L’absurditat de la mort.

Avui em llevava amb la confirmació de l’execució de Sadam Hussein a la forca.. Una condemna a mort absurda, com totes les altres, malgrat que sigui al pitjor dels dictadors..

Una condemna injusta, perquè jo no vull confondre justícia amb venjança, i el que s’ha realitzat aquesta matinada ha estat un acte de venjança...

Una mort que no pot ser en cap moment exemplificadora de res més, que de ser la causa i la continuïtat d’altres morts que han de sumar-se a les moltes que ha patit l’Irak des de que aquells tres indesitjables governants van reunir-se a les Azores.

Tanmateix, a poc després d’esmorzar, m’arribava la confirmació de l’atemptat d’ETA a la T4 de Barajas...

Altre cop la mort –en aquest cas i a hores d’ara encara no confirmada- de dues persones joves, vingudes de l’Equador, que intentaven fer un són al interior del seu cotxe a l’aparcament de l’aeroport...

Altra cop colpeja l’absurditat de la mort.. de la mort sense sentit... de la mort sense cap justificació... de la mort que et toca per raó de pur atzar en qui la pateix però que es premeditada i sense excusa en qui la provoca...

ETA ha trencat la seva treva... ETA ha tornat enrera... molt enrera... a un camí pel qual, des de el 2003 no caminava... i si es confirma la mort, l’absurda mort d’aquestes dues víctimes, tornarem a l’absurditat de la seva lluita...

Amb la mort dels dos nois equatorians, com amb la del dictador Sadam, no pot generar-se altre cosa que més odi, i l’odi es el pitjor camí per a retrobar la Pau...

Malgrat tot, caldrà que no perdem l’esperança per tornar a buscar aquest camí de pau que tants cops hem manifestat que desitgem... caldrà tornar a començar!