L’educació per a la ciutadania.

Aquest dimecres el Partit Popular presentava al plenari del Congrés una interpel·lació urgent sobre la necessitat de suprimir l’assignatura d’educació per a la ciutadania. Una iniciativa que ha estat forçada pels sectors més recalcitrants de l’església que no ha deixat de difondre una campanya en contra d’aquest plantejament, amb el falsos arguments, repetits sistemàticament, de que amb la implantació d’aquesta assignatura es pretén controlar i determinar l’acció moral dels ciutadans i mantenint –així ho fan només quan els convé- que amb aquesta matèria i per aquesta raó, es vulnera el famós article 27.3 de la Constitució que parla del dret dels pares a triar l’educació dels seus fills.

Aquests són els pobres arguments que van plantejar en la discussió a l’hemicicle, ja que els altres que han fet córrer en manifestos i per mobilitzar als sectors més reaccionaris de la societat, són clares mentides que ni ells mateixos gosen mantenir públicament.

Es un contrasentit que aquells que pretenen mantenir la religió com una matèria del sistema educatiu, manifestin que l’educació per a la ciutadania pretén controlar i determinar l’acció moral dels ciutadans quan aquest és, precisament, el principi fonamental de l’ensenyament de la religió que ells volen mantenir en el sistema . Em sembla la pitjor de les argumentacions que es poden fer servir, si un el que pretén és demostrar un mínim de coherència amb els seus principis.

Però aquesta argumentació implica encara una acusació molt més greu pel col·lectiu d’esforçats docents, als quals la societat els carrega amb la responsabilitat de resoldre tots aquells problemes que la mateixa societat està creant. Donar a entendre que els professors de l’ensenyament primari i secundari -que seran els encarregats d’impartir aquesta assignatura- estan disposats a controlar i determinar l’acció moral dels seus alumnes, em sembla d’una gravetat que no te precedents. Jo, i suposo que com jo la immensa majoria dels docents, ens sentim insultats per una argumentació com aquesta.

Per altra banda, en contra del que s’està afirmant, l’educació per la ciutadania no és un invent circumstancial d’un partit que pretén adoctrinar la societat, sinó que és una matèria que s’ha imposat a quasi tots els països europeus i on es reclama amb urgència com un dels reptes que té el segle XXI. Només des de la ignorància o la mala fe es poden sustentar aquestes falsedats, a les quals la dreta reaccionària s’està acostumant cada cop més perillosament i que no te altre objectiu que el de crear una atmosfera contaminada on es faci difícil la discussió crítica i seriosa sobre els possibles problemes ocasionats per la pèrdua de valors socials que tots acceptem que s’està produint.

Jo sóc dels convençuts de que l’educació per a la ciutadania ha de ser una nova matèria obligatòria i avaluable en el sistema educatiu i tant de bo, també poguéssim fer-la obligatòria i avaluable per a les famílies, els personatges públics, els mitjans de comunicació, els que ens dediquem a la política, o als platós de la televisió... així podríem evitar que la feina de desenvolupar les bones pràctiques ciutadanes recaigui només en els mestres i professors que dia a dia s’esforcen per fer créixer aquest oasi dels valors cívics en un desert social que els reclama que els ensenyin, però que es nega a aplicar-los.
Si els bisbes es volen manifestar per millorar l’educació, que ho facin en defensa del conjunt de mestres i professors que s’esforcen cada dia per aconseguir inculcar en els seus alumnes aquells principis que després la societat s’encarrega de desvirtuar i als quals se’ls hi exigeix un sacrifici que aquesta mateixa societat és nega a reconèixer.

Els prometo que, a aquesta manifestació, jo m’hi apunto el primer.