Cal la memòria per a explicar la història.

Ahir la comissió constitucional va aprovar, de manera definitiva i per traslladar al plenari, el projecte de llei que els mitjans de comunicació han mal anomenat “llei de la memòria històrica” i que si un es cenyeix al seu títol original, s’adonarà que no te massa que veure amb el que s’ha volgut transmetre amb aquesta reducció. El projecte de llei ho es perquè es reconeguin i ampliïn drets i s’estableixin mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la guerra civil o la dictadura.

Aquesta simplificació del seu nom ha portat a un fals debat, propiciat fonamentalment pel Partit Popular, en presentar aquesta llei com un intent de remoure les cendres del passat i de ressuscitar enfrontaments que ja es creien superats. I en cap dels diferents apartats del projecte de llei, si un el llegeix a consciència, es pot trobar un argument que pugi demostrar aquesta intencionalitat.

Una cosa es recuperar els fets històrics - feina que han de fer els historiadors i no els polítics- i es cert que aquí hi ha també un fals debat provocat per aquells que es dediquen a revisar els fets històrics basant-se amb interpretacions subjectives i molts cops gens contrastades amb documentació, que pretenen “canviar” la història. Però aquest seria un altre debat al que ara no em vull referir.

La memòria és una facultat individual que tots i cadascun de nosaltres tenim, i en cap moment podem parlar de memòria col·lectiva, per la senzilla raó de que ningú pot recordar el que va passar fora de l’àmbit de la seva pròpia experiència. Una cosa es conèixer el passat –el que ens ha de facilitar la història- i altra cosa es recordar-lo –això només podem fer-ho a partir de la nostra i única experiència personal.

Dic això per centrar el tema en el contingut real de la llei que pretén universalitzar aquest dret individual a totes i cadascuna de les persones que van patir persecució o violència durant la guerra civil o la dictadura. Sense exclusions.

El que ha passat es que la història –i no la memòria- del nostre passat no ha tractat de la mateixa manera als que van patir aquesta persecució i violència. Us en posaré un exemple prou clar i de rabiosa actualitat –perquè ningú pugui acusar-me de que remoc només el passat. Suposo que tots sabeu que aquests dies el Vaticà prepara la beatificació d’un gran nombre re religiosos que van morir durant la guerra civil. Doncs si un mira la llarga llista d’aquests religiosos morts durant la guerra no ni ha cap dels molts religiosos que van morir al País Basc en mans dels franquistes. Algú pot creure’s que entre la llista dels, mes de setanta capellans bascos, que van morir no ni havia cap que tingués els mateixos drets o més que alguns dels de la llarga llista que seran beatificats? Creieu que els familiars i descendents d’aquests capellans que siguin creients es poden sentir tractats amb justícia? Ben segur que no.

Doncs això es el que pretén aquesta llei fer un reconeixement públic a “tots” aquells que van partir la injustícia generada per la violència d’una gerra i molts anys de dictadura. I aquí cal recordar que les víctimes de la violència no van ser-ho només els perseguits, represaliats o condemnats injustament, sinó que també ho van ser els seus familiars i descendents i aquests són els que avui reclamen amb justícia aquest dret del reconeixement públic, de la memòria de la seva pròpia existència, del seu honor i de la seva pròpia dignitat. I això vol fer-ho sense exclusions però també sense oblidar a ningú. Això es el que pretén la llei i no altra cosa.