L’estat de la nació...

Aquesta setmana parlamentaria no ha tingut altre tema que aquest debat que clou el curs parlamentari abans de les vacances d’estiu. Escric aquesta crònica abans de que s’aprovin les propostes de resolució, però el cert és que, siguin quines siguin aquestes, el balanç ja està fet.

Altra cop més s’ha vist que hi ha dues maneres molt diferents d’entendre la realitat espanyola: una de visionària i catastrofista que ens ha presentat el senyor Rajoy i una molt més pròxima a la realitat que es la que ha descrit el president Zapatero.

El líder del Partit Popular ha deixat escapar –i de quina manera- la darrera oportunitat, en aquesta legislatura, de mostrar si tenia alguna capacitat per a poder dirigir aquest país. Basar tota la seva argumentació en l’aprofitament barroer del fracassat intent d’acabar amb la violència, amb la utilització –altre cop- de les víctimes de l’exèrcit al Líban o la desqualificació personal de Zapatero amb l’insult constant, ha estat el més gran dels errors –que no en son pocs- comesos per Rajoy. Ens ha descrit una situació del país que no es creu ni ell mateix, una visió de la realitat absolutament deformada que ha estat més pròpia del que ja ha llençat la tovallola en les seves aspiracions a ser una alternativa de govern i que no li queda altra alternativa que la rebequeria. Així ho han vist els que s’han dedicat a fer la crònica del debat i així ho demostrava amb la seva cara ell mateix al finalitzar la sessió del primer día. Per tant: cap sorpresa, “más de lo mismo”, i sense propòsit d’esmena, ha cavat la seva pròpia tomba i a donat el tret de sortida als seus per a que cerquin candidat per a la seva substitució.

Ben diferent ha estat l’actitud demostrada pel President Zapatero que s’ha situat en el debat fent un balanç realista del que ha estat la seva responsabilitat de govern, sense renunciar a descriure les dificultats que encara tenen molts dels nostres ciutadans i sobre les quals ha sabut plantejar compromisos de futur com han estat, els de la consecució de la desaparició de l’atur i el de la reducció de la temporalitat o com el de l’ampliació de la protecció social, anunciant una de les mesures sorpresa: la de l’ajut dels 2.500 euros per fill nascut o adoptat a totes les famílies amb residència legal a Espanya, mesura que és efectiva des de el passat dia dos de juliol.

Deixeu-me fer un parèntesi per parlar d’aquest fet que algú pot pensar que ha estat iniciativa d’altres que ho portaven en el seu programa. La gran diferència es inqüestionable, mentre uns prometen allò que saben que no podran complir i es dediquen a fer demagògia amb les seves propostes, Zapatero ho ha fet efectiu des de el més absolut dels silencis previs i ho ha anunciat en el moment en que ha tingut la certesa de que es podia complir. La diferència no és de matís: és una diferència fonamental.

Per altra banda també ha estat sorpresa –el cert és que alguns la esperàvem des de feia un temps- la contundència amb la que Zapatero ha replicat les argumentacions i la manca de projecte del senyor Rajoy, demostrant que el “bambi” de la política espanyola també sap envestir i que sap fer-ho en el moment que cal.

Com que mediàticament sembla que aquests debats no s’acaben fins que s’ha pogut proclamar un guanyador entre el líder del govern i el de l’oposició, aquest cop hi haurà moltes coincidències en que la victòria de Zapatero ha estat per golejada!