La LOU, una reforma necessària.

En el darrer plenari abans de començar les vacances de Setmana Santa van aprovar-se ,entre d’altres, una llei que finalitzava el seu llarg camí parlamentari: La reforma de la Llei d’ordenació universitària (LOU).

Era una reforma necessària, donat el rebuig que va manifestar la comunitat universitària de manera unànime davant de la imposició que va fer-se de la LOU l’any 2001, amb el senyor Aznar davant del govern, i que el seu desenvolupament posterior no va fer altra cosa que augmentar els tradicionals problemes que patia la Universitat.

Una llei que ha estat recolzada al final per totes les forces parlamentàries, excepte el Partit Popular com ja es tradició, i que compta amb el suport també de la comunitat universitària, inclosos els rectors de les mateixes.

Aquesta reforma de l’anterior Llei pretén impulsar la modernització, la competitivitat i la internacionalització de la Universitat espanyola i ho fa sota uns eixos que li han de permetre:

Un augment de la seva autonomia tan en el disseny dels seus títols i plans d’estudi com en llur funcionament i administració.

Un augment de la investigació en el món universitari, reforçant la relació entre la Universitat i l’empres i tanmateix fomentant el desenvolupament de la I+D+i, afavorint també la mobilitat del personal investigador i facilitar la contractació indefinida dels joves investigadors.

Una major integració a Europa estructurant els estudis en el tres cicles de grau, màster, i doctorat d’acord amb la nova construcció de l’espai Europeu d’Educació Superior que permetrà la homologació del nostre sistema universitari amb 45 països del nostre entorn.
Un increment de la integració territorial que consolida la organització territorial del Estat en l’àmbit universitari i potència de manera clara el paper de les Comunitats Autònomes amb la creació de la Conferència General de Política Universitària com a òrgan màxim de coordinació interterritorial.

Una major participació dels estudiants, amb la creació del Estatut del Estudiant Universitari i el Consell dels Estudiants i tanmateix els estudiants podran compatiblitzar millor el treball amb els estudis i podran veure reconeguda llur experiència laboral a efectes acadèmics.

És també una llei que fomenta l’equitat multiplicant per vuit el pressupost dels diners destinats a les beques Erasmus i també amb la creació de préstecs lligats a la renta futura per al finançament dels cursos de post grau sense cap interès i sense haver de ser retornats fins que els estudiants en la seva activitat laboral no arribin a obtenir una renta de vint-i-dos mil euros anuals.

Aquesta llei en definitiva el que fa es augmentar la responsabilitat de les Universitats que seran avaluades pels seus objectius aconseguits i els plans d’estudi són considerats com un pacte entre la societat i la Universitat entesa aquesta com un servei públic. Es reforcen els mecanismes d’avaluació de la qualitat de les universitats convertint l’ANECA en una agència estatal d’avaluació.

Per fi s’ha aprovat una llei que, malgrat no haver aconseguit la unanimitat, el que si que ha fet, ha estat obtenir el suport de la immensa majoria del món universitari.