus companys –molts desapareguts- perseguits doblement per l’estalinisme i pel feixisme franquista. Però en la seva lucidesa i malgrat les emocions, va saber trametre a tots en el seu missatge, malgrat els seus més de noranta anys, que el seu compromís amb l’ideari al que abans feia referència es manté encara intacte.

He parlat d’un acte de justícia que era necessari perquè masses han estat els anys que, d’una manera directa amb la seva persecució o de manera indirecta i molt més sostinguda amb la seva ocultació –quan no amb el seguit de campanyes fonamentades amb falsedats -, els vells militants del POUM i els seus dirigents, han hagut de patir al llarg de la nostra història passada i de la més recent.

Juan Manuel Vera en nom de la Fundació Andreu Nin, Pelai Pagès des de la seva autoritat d’historiador i Jaime Pastor analista i sociòleg van participar també en aquest acte d’homenatge i de reconeixement juntament amb una dona, la companya diputada socialista Delia Blanco que crec que ens va sorprendre a tots amb la seva intervenció, que lluny del formalisme protocol·lari, va saber trametre també l’emoció als assistents amb la seva història personal i reivindicativa de la lluita de la conca minera de la seva terra i de les dones que hi van donar suport.

Amb l’acte d’ahir al Círculo de Bellas Artes la societat civil saldava un deute pendent. Avui, dijous, amb l’acte que es celebrarà al Congrés dels Diputats, serem els representants polítics i la màxima institució representativa de l’Estat, els que, per primera vegada en la història de la recent democràcia, retrem un homenatge de reconeixement al POUM i als seus dirigents en la figura de Wilebaldo i de l’únic diputat a corts que va tenir aquest partit: en Joaquim Maurín.

Quart aniversari de la invasió d’Irak.

2007-03-22T00:52:00.000-07:00

El passat dimarts, diputats de tots el grups parlamentaris menys els del Partit Popular, vam plantar-nos a la una del migdia davant la porta del Congrés per a recordar amb cinc minuts de silenci el quart aniversari de la invasió d’Irak.

Era un recordatori necessari, no tan sols per la gravetat de les conseqüències que encara avui es fan paleses, sinó també perquè cal tenir present en el futur que el fet més lamentable que marcava els inicis del segle XXI no pugui tornar a reproduir-se mai més.

No es estrany que els representants del Partit Popular no vulguin sentir ni parlar d’un dels errors més greus que s’han comès en la nostra no curta història democràtica com el que va ser, donar suport des de el govern a una invasió que ha produït més de 600.000 morts i que es fonamentava en una mentida, avui demostrada: la de la existència a aquell país d’armes de destrucció massiva.

Si aquesta actitud, fins i tot podria ser comprensible, el que costa més d’entendre es que encara avui el senyor Aznar es permeti dir coses com les que va manifestar des de Austràlia de que: “no hem d’escapar-nos d’Irak”. Quan tothom avui reconeix que la invasió va ser un error, fins i tot els seus acompanyants de la famosa fotografia de les Azores.

Quan un diputat, tant poc disposat a fer favors als qui no pensen com ell, com és el senyor Ignacio del Burgo, ha dit que Aznar va equivocar-se al recolzar la invasió i que la Partit Popular li cal fer autocrítica, la reacció que han tingut els altres dirigents del partit ha estat la d’actuar com si sentissin ploure –només cal escoltar les evasives a les preguntes dels periodistes del senyor Acebes sobre aquest fet- i no han volgut contradir a qui, està cada cop més clar, que és el qui mana en al PP que no es altre que el senyor Aznar.

Un pot preguntar-se: ¿Perquè es tan difícil que un home com l’anterior president del govern reconegui un error que ha costat centenars de milers de morts i que ha convertit l’Irak actual en un santuari pels terroristes islàmics? ¿Perquè obliga al seu partit a mantenir-se en l’acceptació d’allò que ja ningú accepta?

La resposta a aquestes preguntes només pot tenir una única explicació. Que aquest home està malalt o és un visionari. I el que és més greu és que la malaltia o l’actitud visionària ja l’arrossegava quan els ciutadans van decidir que exercís de president del govern.

La persistència en l’error no pot fer altra cosa que provocar actituds com la que ja ha manifestat el jutge Garzón que considera que, a més de les responsabilitats polítiques, cal profunditzar en les responsabilitats penals dels qui son o van ser, els responsables d’aquesta guerra i que segons les seves paraules: “sis-cents cinquanta mil morts són un argument suficient perquè aquestes investigacions s’abordin sense espera”.

De seguir per aquest camí no cal descartar la possibilitat de que el senyor Aznar acabi havent de asseure’s al banc del acusats, el que es segur que no podrà evitar és la reprovació de la immensa majoria dels espanyols, fins i tot de molts dels que, amb bona voluntat, el van votar i el van fer president del govern.

Per la igualtat.

2007-03-14T03:01:00.000-07:00

Tot just una setmana després del dia vuit de març que es commemora el dia de la dona treballadora al Congrés dels Diputats s’aprovarà la Llei orgànica d’igualtat entre homes i dones. Una de les grans lleis d’aquesta legislatura que s’ha caracteritzat per la recuperació dels drets socials de sectors que han patit discriminació, entre ells, el de les dones.

Aquesta llei regula tot un seguit de mesures que milloraran de manera substancial la posició de la dona en la nostra societat i que pretenen una equiparació real entre homes i dones, fent caure les barreres que encara avui no permeten una igualtat efectiva. Aquestes mesures es centren de manera preferent en tres àmbits, el del mon del treball, el de la participació en la política i el de la conciliació de la vida laboral i familiar.

Respecte al àmbit del món laboral, on són més visibles les desigualtats entre homes i dones, les mesures més destacades que regula la nova llei són les de obligar a les empreses a negociar plans d’igualtat entre els dos sexes, en el marc de llurs convenis col·lectius. La llei també impulsa la paritat a les empreses que hauran de procurar aconseguir en els consells d’administració una presència equilibrada entre homes i dones.

Respecte a la participació política, la llei preveu la paritat en els llocs de l’administració i tanmateix també en les llistes electorals. Aquesta darrera mesura, que serà ja d’aplicació en les properes eleccions municipals i autonòmiques, estableix l’obligatorietat de que totes les llistes electorals, a municipis de més de 5000 habitants, tinguin una composició equilibrada entre els dos sexes, de tal manera que en cap cas, cap d’ells tingui més del 60% per cent i menys del 40% en la seva composició. El proper 2011 aquesta norma serà d’obligatori compliment en els municipis de més de 300 habitants. Per tant, el que és la paritat deixarà de ser una opció a prendre de manera voluntària per part dels partits polítics sinó que serà obligatòria per a tots ells.

La Llei d’igualtat atorga una especial rellevància al reconeixement del dret a la conciliació de la vida personal i laboral amb mesures que promouen una major responsabilitat en l’assumpció de les responsabilitats familiars. És en aquest sentit que es crea un nou dret que és el permís familiar per paternitat que suposa un primer pas important per a convertir a l’home en corresponsable en l’atenció dels fills. Es millora també la protecció per maternitat de los dones treballadores i s’impulsa la flexibilitat d’horaris i les condicions per la reducció de jornada per atendre a infants i a familiars.

Conjuntament amb aquest tipus de mesures, la llei també avança en mesures sobre la protecció contra la violència de gènere amb la creació de nous jutjats específics per aquests afers.

És en definitiva una llei que estableix el principi d’igualtat entre homes i dones en tots els àmbits de la activitat tant pública com privada en el món de l’educació, de la sanitat, de la cultura, de l’habitatge, dels mitjans de comunicació, del desenvolupament rural o de l’accés a la societat de la informació.
Fins ara aquesta llei ha comtat amb el suport de totes les forces polítiques de l’arc parlamentari i la nota discordant, ha estat l’abstenció dels representats del Partit Popular, que tenen aquest proper dijous una darrera oportunitat per a rectificar una posició que no te altre explicació, que la de no haver descartat en el seu subconscient les actituds que fomenten un masclisme, que avui no te cap justificació.

Amb tot el respecte, jo dic SI!

2007-03-08T06:18:00.000-08:00

Els lamentables incidents que van provocar –amb motiu de la visita del President Montilla- els manifestants de la plataforma, que basa en una falsedat el seu crit de guerra, quan proclamen en pancartes crits i soroll el seu eslògan de: NO AL CIM!, m’ha mogut a no quedar-me callat davant d’aquells que creuen que els crits, els insults i la mala educació es un argument que pot aportar-los-hi la raó que no tenen, ni mai han tingut.

Deixant a part el mètode –al meu entendre, molt criticable- que utilitzen per a buscar el ressò mediàtic i el rendiment polític que pretenen treure’n algunes forces polítiques que s’hi amaguen darrera; la més descarada la de Convergència i Unió per la seva incoherència, vull deixar clar tot un seguit de precisions que cal que tothom sàpiga i que estic disposat a debatre amb qui ho vulgui fer de manera raonable si creu que en alguna cosa del que dic falto a la veritat:

La proposta que es presenta a l’actual govern no es la creació d’un CIM sinó la d’una plataforma logística. Això no representa, només un canvi de nom, sinó un canvi substancial respecte a la que es va presentar el 2003 promoguda sota el govern del President Pujol i que curiosament tenia la funció de port sec destinada a contenidors buits i campes de vehicles, aspecte que ja no es contempla en el nou projecte.

La nova proposta redueix notablement l’àmbit d’actuació, una de les queixes inicials sobre la seva extensió, que era en la proposta del govern de Pujol de 242 hectàrees i ara s’ha reduït a 185 i tenint en compte que l’actual contempla tota la viabilitat i els accessos i afectacions previstes i en el projecte anterior no es contemplava el viari exterior i altres afeccions. Per tant no es cert que la modificació proposada no sigui molt significativa. Ho es fins al punt que serà una de les zones d’activitat logística de dimensions més reduïdes de les que tenim al nostre entorn.

Respecte a les activitats que s’hi desenvoluparan el 90% de l’espai està destinat a operadors logístics i centres de distribució d’empreses i si això es així, dir que els únics llocs de treball que es crearan no seran llocs de treball qualificat, o és dir una mentida de manera conscient, o es demostra no tenir-ne ni idea de com funciona un operador logístic avui en dia.

El centre de logística és – a més d’una infrastructura necessària pel país- un centre generador de llocs de treball, que les estimacions del nou projecte concreten en uns 3.300 i que, per les seves característiques, són difícilment amenaçats per la deslocalitazió que tenen les activitats industrials clàssiques i que poden ser claus per les necessitats laborals de la comarca davant d’una situació previsible de descens de l’activitat constructiva en el nostre territori.
La nova proposta preveu un nou accés a la autopista AP-7 a Banyeres del Penedès que millorarà substancialment la connectivitat de tota la comarca i un nou vial de connexió a la antiga N-340 que permeterà que tot el trànsit generat pel centre de logística no trepitgi ni un metre de les carreteres locals.

La ubicació del centre de logística pretén racionalitzar la implantació territorial d’aquesta activitat evitant el creixement no planificat de les implantacions logístiques que es donen ja al nostre territori i que provoquen, ja ara, congestió de carreteres per manca d’accessos a les vies d’alta capacitat i tanmateix mitigar l’impacte territorial i paisatgístic que s’està produint per arreu a més d’articular al seu entorn una oferta de serveis complementaris.

Aquestes, entre d’altres que no puc explicar per manca d’espai, son les raons que justifiquen la creació del centre i del qual jo en sóc fermament partidari.

Per una raó de patriotisme –si, no us estranyeu, aquells que en feu d’aquesta paraula un argument per a justificar el que no té cap justificació-. De patriotisme, perquè es una infrastructura que Catalunya necessita i perquè també la necessita la nostra comarca, malgrat el que diguin els dirigents del Consell Comarcal del Baix Penedès que no s’han distingit per altra cosa que per la seva inoperància.

A la feina!

2007-03-01T01:34:00.000-08:00

Quan han passat tres anys d’una legislatura que ha estat intensa – i tensa en més d’una ocasió- fonamentalment per la estratègia de produir un soroll mediàtic que pogués fer callar o apaivagar aquells encerts que han tingut els responsables del govern actual, comença a ser hora de fer balanç també d’aquelles coses que, sense tenir tanta repercussió en els diaris com d’altres, han demostrat amb dades irrefutables que hi ha hagut una millora molt substancial respecte a la situació que s’havia heretat de l’anterior govern.

¿S’ha acomplert la profecia que deien els visionaris del Partit Popular de què amb un govern socialista tornaríem a l’Espanya del atur?

Deixeu-me dir clarament que com totes les altres que van fer en el seu moment, la resposta és molt senzilla: ha passat tot el contrari del que van pronosticar.

Però això que dic no tindria cap valor si no anés contrastat per les dades que son públiques però, que amb molt poca freqüència surten com a noticia als mitjans.

¿Quina ha estat l’evolució de la feina en un país com el nostre en aquesta etapa de govern?

Deixeu que us ho expliqui amb dades que son senzilles de contrastar:
Respecte al nombre total d’ocupats: hem passat dels disset milions i mig que hi havia al 2004, a tenir-ne més de vint milions a finals del 2006, i el que semblava un somni per a molts que era aconseguir crear més de tres milions de llocs de treball en aquesta legislatura, a aquestes altures del 2007 ja s’ha acomplert.

Però aquesta dada, que per ella sola seria ja un èxit clamorós, no pot amagar les tendències a la millora, pel que fa a la qualitat de la feina. Ho explico tot seguit. Només en l’any 2006 s’han creat 687.600 nous llocs de treball; del total d’aquests llocs de treball, el 59% ha estat ocupats per dones i del total dels llocs de treball que s’han creat el darrer semestre del 2006, el 92% ha estat amb contractes de caràcter indefinit. En el 87% de les llars espanyoles que tenen persones en edat de treballar, avui, totes tenen feina. La taxa d’atur masculí està al voltant del 6% molt pròxima a la que es considera de plena feina, i la taxa global d’atur –tant masculí com femení- està al 8,3%. Una taxa que no s’aconseguia des de l’any 1979.

Aquesta situació ens acosta cada cop més a les dades de la mitjana europea fins i tot en alguns aspectes es previsible que al final de la legislatura acabem per sobre d’aquesta mitjana i en taxa de creació de feina ens situem al capdavant dels països europeus.
Aquestes son les dades que tothom pot entendre i que demostren que les polítiques aplicades per afavorir la creació de feina han estat un èxit que ha superat a la millor de les previsions. No vull pas amb això dir que l’èxit pugui atribuir-se al govern amb exclusiva, ha estat un èxit del dinamisme de la nostra societat, però no es menys cert que ha estat afavorit per la capacitat de gestionar i de promoure polítiques concretes que no es van promoure amb el govern anterior.

El tret per la culata!

2007-02-21T09:38:00.000-08:00

La sessió de control al govern d’aquest passat dimecres ha tingut –i no per haver-ho buscat- com a personatge destacat, el nou ministre de justícia, Mariano Fernández Bermejo. No ha estat una sorpresa la “recepció” que li ha tributat el Partit Popular en la seva primera intervenció al Congrés. Era d’esperar la seva virulenta reacció davant d’un home que mai ha amagat sota el paraigües hipòcrita del no tenir cap compromís amb ningú, la seva vinculació ideològica amb les idees que preconitza el socialisme. Aquest és el gran pecat que als ulls del Partit Popular no li perdonen al nou ministre i així ho han deixat palès en totes les preguntes que li han dirigit des de els escons de l’oposició.

Al to insultant a que ens tenen habituats el senyor Acebes i Zaplana en les seves preguntes al govern, s’hi han afegit tots els altres diputats del Partit Popular que n’hi han formulat alguna; fins i tot, ha fet ressuscitar de la seva absència quasi permanent al ex ministre de justícia Michavila.

Però el que ha estat gratament sorprenent no han estat les preguntes, sinó la capacitat de resposta que ha demostrat el nou ministre. Amb un to pausat però inflexible ha anat responent a tots allò que pensa sense concessions i fugint del perfil predeterminat, moltes vegades, de que el que pregunta és el qui ataca i el que ha de respondre és a qui li toca defensar-se. I estic segur que els primers que han quedat sorpresos han estat els representants del Partit Popular que –com sempre- no saben manifestar-la d’altra manera que amb la provocació de la “bronca” parlamentaria per buscar l’alteració anímica del que és interrogat. Però el Partit Popular s’ha trobat amb un home inalterable a qui no espanta el soroll i que ha mantingut el mateix to i la mateixa actitud davant de la provocació. Fins i tot ha sabut fer de la ironia l’eina que ha fet més mal –políticament parlant- als propis preguntadors.

Ha sabut contestar amb fermesa i posant les coses al seu lloc. Desmantellant, una a una, les acusacions interessades que pretenien qüestionar la seva idoneïtat com a Ministre. Crec que ha demostrat amb escreix que serà un ministre com molts ciutadans volen que sigui: amb capacitat de prendre decisions objectives sense deixar-se influir per cap tipus de pressió, ni mediàtica ni política.

Un, que sempre ha procurat observar les reaccions que es manifesten en aquestes sessions parlamentàries, tant les pròpies com les contràries, avui ha tingut la satisfacció d’observar que si que hi ha hagut, de manera clara, guanyadors i perdedors. Només calia, al sortir fora al carrer veure la cara de satisfacció que posaven –posàvem- els parlamentaris Socialistes i la de preocupació que tenien la dels del Partit Popular.

Fa molt de temps que els Populars han perdut el nord i que naufraguen constantment en la seva estratègia d’aconseguir un mínim de credibilitat davant d’aquells que els poden donar la possibilitat d’obtenir una majoria que els permeti tornar al govern. Avui han utilitzat un dels darrers torpedes que els quedava en aquesta legislatura i el cert és que l’han disparat contra la seva pròpia línia de flotació.

2007 l’any de la Ciència.

2007-02-08T00:45:00.000-08:00

Aquest s’any ha estat declarat l’any de la Ciència a Espanya complint el compromís adquirit pel president del Govern en l’anterior debat de l’estat de la nació. Aquesta declaració no tindria cap sentit, si al darrera d’ella no hi hagués tot un seguit d’activitats a realitzar i una planificació d’objectius a aconseguir, amb el corresponent suport pressupostari.

Es tracta –entre d’altres coses- d’aconseguir superar l’allunyament existent entre el món científic i el de la investigació del conjunt de la societat. Es cert que hem superat ja fa temps aquella dita que va fer-se famosa en temps del franquisme de que: “inventen ellos!”, però encara ens queda molt de camí per recórrer en el foment de cultura científica.

La curiositat per conèixer –la base del pensament científic- que manifesten els infants de manera innata s’ha detectat que va desapareixent cada vegada més a mesura que anem creixent, i el que es una constant en els primers anys de la nostra vida, quasi be ha desaparegut en els nostres adolescents i joves. Demostració palpable de que no hem fet les coses prou bé al desaprofitar aquestes potencialitats que ens dona la nostra pròpia naturalesa.

Recolzar la ciència es defensar la curiositat, la racionalitat, la cultura, el sentit crític i tot un seguit de valors que van més enllà de la pròpia rentabilitat econòmica que pugui tenir i representen una aposta per una manera de reaccionar davant el repte d’una existència que ens ha de fer més lliures.

L’any de la Ciència és una iniciativa que promourà activitats de difusió i divulgació de la ciència i la tecnologia per tot el territori de l’estat espanyol en benefici de les persones e institucions científiques, però també de la societat en el seu conjunt, millorant el seu accés a la cultura científica i tecnològica.

Els objectius a aconseguir son clars: augmentar la cultura científica de la societat, millorar el diàleg ciència-societat, promoure la participació ciutadana en el debat científic, augmentar les vocacions científiques i garantir la futura competitivitat dels nostres investigadors i donar a conèixer els resultats de les polítiques científiques i tecnològiques i de la investigació realitzada al nostre país.

El repte és important i no parteix de zero, es tracta de consolidar i ampliar el model que tan bon resultat han donat les diferents edicions de les Setmanes de la Ciència, combinant activitats de caràcter temporal amb la posada en marxa de mesures estructurals dirigides a millorar la divulgació científica al nostre país que contribueixi a enfortir el sistema i a fer d’aquesta efemèride el punt de partida d’una nova etapa.

Tant de bo, al final de l’any, l’avaluació del que s’ha aconseguit sigui positiva en la consecució dels objectius esmentats.
És relaxant –entre tant de soroll mediàtic- poder parlar també d’aquest tipus d’iniciatives que demostren que malgrat la intenció de mostrar un país en bancarrota, la realitat dels fets, demostra que les coses no són com ens les volen fer veure i que el país te voluntat de tirar endavant i de no parar-se.

El tercer poder!

2007-02-01T23:47:00.000-08:00

La declaració institucional que ha fet el Consell General del Poder Judicial demanant el cessament immediat de les campanyes, manifestacions i declaracions que desacrediten als magistrats arran de la manifestació que va fer-se a Bilbao de suport al lendakari Ibarretxe, té el valor afegit que és un acord pres per unanimitat dels seus membres tant del sector dels magistrats conservadors com dels progressistes.

Aquesta situació hauria de fer-nos reflexionar sobre el contingut total de la declaració que cal llegir bé i sobre la qual cal filar prim a l’hora de fer-ne interpretacions.

Crec que seria un error, interpretar aquesta declaració només com un retret a l’actuació dels manifestants de Bilbao i als que van convocar aquesta manifestació de suport, que va ser interpretada pels magistrats com una actuació que tenia l’objectiu d’obtenir una determinada decisió jurisdiccional per evitar l’encausament del lendakari. El principi d’igualtat davant de la justícia ens afecta a tots i això jo no crec que es qüestionés, i si aquesta era la intenció de la manifestació és perfectament encertat el retret. Però penso que la declaració del CGPJ pretén anar més enllà.

És cert que no podem ni volem qüestionar les decisions preses per la justícia però l’acatament de les sentències no es contradiu amb el dret que tenim –en primer terme- a recórrer-les a altres instàncies, ni amb el de la llibertat individual i col·lectiva a manifestar-hi el nostre desacord. Així s’ha fet fins ara i cal respectar aquest dret quan s’exerceix correctament. Si més no,de manera especial, ho han fet aquells que ara clamen per una llei del silenci: ¿O ningú recorda ara les declaracions sobre el jutge Garzón que va fer el senyor Zaplana quan instruïa el cas del àcid bòric? ¿O es del senyor Ignacio del Burgo sobre el jutge Del Olmo quan va decidir tancar el sumari del cas del 14M? I tantes altres a les quals només cal recórrer a les hemeroteques més actuals.

El problema no està en el què es diu, sinó que apareix, quan el que es diu sembla que només es dirigeix a uns i no als altres.

Sigui benvinguda la declaració del CGPJ, però ningú em privarà de dir que vaig trobar a faltar la mateixa unanimitat quan el jutge Garzón va demanar el recurs d’empara sobre les pressions rebudes en la instrucció del seu cas i aquesta mateix institució li va denegar. O que una declaració del mateix caire no s’hagués produït en el moment en que es produïa el linxament mediàtic i polític al jutge Del Olmo amb motiu de la instrucció judicial del 11M.

Valgui doncs la declaració del Consell com un crit d’atenció que ha d’afectar-nos a tots a ser mes curosos en les nostres apreciacions i sembla que alguns ja portem temps demostrant que hem après la lliçó. Ara cal que els que mai ho han aplicat, que ho facin i això val tant pels polítics com també pels mateixos magistrats, que uns i altres estem en disposició de cometre errors. Perquè la infal·libilitat només s’atribueix al Papa de Roma quan pontifica sobre l’església catòlica. Potser per això, jo fa bastant de temps que m’he manifestat agnòstic.

Article publicat al Setmanari Baix Penedès

Les virtuts del silenci!

2007-01-24T06:11:00.000-08:00

Saber callar en el moment oportú és molts cops una excel·lent virtut que sempre serà ben valorada; tant en l’àmbit personal, com en el de la política. Sense que ningú pugui interpretar –com es vol fer moltes vegades- que la imposició del silenci, sigui un mecanisme de censura, ni personal, ni col·lectiva.

El nivell de crispació i l’excés verbal que estem patint en el nostre país fan molt recomanable l’aplicació d’aquest principi. No dir més que les paraules justes i necessàries i defugir qualsevol excés verbal que comporti un augment de la crispació es quelcom que cada cop mes els ciutadans demanen i ho fan amb més força.

Tenim l’exemple clar de qui ha sabut estendre aquest principi, des de la seva pràctica política personal a la col·lectiva de tot un govern, en el President Montilla. Avui tothom accepta la realitat del seu lema de campanya “Fets i no paraules”. I el que en un principi es prestava a la caricatura fàcil i a més d’un acudit, avui ho apreciem com un mèrit. Cada cop hi ha més veus, fins la d’aquells que no veien amb bons ulls la reedició del tripartit, ni l’actuació de Montilla, que voldrien que el que ha aconseguit el nostre President fos exportable al conjunt del territori espanyol. Podrà un estar més o menys d’acord amb la política seguida, amb la rapidesa o lentitud amb la que es van resolent els problemes, amb l’encert o no de determinades accions empreses, però tots li hem d’agrair haver aconseguit asserenar el clima polític a Catalunya.

Seria bo, encara que he de reconèixer que és molt més difícil, aconseguir exportar al centre de la península aquesta manera de fer que hem assolit a Catalunya.Les dificultats no vénen pas per part del govern central que ha demostrat en molts moments que ha sabut mesurar i no entrar al “drap” de la provocació constant a la qual el sotmet el Partit Popular. Tanmateix, quan el president Zapatero s’ha vist involucrat en aquesta dialèctica i ha parlat més del compte, en el moment en que no havia de fer-ho, ha demostrat la honradesa política de reconèixer el seu error i de demanar-ne disculpes. Però davant d’aquesta actitud que la gent ha demostrat entendre – i així ho manifesten els darrers sondeigs de l’opinió pública - hi ha la del senyor Rajoy que cada com s’endinsa més i més en els excessos verbals que sobrepassen la impertinència i que no fan altra cosa que buscar l’enfrontament. No l’enfrontament polític, que seria legítim, sinó que el que busca, i cada cop hi ha menys gent que ho dubta, és l’enfrontament social.

No em referiré aquí a la llarga lletania que podria posar com a exemples d’aquesta actitud demostrada en multitud de declaracions que cada cop pugen més de to, perquè tothom les coneix. Tampoc entraré en la reflexió sobre el descrèdit que, sobre ell mateix i el seu partit, va adquirint a passos de gegant i que poden ser la clau de volta perquè els socialistes tornem a guanyar les properes eleccions de manera més clara de la que vam fer-ho el 14 de març. Només em limitaré a exigir-li, pel bé del país i de la convivència, allò que li demanava Aznar al Felipe González amb tanta vehemència però, amb una lleugera modificació: “!Cállese, señor Rajoy!”

Per la PAU i contra el terrorisme!

2007-01-10T23:40:00.000-08:00

Aquest dissabte hem de tornar a recuperar el carrer els milers i milers de ciutadans d’aquest país que no estem d’acord amb aquella manera de manifestar-se a la qual ens tenen acostumats agrupacions com l’AVT, que sota el paraigües del Partit Popular i amb l’excusa de la defensa de les víctimes i de la lluita contra el terrorisme, ha aprofitat totes les mobilitzacions com un simple excusa per a insultar i desacreditar al President Zapatero i al seu govern.

Son moltes les veus que s’havien aixecat, cada cop amb més força, reclamant la possibilitat de sortir al carrer i de manifestar-se. No, contra cap opció política que ha obtingut la seva representació democràticament i que s’ha compromès, on havia de fer-ho, que és al Parlament, a treballar tot el possible per acabar amb la lacra del terrorisme sinó que vol aixecar la seva veu per a lluitar per la Pau –de la mateix manera que va fer-ho en la invasió de l’Irak- i manifestar, de manera clara, tanmateix la seva oposició als terroristes i a ETA que ha malmès un cop més les expectatives que s’havien creat d’aconseguir la fi de la violència.

Som molts els que volem sortir al carrer a retre homenatge a les dues víctimes que la barbàrie de l’atemptat d’ETA ha produït i que ho volem fer amb tota la força que calgui perquè els dos joves equatorians que van morir al aeroport de Barajas són, lamentablement dues “víctimes” més, tan importants com qualsevol altra, i sense distincions i sobretot sense que ningú pugui manipular el nostre sentit homenatge en favor de cap idea política ni en contra de ningú com s’ha fet –sense cap vergonya- en altres ocasions.

Som molts, també, els que volem sortir al carrer a manifestar el nostre suport a la Pau i contra el terrorisme, i ho volem fer sense cap tipus de pressió ni d’amenaça, sense que ningú ens digui que ens ho pensem abans de fer-ho, perquè si ho fem en podem rebre les desagradables conseqüències dels que exerceixen el poder; com s’ha fet a les associacions d’equatorians des de una emissora com la COPE i que lamentablement encara no he sentit a cap representant del Partit Popular que desautoritzés aquestes amenaces explícites.

En definitiva, que volem sortir al carrer a manifestar-nos contra el terrorisme, l’únic culpable de haver trencat el procés de Pau... i no volem manifestar-nos “contra” ningú més, no volem que la nostra protesta serveix per a excusa de res més!

I també som molts, els que pensem que en aquest moment i davant del que ha passat: aquesta manifestació hauria de tenir –precisament per ser una manifestació unitària- el suport de totes les forces polítiques i socials del nostre país i que ens serà difícil d’entendre les justificacions d’aquells que no hi donin suport o no hi vulguin participar.
Jo, el dissabte a les sis de la tarda, estaré a Madrid per participar en la manifestació i espero fer-ho juntament amb centenars de milers de persones que pensen que cal fer-ho. I també portaré, si així m’ho permeteu, la representació dels milers de penedesencs que sense poder estar-hi físicament, se que hi estareu amb el vostre esperit donant-hi suport!

ETA ha fet explotar la pau...però no l'esperança

2007-01-05T07:17:00.000-08:00

La primera precisió, encara que evident, cal destacar-la de manera especial: l’única responsable de fer saltar enlaire el procés de pau i de l’atemptat a Barajas ha estat la banda terrorista ETA.

Precisió que no caldria fer en un país amb una dreta normal, però, després de veure i sentir el que passava en la manifestació convocada per l’AVT, el passat diumenge a Madrid on semblava que no hi havia cap altre responsable de l’atemptat que el president Zapatero i es culpabilitzava a tot el govern, mentre semblava que es celebrés el fet que ETA hagués comès un atemptat, i de sentir vergonya per viure en un país en el qual encara poden passar coses així...crec que és necessària la precisió.

És evident que la actitud d’ETA demostra la seva voluntat de no voler escoltar el clam que en el propi País Basc s’havia aixecat en favor de la pau i del final de la violència. Per desgràcia, aquesta sordesa no és nova en la banda terrorista, però semblava que els valedors polítics de la mateixa havien entès la necessitat de començar un procés de diàleg per l’abandonament de la violència.

No es pot al·legar que el govern, amb el suport de la totalitat dels partits parlamentaris, excepte el Partit Popular, no havia deixat clares quines eren les condicions de principi per a la l’inici d’aquest diàleg, i de totes elles la més contundent era la de demostrar la voluntat de posar fi de manera definitiva a qualsevol fet que entranyés violència .

Semblava que el llarg període sense víctimes mortals podia corroborar aquesta voluntat, malgrat que ja s’havien mostrat símptomes preocupants amb la reaparició de la violència al carrer, el robatori de les armes i la descoberta de nous amagatalls d’explosius, que aquesta voluntat no era compartida per la totalitat de l’organització terrorista. Lamentablement, els fets han demostrat que això no era així, ja que una decisió com al de cometre aquest atemptat no és una decisió presa a cuita-corrents per un grupuscle de dissidents de la banda, sinó que ha estat una decisió premeditada i presa amb antelació pels dirigents actuals d’ETA.

Amb l’atemptat, l’únic que s’ha demostrat és la voluntat de continuar amb la violència, i per tant, i de manera conseqüent el govern ha entès que ETA ha trencat de manera unilateral el que havia promès, de mantenir un alto al foc permanent, i per altra banda, ha trencat qualsevol possibilitat d’inici de diàleg, i això implica que ETA ha dinamitat el procés de pau.

Fins aquí els fets, i no crec que sigui moment per aprofundir en la seva interpretació, malgrat que no puc deixar de pensar que si la posició del Partit Popular, ara hagués estat la mateixa que va mantenir el PSOE l’any 98 amb el senyor Aznar de president, ETA s’hauria atrevit a trencar l’alto el foc de la manera com ho ha fet, ni jo ni ningú pot tenir una resposta segura a aquesta situació, però si que tothom que es senti demòcrata pot i ha de compartir que davant la trencadissa provocada per la banda terrorista ara el que cal és la solidaritat i el suport al govern, i la unitat d’acció dels partits que creuen que l’únic sistema polític possible és el de la democràcia. És l’única manera perquè torni renéixer l’esperança!

L’absurditat de la mort.

2006-12-30T11:16:00.000-08:00

Avui em llevava amb la confirmació de l’execució de Sadam Hussein a la forca.. Una condemna a mort absurda, com totes les altres, malgrat que sigui al pitjor dels dictadors..

Una condemna injusta, perquè jo no vull confondre justícia amb venjança, i el que s’ha realitzat aquesta matinada ha estat un acte de venjança...

Una mort que no pot ser en cap moment exemplificadora de res més, que de ser la causa i la continuïtat d’altres morts que han de sumar-se a les moltes que ha patit l’Irak des de que aquells tres indesitjables governants van reunir-se a les Azores.

Tanmateix, a poc després d’esmorzar, m’arribava la confirmació de l’atemptat d’ETA a la T4 de Barajas...

Altre cop la mort –en aquest cas i a hores d’ara encara no confirmada- de dues persones joves, vingudes de l’Equador, que intentaven fer un són al interior del seu cotxe a l’aparcament de l’aeroport...

Altra cop colpeja l’absurditat de la mort.. de la mort sense sentit... de la mort sense cap justificació... de la mort que et toca per raó de pur atzar en qui la pateix però que es premeditada i sense excusa en qui la provoca...

ETA ha trencat la seva treva... ETA ha tornat enrera... molt enrera... a un camí pel qual, des de el 2003 no caminava... i si es confirma la mort, l’absurda mort d’aquestes dues víctimes, tornarem a l’absurditat de la seva lluita...

Amb la mort dels dos nois equatorians, com amb la del dictador Sadam, no pot generar-se altre cosa que més odi, i l’odi es el pitjor camí per a retrobar la Pau...

Malgrat tot, caldrà que no perdem l’esperança per tornar a buscar aquest camí de pau que tants cops hem manifestat que desitgem... caldrà tornar a començar!

Balanç legislatiu de l’any 2006.

2006-12-27T13:27:00.000-08:00

És el propi en aquestes dades en que arribem a les escorrialles de l’any el fer balanç del que n’ha estat més destacat. A mi em toca, per la meva feina i funció, el fer-ho de l’activitat legislativa que, precisament pel fet de viure-ho en primera persona, a vegades un mateix no acaba de prendre’n consciència del seu abast fins que es dedica a mirar enrera i veure les iniciatives legislatives que s’han treballat durant l’any.

Començant pel més destacat, que a Catalunya hem viscut de manera particular i amb les conseqüències que tots sabem, ha estat la tramitació del nou Estatut, que el mes de juliol entrava ja en vigor i del qual ja n’hem parlat prou; però tanmateix no puc pas deixar-me que juntament amb el de Catalunya, també ha entrat en vigor el de la Comunitat Valenciana, també han estat aprovats ja en el plenari del Congrés i estan en tràmit al Senat, els de les comunitats autònomes d’Andalusia, el de les Illes Balears i el d’Aragò i estan presentats ja al Congrés i pendents de la ratificació del plenari per la seva tramitació els de la comunitat Autònoma de Canàries i el de Castella i Lleó.

Si només fos aquest el balanç legislatiu de l’activitat legislativa del 2006 seria prou gras poder parlar que en un any s’han resolt de manera definitiva dos estatuts i que se’n han estat tramitant els de cinc comunitats més. Sobre tot si un mira enrera i veu el que va fer-se en l’anterior legislatura amb govern del Partit Popular però no em puc pas parar aquí si vull fer un balanç realista de tot el que s’ha estat treballant al Parlament.

Com cada any a més, ha estat també una estrella en el debat parlamentari l’aprovació del Projecte de Llei dels pressupostos de l’Estat per l’any 2007 i l’increment del que en ell representa la despesa de caire social.

En altres àmbits com en el camp educatiu aquest 2007 ha estat l’any de l’aprovació definitiva de la LOE i el de la tramitació del projecte de Llei Orgànica que modifica la Llei d’Ordenació Universitària (LOU).

En l’àmbit sanitari s’està treballant en el projecte de llei sobre la investigació biomèdica i el dels medicaments, a més de la regulació de la Llei contra el tabaquisme.

En l’àmbit social s’ha estat treballant en la proposició de la llei de mesures per la conciliació de la vida laboral, familiar i personal; també en el de la Llei Orgànica per a la igualtat efectiva entre dones i homes i amb el projecte de llei del estatut de la ciutadania espanyola al exterior que afecta a un nombre important d’emigrants d’origen espanyol que han viscut i viuen fonamentalment als països americans de parla hispana.

En l’àmbit esportiu s’ha estat treballant en el projecte de llei contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport i en el de la protecció de la salut i la lluita contra el dopatge dels esportistes.

El projecte de llei del Estatut del treballador autònom, seria el més destacat en l’aspecte laboral, juntament amb el del Estatut del treballador del sector públic.
Un altre projecte de llei que també han estat notícia aquest any legislatiu és el que reconeix i amplia drets i s’estableixen mesures en favor dels que van patir persecució i violència durant la Guerra Civil i la Dictadura –també dit de la memòria històrica-.

I m’he deixat per final d’aquest resum legislatiu el que, amb tota seguretat, ha de ser una de les accions més destacades de tota la legislatura i que conegut amb el sobrenom de la “llei de la dependència” és: el projecte de llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència; que universalitza el dret a l’atenció, per part dels serveis públics, a totes les persones dependents.

I tants altres que no caben en un resum com aquest, però que és prou extensiu com per a felicitar-nos per haver tingut un any amb una activitat legislativa que poques vegades s’haurà donat amb tanta intensitat.
Serà difícil.. però tant de bo el 2007 sigui un any millor ...legislativament parlant.En l’aspecte personal, us desitjo el millor any a tots i a totes aquelles que teniu la paciència de llegir-me fins al final!

Anada en “patera”, tornada en “avió d’Air Madrid”

2006-12-20T01:20:00.000-08:00

El lamentables incidents que s’han produït arran de la suspensió de la llicència de vol de la companyia Air Madrid no és cap anècdota i posa a la llum pública en el nostre país també, l’existència d’una màfia que, amb altres dissenys, però amb la mateixa filosofia que les que existeixen en el nord d’Àfrica, s’aprofiten sense cap escrúpol de les necessitats dels immigrants de desplaçar-se als seus llocs d’origen o al lloc on creuen que podran trobar els recursos per a poder refer les seves vides.

La companyia aèria que contava només amb nou avions, els omplia per sobre de les seves possibilitats, essencialment amb immigrants que - atrets per les ofertes d’un preu barat i amb la col·laboració d’agències de viatges que obtenien també substanciosos beneficis de les desmesurades comissions que la companyia els hi oferia - es veien abocats a la contractació d’aquests vols. Això ho feia sense tenir en compte els requeriments que des de la Direcció General d’Aviació Civil es feien perquè els seus vols s’ajustessin a les condicions de seguretat i als de la prestació del servei que eren necessàries.

Va ser després d’una segona advertència de retirada de la llicència feta per Aviació Civil, al comprovar que la companyia no complia el pla que ella mateixa havia proposat per a corregir les pròpies irregularitats, que Air Madrid va decidir –sense avis previ- suspendre totes les seves operacions deixant abandonats a tots els seus passatgers i ara se sap que no va decretar la suspensió fins haver rebut tots els diners de les agències de viatges a través de les quals havia vengut molts milers de bitllets amb motiu d’aquestes festes. Ha estat a la vista de que les al·legacions presentades per la companyia no li permetien complir amb llurs obligacions quan el govern ha decidit la suspensió de la seva llicència, hi ho ha fet per motius tècnics i també en aquest moment per a evitar possibles mals majors.

Donada la situació d’excepcionalitat i del perfil dels seus clients el govern està fent un veritable esforç per atendre les necessitats dels afectats, contractant avions de forma extraordinària i proporcionant places en avions d’altres companyies per a facilitar el retorn dels afectats i ho està fent sense tenir cap obligació de fer-ho, ja que la única responsable es la companyia Air Madrid. Cal recordar aquí que en els darrers anys s’ha suspès la llicència a vint-i-sis companyies aèries als Estats Units, a Canadà, a Suècia, a Itàlia, al Regne Unit, a Austràlia i a França i cap dels governs d’aquests països va facilitar cap ajuda als passatgers afectats.

Crec que no es pot doncs acusar al govern en cap moment per la seva actuació que va més enllà de les seves obligacions. I menys quan els acusadors d’avui son els que fa poc enaltien les “bondats de companyia”. Com feia, el juliol de l’any passat, la Presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre apadrinant la seva última adquisició d’avions i anat de bracet amb el seu president, José Luis Carrillo, a qui de manera sospitosa el senyor Jesús Gil li va dedicar fa temps el nom d’un carrer en una urbanització de Marbella... tot fa massa olor de podrit!

Una segona conseqüència d’aquesta situació i que a mi em resulta més preocupant es l’intent d’aprofitar aquest desgavell per reclamar un poder articulat i amb capacitat de resposta política per part dels immigrants ,com fa el reconegut periodista Abuy Nfubea en el seu article publicat a Safe Democracy i que representaria un pas enrera en el procés d’integració que aquest país necessita.

clica.. i veuràs!

http://www.youtube.com/watch?v=IDuclU0lN9U

Ja tenim l’AVE a Tarragona!

2006-12-18T09:35:00.000-08:00

Malgrat que feia un dia rúfol, aquest matí com si fos una prova de preparació dels futurs viatges, he agafat el cotxe i amb poc més de vint-i-cinc minuts m’he plantat a La Secuita per assistir a l’acte inaugural de l’estació d’alta velocitat del Camp de Tarragona.

Amb tota puntualitat arribava de Lleida el tren inaugural que portava a la ministra de Foment, Madalena Álvarez, i al President de la Generalitat. Fets i no paraules! Abans de Nadal els ciutadans de la demarcació de Tarragona podrem presentar-nos a Madrid amb menys de tres hores.

És cert que mai plou a gust de tots, i no hi ha faltat qui reclamava més inversió en el trens de rodalies, o els de la Secuita reclamant més llicències de taxis pel seu municipi, o qui reclamava millores en l’accessibilitat a una estació que no està ben bé ni a Tarragona, ni a Reus ni a Valls ni al Vendrell –que jo crec que és un dels mèrits que té la seva ubicació- però el que és realment important és que a partir de demà es posarà en funcionament. Res de tot això hauria estat notícia si s’hagués seguit el ritme i la manera de fer de l’anterior govern del Partit Popular en aquesta infrastructura, perquè a hores d’ara encara veuríem molt lluny la seva arribada. I el cert i pel que cal felicitar-nos, es perquè demà qui vulgui –jo entre molts altres- podrà presentar-se a Madrid amb tres hores menys que si ha d’anar-hi amb cotxe o a un preu molt més baix que si ha d’agafar el pont aeri i sense passar els tràfecs de l’aeroport.

Els serrells que queden per resoldre’s, es resoldran. La Generalitat millorarà les comunicacions que calguin i la seva accessibilitat amb transport públic, el que avui sembla lluny de tot arreu, en quatre dies estarà a l’abast de tothom i podrem gaudir d’una infrastructura que millorarà en molt les potencialitats del Camp de Tarragona. Així doncs, només em queda per dir: Benvingut sigui!

Amonestat per fer “campana”!

2006-12-14T00:13:00.000-08:00

No es nou que als diputats se’ns atribueixi un nivell d’absentisme en les sessions plenàries que és molt més gran que el que és dona en els centres de secundària quan comencen els primers dies del bon temps i prefereixen prendre el sol que assistir a classe.

He explicat molts cops, a tothom qui m’ho pregunta, que la presència contínua en les sessions plenàries del Congrés és pràcticament impossible, perquè la durada d’aquestes sessions no permetria als diputats la realització d’altres feines que hem de realitzar. Fins i tot he defensat que l’absència de diputats en l’hemicicle molts cops pot representar un nivell d’activitat major que el que es dona en aquelles sessions on hi ha unanimitat en l’assistència presencial, malgrat que quedi estèticament impecable un hemicicle ple de gom a gom. La feina de despatx o la de reunions de treball és molts cops més productiva que la que pugui fer-se a l’hemicicle. Altra cosa és la falta de diputats en els moments de votació que, excepte en aquells casos de força major, no tenen cap tipus de justificació i que per això el reglament dels diferents grups parlamentaris penalitza amb sancions econòmiques als diputats i que jo crec que haurien de ser encara més dures del que ho son, donada l’alta incidència que han tingut aquestes situacions.

Però el que és excepcional és el que va passar el passat dimarts, a darrera hora, amb el senyor Jaime Ignacio del Burgo, diputat del Partit Popular i un dels artífex de la teoria de la conspiració d’ETA en l’atemptat del 11 M. L’esmentat diputat navarrès era el defensor d’una moció que havia presentat el Partit Popular sobre la suposada implicació de Navarra en el procés de pau i que havia de debatre’s com a darrer punt de la sessió del dia. La vice-presidenta Carme Chacón va reclamar per dos cops la presència del diputat o la d’algun dels diputats del seu grup –només n’hi havia sis dels cent quaranta vuit que son- que volgués defensar-la. No va sortir ningú a fer-ho i de manera conseqüent, la vice-presidenta va manifestar que dequeia la moció i per tant que no podria ser debatuda en el Ple.

Un cop ja es cridava als diputats a votar va aparèixer –tot atrafegat- l’esmentat diputat i els dirigents del Partit Popular, per a reclamar que es pogués debatre la moció. Després d’un tira i afluixa al que ens tenen acostumats va prevaler el criteri de la presidència i no es va debatre tal com indica el reglament.
El fet no deixaria de ser anecdòtic si el diputat hagués reconegut, des de un principi, el seu error –que no te cap justificació- ja que la seva obligació era la de estar present al hemicicle en el moment de ser requerida la seva intervenció. Però al darrera d’aquest fet torna a demostrar-se la incapacitat que tenen els representants del grup Popular per a reconèixer els seus propis errors, quan tornaven a demanar amb insistència a la vice-presidenta del Congrés que deixés intervenir al senyor del Burgo. Una demostració clara de la capacitat que tenen per a intentar fer recaure en els altres les pròpies culpes. Està més que clar que no tenen propòsit d’esmena.

¿Us imagineu que dirien els detractors de la LOE d’un alumne que després de fer “campana” a classe reclamés al professor que li deixés fer l’examen altre cop? Jo sí, perquè els hi sentit dir més d’una vegada.
Per tant, que s’apliquin a ells mateixos la lliçó!

(article publicat al setmanari Baix Penedès)

Bones Festes!

Una mort sense sentència, però amb la condemna perpètua.

2006-12-11T02:51:00.000-08:00

La mort aquest diumenge del dictador Augusto Pinochet m’ha produït un sentiment agredolç: entre l’alegria per la desaparició de qui va convertir el Xile democràtic d’Allende en un cementiri ple de perseguits i desapareguts i la tristesa de que no hagi hagut de sentir la veu de la justícia per la seva condemna, en les més de tres-centes causes que tenia obertes.
Avui prenen vida altre cop els versos de Pablo Milanés al cantar:

“ Yo pisaré las calles nuevamente
de lo que fue Santiago ensagrentada
y en una hermosa plaza liberal
me detendré a llorar por los ausentes...

Yo vendré del desierto calcinante,
y saldré de los bosques y los lagos,
y evocaré en un cerro de Santiago
a mis hermanso que murieron antes...

Que unido al que hizo mucho y poco,
al que quiere la patria liberada..
dispararé las primeras balas,
más temprano que tarde, sin reposo,
retornarán los libros, las canciones
que quemaron las manos asesinas,
renacerá mi pueblo de sus ruinas
y pagarán su culpa los traidores...

Un niño jugará en una alamenda
y cantará con sus amigos nuevos
y ese canto será el canto del suelo
a una vida segada en La Moneda...

“ Yo pisaré las calles nuevamente
de lo que fue Santiago ensagrentada
y en una hermosa plaza liberal
me detendré a llorar por los ausentes... “

Esperem que la mort del dictador no aturi tots els processos iniciats contra ell i contra aquells que van acompanyar-lo en la repressió i mort de tants i tants Xilens. Avui son Neruda, Victor Jara, Salvador Allende... i tants altres, els que poden descansar en Pau perquè al seu butxí l’hi ha arribat la condemna eterna!

El dia de la Constitució.

2006-12-09T02:54:00.000-08:00

Eren prop de les nou del matí quan sortia amb el pont aeri cap a Madrid per anar a la recepció que s’havia de celebrar al Congrés dels Diputats amb motiu de dia de la Constitució. Compartia el vol amb un passatger que era esperat amb molta expectació a la capital d’Espanya: el President Montilla a qui em costa encara perdre el costum d’anomenar-lo Pepe. No em va sorprendre gens torbar-lo al avió, era sabut per tothom que hi aniria, però si que em va sobtar trobar només a en Dani Fernández entre els diputats del PSC i que no hi fossin alguns dels habituals que hi havíem estat sempre les altres vegades durant aquesta legislatura, serà que aquest cop ha estat superior la força de “l’aqüeducte” per a passar-lo fora de Madrid.

No parlaré de les absències d’alguns perquè prou comentades han estat per part dels mitjans de comunicació, ni tampoc de la presència per primera vegada des de fa molts anys del President de la Generalitat, perquè ja he deixat dit en l’escrit anterior el en pensava, però si que vull destacar-ne dues, que si be podien passar desapercebudes per habituals, em sembla que cal destacar.
Un home dels que no hi ha faltat mai ha estat Santiago Carrillo, que als seus més de noranta anys, encara conserva un vitalitat envejable i que la seva sola presència era ja un homenatge a tots aquells que van lluitar per aconseguir la normalitat democràtica en una societat malmesa per la dictadura franquista. Jo crec que, conscient del que representa, no ha volgut fallar mai a una celebració com aquesta i que no ho farà mentre la seva salut li permeti assistir-hi, que espero que no passi en molts anys. L’altra era també un home que està ideològicament a les antípodes de Carrillo i també d’edat avançada, en Manuel Fraga, del qual se’n poden dir moltes coses però que ha demostrat en més d’una ocasió que va assumir la transició democràtica i que ha estat conseqüent amb la nova realitat.

Crec que la presencia dels dos sintetitza la voluntat del que demanava Marín en el seu discurs de celebració. Que hi ha uns principis que no es poden transgredir en la convivència, per molta que sigui la distància que ens separa ideològicament. El valor de la pau està per sobre de tot i cal fer els esforços que calgui per no malmetre l’oportunitat que ara es presenta al nostre país.

Benvingut a Madrid, President!

2006-12-05T08:07:00.000-08:00

Sembla que no li ha semblat prou bé al senyor Mas que el President de la Generalitat assisteixi a Madrid al acte de celebració del dia de la Constitució que es farà al Congrés dels Diputats. Sense saber ben bé com justificar aquesta queixa ens ha parlat de que això representa diluir l’essència nacional...
Permeteu-me que digui, que a més de ser una bajanada sense contingut i un cop més, una excusa mancada d’arguments és, per venir de qui ve aquesta acusació, una pocasoltada.

Que li retregui precisament al senyor Montilla, que és el President de la Generalitat, la participació en els actes de celebració de la Constitució perquè es fan a Madrid, precisament per part de qui, fa pocs dies, maldava i resava perquè, des de Madrid, es modifiqués el dret de decidir de manera autònoma del PSC sobre la formació d’un govern d’entesa amb les forces d’esquerra i es sotmetés als interessos d’una sociovergència que des de fora de Catalunya es veia amb bons ulls, o del mateix que fa poc s’enorgullia de poder-se haver fet una fotografia del braç de Zapatero a la Moncloa i també del que no feia altra cosa que buscar els objectius dels periodistes gràfics –tal com si fos membre del “star system”- en els dies en que s’aprovava l’Estatut, en el mateix lloc on ara li recrimina al President la seva assistència, em sembla que és passar-se de frenada.

A més, molts ciutadans d’aquest país, per no dir tots, estem convençuts que si avui, el molt honorable cap de l’oposició hagués estat President de la Generalitat, gràcies a la interferència dels que estan a la capital d’Espanya, el dia 6 de desembre li haurien faltat cames per a córrer a Madrid a fer-se la fotografia amb els que li haurien possibilitat el seu accés a la presidència i ens hauria intentat convèncer de les bondats i els beneficis d’una visita com aquesta. Per tant, cap raó en el que diu Mas i incoherència absoluta amb la seva manera d’actuar.

Però, si hi ha moltes raons que acompanyen la decisió que ha pres el President Montilla per estar a Madrid el dia de la Constitució: la primera i molt senzilla d’entendre: és, perquè també van fer-ho els seus antecessors, Pascual Maragall i Jordi Pujol dels qui en Mas no es recorda a l’hora de recriminar-ho precisament a Montilla. La segona i crec que la més important és, que si hi ha una celebració a Espanya que compartim de manera clarament majoritària els catalans es precisament la de tenir una Constitució que és la garantia del respecte als nostres drets com a ciutadans de Catalunya en un estat plurinacional o que accepta les diferents nacionalitats. No cal recordar aquí que la manca d’una Constitució va representar durant molts anys, no tan sols la manca de qualsevol tipus d’autonomia, sinó la més dura de les repressions contra la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat.

És per tant, una diada a celebrar i a fer-ho per part de tots. I els catalans que, des de Madrid, hem treballat i treballem per estrènyer encara més les relacions de l’Estat amb Catalunya ens sentirem orgullosos de veure al nostre costat al President de la Generalitat, José Montilla.

La normalitat és notícia!

2006-12-04T11:20:00.000-08:00

Acostumat a les estridències madrilenyes en els afers de la política i del govern, ben segur que no soc pas l´únic que ha notat com es convertia en notícia a Catalunya, i a la resta d´Espanya, el retorn a la “normalitat” que ha impulsat des de el primer dia, després de les eleccions autonòmiques, el ja molt honorable President Montilla. Sense estridències –com a ell li ha agradat sempre- amb el seu posat reflexiu i poc parlador, però amb una capacitat de treball i de rigor no massa habitual entre els polítics, ha aconseguit que Catalunya deixi d´estar en el punt de mira de tots aquells que dintre i fora del nostre país, esperaven que la reedició d´un nou govern amb els mateixos partits que integraven l´anterior –“el govern d´entesa”- els donés munició per a carregar els seus trabucs i continuar amb el soroll i la guerra que dissortadament havia caracteritzat el període anterior. Ben segur que al nou President de la Generalitat no li caldran els cent dies de gràcia, que per tradició i cortesia mediàtica, es dóna a tot nou govern.

Ell ja pot apuntar-se l´èxit d´haver aconseguit que la normalitat torni a despuntar en el que en temps passats s´havia anomenat l´”oasi català”. Fets i no paraules, ha deixat de ser un eslògan electoral per convertir-se en una realitat. Es cert que Josep Montilla no gaudeix d´algunes de les qualitats que s´atribueixen, tradicionalment, a un líder polític carismàtic: és poc expressiu, el seu do i to en la paraula no provoca adhesions i està molt poc dotat per a contagiar entusiasmes, però ha aconseguit amb molt poc temps convertir el que hom pot considerar defecte en virtut. Avui tothom li reconeix que el fet de no haver-li sentit una paraula més alta que l´altra, de haver mantingut el silenci respecte a la nova formació del govern fins que ha estat el moment de fer-ho públic, d´emmarcar l´activitat política en un to de serietat rigorosa, ha estat el primer dels seus èxits.

El nou President de la Generalitat ha anunciat la seva disposició a governar pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya posant en primer pla la solució dels problemes concrets que aquests tenen, potenciant la política social per davant de la política identitària. Hi ha aconseguit tanmateix que aquesta prioritat sigui també assumida pels seus socis de govern, fet que més d´un ho podia considerar una tasca impossible. En definitiva ha aconseguit que altra cop els ciutadans que demanden polítiques de progrés recuperin l´esperança i s´obrin noves expectatives que tornen a ser alentadores. L´inici d´aquesta nova etapa política està sent modèlica en les formes i també en els seus primers passos concrets. I no cal demanar-li al nou President que aquests tinguin continuïtat en el futur, perquè aquest és el seu objectiu i estic segur que dedicarà tota la seva capacitat de treball per aconseguir-ho. Molts hem pensat que Montilla no donava el millor perfil d´un candidat a la Presidència de la Generalitat, però cada cop som més els que estem segurs que serà un excel•lent President. El President que Catalunya necessita en aquests moments.

2006-12-04T11:03:00.001-08:00

ERNEST BENITO