Sota, cavall i... Rei.

Com sempre ha cantat en Jaume Arnella: el dimoni juga a cartes. Ho fa amb una baralla espanyola, la més monàrquica de totes les que es fan servir per als diversos jocs on s’utilitzen les cartes.

Sembla que darrerament “pinten bastos” per a la monarquia espanyola. Si més no aquests darrers dies n’han sortit de tots els pals.

Començava a ser noticia amb la portada del “Jueves” sobre la parella principesca i la crema de fotografies reials per part d’alguns independentistes radicals. Des de llavors no ha parat de ser-ho per una o altra cosa. Es va filtrar la discussió amb la presidenta de la comunitat de Madrid sobre el tractament que es mereixia el cridaner de la COPE, Losantos. Va arribar el controvertit viatge dels reis a les ciutats de Ceuta i Melilla i el calentament de relacions entre Espanya i el Marroc. La culminació d’aquests incidents sembla trobar-se –si el futur no ens prepara cap altra sorpresa- amb el: “¿Porqué no te callas?” que va dirigir-li a Chávez a la cimera iberoamericana de Xile. Ha continuat amb la sentència del jutge als redactors de la revista “El Jueves” i els 3000 euros que hauran de pagar per les “injúries” al Príncep. Acabant –de moment- amb la separació d’en Marichalar i la princesa Elena.

Ningú podrà negar que, per molt que busquéssim a les hemeroteques, trobaríem un seguit de fets que, durant tant dies, hagin estat portada en els diaris del país i fins i tot d’altres contrades més llunyanes.

¿On ha anat a parar l’època de tranquil·la supervivència monàrquica, on només es discutia pel contingut de les fotografies de sobretaula, que el Rei tenia posades en els seu tradicional missatge de les festes nadalenques? Ha desaparegut.

Al fer balanç de tot això –a mi em costa creure que es fruit de la casualitat o de la fatalitat, com millor creieu- no deixa de quedar clar que s’ha revitalitzat una institució que teníem mig esmorteïda. Seguint la màxima daliniana de que el que val és que parlin de mi, encara que sigui per parlar-ne malament, els estrategs de la casa reial estan aconseguint el seu propòsit.

Si els silencis i la manca de comunicació entre la parella és la causa fonamental de les separacions. El risc de divorci entre la societat espanyola i la monarquia estava també amb l’atonia comunicativa que darrerament havia aconseguit aquesta. Només eren portada, les seves vacances mallorquines i els comentats missatges nadalencs.

Només cal observar el fervor popular dels anglesos per la seva monarquia que, sempre per una raó o altra ha mantingut una quota constant en les portades dels diaris. Li podran caure més o menys crítiques populars, però que ningú els hi toqui la reina, perquè és la seva!

Si amb el rei i la família reial es fessin els mateixos estudis demoscòpics que es fan amb els polítics, estic segur que els índex de popularitat i de valoració dels mateixos s’haurà disparat de manera espectacular.

Hi haurà qui no ho vegi així, però jo crec que aquest conjunt de successos no han fet altra cosa que acostar la monarquia a la població, en un moment on el seu distanciament començava a preocupar fins i tot al propi rei. Sembla que s’ha cansat de sentir-se, només una fotografia que roman penjada a les parets dels edificis i els despatxos oficials de l’Estat.