El fenomen de l’espiral.

No pot aïllar-se tot aquest enrenou creat per la crema de retrats del rei, la ressorgida guerra de les senyeres o la demanda de la consulta sobre l’autodeterminació feta per Ibarretxe de la situació –de fet- de campanya electoral per a les properes eleccions generals. Aquest és un fet que tots coneixem. Hi ha qui diu que un cop passades les eleccions tot tornarà al seu lloc i no se’n tornarà a parlar fins que s’acosti una altra campanya però el creixement espiral que manifesten aquests fets poden sobrepassar el que serien les estratègies de campanya i que després haguem de lamentar.

El dibuix d’una espiral es fonamenta en el principi de la primacia de la força centrífuga sobre la centrípeta i per això es desdibuixa el cercle i es converteix en una línia sense fi que cada cop s’allunya més de les posicions de centralitat, però ho fa d’una manera progressiva i equilibrada. Clars símptomes d’aquest creixement en espiral són: el fet de que avui tothom o, mes ben dit, quasi be tothom, veu amb bons ull el procés de descentralització o el de l’augment de l’autonomia, que serien els vectors de forca centrífuga bàsics d’aquest creixement i que han progressat de manera substancial des de la implantació de la democràcia –negar-ho seria una absurd- però, també es cert que hi ha fenòmens com poden ser l’equilibri territorial o la cohesió, que hom pot considerar com els vectors fonamentals de la força centrípeta, que també han de desenvolupar-se perquè no es produeixi el trencament d’aquesta situació d’equilibri. I aquest creixement en espiral ha de fer-se a partir d’un punt central que en el cas que ens afecta es va decidir per acord clarament majoritari al votar la Constitució que fos el de la configuració d’una monarquia parlamentaria amb el paper de centralitat de la corona sense qüestionar –en aquell moment- la institució monàrquica vers la republicana. I el cert és que no ens podem queixar de com ens ha anat a tots aquest creixement en espiral.

Ara sembla que, per una part amb la sortida de to –al meu entendre, i sembla que també al d’algun dirigent del PNV, inoportuna més que inadequada- del senyor Ibarretxe o amb la lluita per la imposició de la bandera espanyola allà on se la respecta però no se l’estima –perquè es un absurd pretendre imposar els sentiments- o tanmateix, qüestionant el paper de la monarquia amb procediments que son detestables des de el punt de vista pràctic i que no fan altra cosa que provocar les reaccions fora de to, tant a alguns sectors de la magistratura, com als sectors més reaccionaris de la societat espanyola –llegeixis COPE i els seus acòlits, que s’han apuntat al mateix carro que els que incineren retrats per qüestionar al Rei Joan Carles al qui li tenen jurada- sembla que estem desdibuixant aquesta espiral que hem anat construint de mica en mica des de la desaparició de la dictadura. Si estirem cap fora més del que pot aguantar la força centrípeta o aquesta última no deixa créixer i anul·la la tendència a descentralitzar i a més qüestionem i volem canviar el centre on hem anat dibuixant l’espiral, correm el risc de que tot se’ns converteixi en un gargot sense forma que acabi per desfigurar tota la feina feta durant tant de temps.

Em sorprenc a mi mateix en veure com, jo que em considero un home de lletres, hagi acabat parlant tant de geometria... procuraré no tornar a abusar d’aquesta matèria. Us ho prometo!