Benvinguda a una nova veu progressista.

Sempre es bona la incorporació en el món mediàtic d’una nova veu. Aquest passat dimecres va sortir al carrer el nou diari “Público” i el cert és que ha superat les expectatives que s’havien creat abans del seu naixement. Però, encara ho és més, poder torbar pels carrers de Madrid –malgrat que el diari és de tirada per tot l’estat, a més de comptar amb edicions específiques també per a Catalunya i Andalusia- un diari que ajudi a refer l’equilibri entre la premsa descaradament dretana que semblava monopolitzar la informació de la capital de l’estat a excepció feta de “El País”. Dit en termes futbolístics, tal com ho fa el periodista Enric Sopena, hem passat del tres a un favorable als seguidors del Partit Popular a un tres a dos que posa les coses del mon periodístic i mediàtic una mica més ajustades a la realitat.

La editora del diari, Mediapro ha volgut definir-lo com un diari progressista, d’esquerres i popular que vol manifestar-se amb una forma jove i moderna d’entendre la informació. Tant de bo el seu anunciat es converteixi en una realitat continuada que es trobava a faltar des de el món de l’esquerra. No n’hi ha prou –ben segur- amb l’anàlisi del seu primer número, però el cert és que tot sembla apuntar a que les coses poden anar per aquest camí.

Ens ha sorprès de manera grata amb el seu preu ja que el cost és el de la meitat de la dels altres diaris. Encara que només fos una mesura de caràcter promocional ens sembla que marca la pauta i la diferència -en un món on ens hem acostumat a que tot s’apuji- que un diari pugui valer la meitat del que valen els altres que tenen les mateixes característiques. També, i volent mirar més enllà de les mesures de promoció del nou diari les sis pel·lícules que regalarà sense cost suplementari en els sis primers números han estat seleccionades amb tot el criteri de qui vol oferir una visió progressista i d’esquerres actual i seria difícil trobar una llista de films tan encertat com aquesta: “Los lunes al sol”, “Farenheit 9/11”, “María llena eres de gracia”, “Camino a Guantánamo”, “Paradise Now”y ”Goodbye Lennin”.

Una altra característica a destacar es la de la joventut de l’equip que dirigeix Ignacio Escolar. Algú hi ha volgut veure raons econòmiques –ja que els sous dels periodistes consagrats son molt més alts que els del jove valors- però, jo crec que ha estat una aposta estratègica que calia fer i més en aquest mon on la perpetuïtat de les velles patums del periodisme han estat sempre un fre per la sortida dels nous valors que –ben segur- existeixen en aquest món.

És cert també que no hem pas d’ignorar que aquest serà un diari que entra clarament amb competència amb el que fins ara mantenia una mena de monopoli del “progressisme madrileny” però jo crec que aquesta competència no farà altra cosa que estimular-los als dos i fer que procurin cada cop treure un millor producte periodístic i així hi guanyarem els lectors.

Sia dons benvingut el “Público” i tota la sort del món perquè ens puguem trobar cada als quioscs un diari progressista, d’esquerres i popular!