Sant tornem-hi.

Aquest passat dimarts ja hem tingut el primer plenari post vacacional, encara que era un ple extraordinari, ha servit ja per a posar oli i engreixar la màquina pel darrer tram d’aquesta legislatura.

L’ambient parlamentari tenia aquest regust ambivalent del gaudi del retrobament de companys d’escola que han acabat vacances i que no tenen altra feina que la d’explicar-se com els hi ha anat l’estiu però, en canvi, el que no es respirava gens era l’ambient d’inici de curs, ans tot el contrari; tothom tenia clar que el que ara encarem és ja el final de curs, dit en termes de curs escolar: semblava més l’inici del darrer trimestre que no pas el del primer. I com no podia ser d’altra manera, relluïa ja per tot arreu la sensació d’estar posats de ple amb la pre campanya electoral.

De fet, ha estat curiós constatar en viu i en directe les inquietuds per la successió a les files del Partit Popular que, digui el que digui el senyor Rajoy, durant aquest estiu li han crescut els nans a casa seva de manera espectacular. Us ho diu algú que ha quedat astorat en sentir com la portaveu d’aquest partit en la Comissió de Cultura, senyora Rodríguez Salmones; on aquests darrers dies s’ha debatut la llei del cinema, feia un panegíric sobre les virtuts del senyor Rodrigo Rato com a ex ministre i ni esmentava al senyor Rajoy que també va ser-ho, i que si més no, per una qüestió estètica, o els posava als dos en el seu discurs o no en posava cap.

De la feina que li ha donat les declaracions de l’actual alcalde de Madrid senyor Gallardon i de les del gran pope del Partit Popular senyor Fraga, ja ni us en parlo, perquè ben segur que n’estareu prou ben informats.

Però el cert es que a mi, més que alegrar-me, em preocupa aquesta excessiva confiança mediàtica en que el senyor Rajoy ja és un perdedor per tot el que li està passant, perquè crec que aquesta es la estratègia que, ben segur, algun cap pensant del Partit Popular deu tenir dissenyada.

Per dir-ho d’altre manera, sembla clar que l’èxit de les properes eleccions se l’emportarà aquell que aconsegueixi mobilitzar més al seu electorat i d’això ja se’n han encarregat prou els del PP de fer-ho defensant les posicions de la dreta mes reaccionaria i abandonant clarament qualsevol intent d’acostar-se a posicions de centralitat. Ells saben que aquesta dreta de tendència extrema es molt abundant al estat espanyol i saben que amb aquests estirabots reaccionaris que apliquen de manera sistemàtica li donen tots els arguments perquè es mobilitzi quasi bé de manera unànime, per tant el que complementa això, es un intent de buscar la desmobilització de l’adversari.I quina seria la millor manera d’aconseguir aquesta desmobilització? Donar la sensació de que el lider del Partit Popular és ja un perdedor i per tant cal ajudar-lo des de tots els sectors de la dreta, mentre que es pot crear la sensació, als que son votants de l’esquerra i que per tradició son més crítics, que es puguin plantejar un cert vot de protesta per canalitzar el possible descontent i que es pugui dispersar el vot d’esquerres.
Que ningú s’equivoqui! La única manera de privar que puguem tenir a Rajoy com a President i al Partit Popular en el govern, és donant suport amb el nostre vot a Rodríguez Zapatero i als socialistes. Qualsevol altra opció no es garantia de que ens lliurem de lo primer. Les seves esperances de governar només es sustenten en la dispersió del vot del centre esquerra i en la desmobilització del mateix. No caigueu en el seu parany!