11/09/2007

L'altra església


Em crec amb el deure de parlar avui amb molt de respecte de l’Església. No de l’Església oficial, ni de la jerarquia que la sustenta, que en més d’una ocasió he qualificat el seu paper, davant de la societat, de lamentable, sinó d’una latra església que no te res a veure amb aquesta.


Deia en els meus primers articles, que la meva estada a Madrid m’havia fet adonar-me que existien dues realitats molt diverses a la capital d’Espanya: també hi ha maneres d’entendre el cristianisme, o d’entendre la religió, que tampoc tenen res a veure.

Aquests dies s’ha publicat als diaris que l’arquebisbe Rouco Varela ha hagut de cedir a la pressió de la societat civil i claudicar de la seva intenció de tancar el que aquí es coneix ja amb el nom d’església roja d’Entrevias.

Al barri d’Entrevías, un dels més degradats de la perifèria madrilenya, hi ha la parròquia de San Carlos Borromeo, que té com a rector el capellà Enrique Castro. Aquesta església s’ha caracteritzat, els darrers trenta anys, per la seva lluita contra l’exclusió social, acollint com a fidels seus, drogoaddictes, expresos, sense papers i també un conjunt de fidels que són un clar exponent de la societat que conforma el barri.

Els capellans d’aquesta parròquia l’han convertit en un lloc d’empara i acollida, seguint les directrius que marcava el Concili Vaticà II. És, segons ells, l’església dels pobres, una església on els marginats no estan fora si no a dintre. Han convertit la seva església en un lloc on hi cap tothom.

Aquesta visió que han demostrat del seguiment de l’Evangeli no va agradar gens a la jerarquia madrilenya, encapçalada per Rouco Varela. Amb l’excusa que celebraven missa de manera no oficial, havien comès el pecat de repartir la comunió amb galetes, en lloc de fer-ho amb hòsties oficials, i també que el celebrant no portava cap mena d’hàbit, l’arquebisbe va iniciar els tràmits per tancar la parròquia, evitar-hi el culte i convertir-la en una instal·lació de Càritas Madrid. Tanmateix per la actitud d’oposició a aquesta mesura que van mostrar els capellans que la regien es va promoure el procés de la seva suspensió “ad divinis”. Dit d’altra manera, es promovia la seva destitució com a sacerdots i llur capacitat de celebrar els sagraments.

Per sort, les batalles no les guanyen sempre els poderosos. El sacerdot Enrique Castro va plantar cara a l’arquebisbe i malgrat el que aquest havia anunciat, la seva església no va tancar les portes. Els seus feligresos havien decidit seguir i ell els donava suport ja que l’arquebisbe pretenia retirar-los l’únic que tenien com a fidels.

La valentia del capellà va torbar ràpidament el suport dels seus fidels. A més dels habituals de la parròquia, els exclosos per la societat, van començar a donar-hi suport i a solidaritzar-se amb la seva actitud, destacats membres de la societat vicil madrilenya i també la del teòleg de l’alliberament Leonardo Boff.
Ha estat aquest suport de la societat civil de Madrid i d’altres llocs la que ha fet que l’arquebisbe de la capital d’Espanya es repensés la seva posició i que en lloc de tancar l’església la convertís en un centre pastoral, però mantenint totes les seves atribucions i permetent als seus capellans de continuar celebrant els sagraments.

Aquesta ha estat una batalla guanyada als poderosos, tant de bo acabin guanyant-ne la guerra.

0 comentarios:

Publicar un comentario

Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]

<< Inicio