Una oportunitat perduda.

Es cert que no ha estat una sorpresa l’oficialització per part d’ETA del final de la treva que havia declarat, és cert que tothom tenia clar que després del atemptat de la T4 a Barajas la treva ja s’havia trencat, també es cert –fins i tot ho a reconegut explícitament Arnaldo Otegui- que la responsabilitat del trencament no cal atribuir-lo a altre que a la banda terrorista; però malgrat aquestes certeses molts teníem o volíem mantenir l’esperança de que hi havia un camí possible cap a la pau definitiva, un camí que tots els anteriors governs havien intentat i que aquest govern amb el President Zapatero al capdavant no ha deixat d’esmerçar-hi tots els esforços possibles.

Dissortadament, no es pot dir el mateix del principal partit de l’oposició, o deixeu-me ser mes clar: dels dirigents d’aquest partit, que han demostrat per activa i per passiva, amb les seves actituds que el seu objectiu, des de que es va declarar la treva, no era altre que arribar on hem arribat, aconseguir que el procés que podia iniciar-se amb la treva permanent no arribés a bon port i que tot es fes estelles com ho demostra la darrera declaració d’ETA. Acebes, Zaplana i Rajoy ara ja podran dormir tranquils, han aconseguit el que volien i per la qual cosa havien muntat tota la seva estratègia. Però si la seva victòria momentània els pot deixar dormir tranquils, no sé si també ho podran fer quan passi el que molts ciutadans ens temem i ETA retorni als assassinats i a les morts que recauran directament sota responsabilitat dels assassins que els cometin, però que també hauran de fer acte de contricció aquells que no han fet ni un pas per a poder evitar que aquesta situació es tornés a produir, si no, tot el contrari.

Però com deia la cançó de Raimon: “Quan creus que tot s’acaba: Torna a començar!” I és que no hi altre camí, malgrat que ara tornem a posar el comptador a zero, malgrat que s’hagin desfet les il·lusions que molts ciutadans vam posar-hi, no ens podem deixar guanyar per la desesperança. La pau es un camí possible i la derrota del terrorisme necessita d’una premissa que cal complir que es la unitat de tots els demòcrates contra ells, sense exclusions i cal fer tots els esforços per aconseguir-ho. Així ho ha dit el President del Govern i així m’agradaria sentir-li dir també al senyor Rajoy.

Els retrets entre els partits han demostrat que no fan altra cosa que engreixar aquells que no creuen en la democràcia, i no ha de poder dir-se més, ni ha de poder pensar-se més, que els que promouen aquests retrets, son els que fan d’altaveu als que preconitzen que les solucions polítiques poden aconseguir-se per la força de les armes. És un contrasentit amb el que cal acabar.

Ens hi juguem massa per a tornar a caure altra cop en el mateix parany. No es hora de defugir responsabilitats, i ho dic bé, no es hora de defugir-les i tothom haurà d’analitzar quins han estat els seus errors, però de la mateixa manera crec que no es hora tampoc de demanar-les públicament entre els propis partits, condicionar la col·laboració amb el govern a aquesta demanda o a no sé quines rectificacions, no es la millor manera de recomençar i l’exemple es clar només cal fer el que ja van fer tots els partits democràtics quan va trencar-se la treva de l’any 1998: Donar una resposta unànime contra els terroristes.