Un dia de dol.

Vagi per davant que tinc molt clar que la decisió que els ciutadans del Vendrell van prendre el dia 27 és indiscutible i que no pretenc, en cap moment qüestionar el resultat que va sortir de les urnes. És el que és. Fins aquí no hi ha res a dir. Altra cosa son les reflexions a les que aquests resultats ens poden induir.

Es inqüestionable que un nivell tant baix de participació i el creixement que ha experimentat un partit que preconitza la xenofòbia, dirigit per un ex militant de Fuerza Nueva que ha manifestat la seva fe en els principis plantejats per l’extrema dreta -malgrat que ara els hi calgui dissimular-los- no és, per als que hem lluitat sempre per la democràcia, una bona noticia. I també es cert que d’aquesta situació que s’ha produït no en podem eludir la nostra part de responsabilitat. Responsabilitat assumida i compartida per tots aquells ciutadans demòcrates -els polítics que hem tingut responsabilitats de govern en primer lloc- però, també aquells altres que amb bona fe s’han fet portadors d’un missatge fonamentat en la mentida i que han creat un caldo de cultiu que és més propens a la confrontació que a la convivència. Però el mal ja està fet i ara el que cal es encertar el diagnòstic per a la seva curació.

Caldrà canviar actituds i comportaments perquè aquest càncer que s’ha manifestat al nostre municipi no creixi més i acabi, amb la seva metàstasi, estenent-se per tot el nostre cos electoral. I aquesta si que és una responsabilitat que recau en aquells partits que no comparteixen l’ideari de d’extrema dreta que preconitza Plataforma per Catalunya.

Que ningú s’equivoqui. No em refereixo aquí a la necessitat de negociar quotes de poder o de veure com es reparteixen el nou cartipàs municipal aquests partits, que malgrat els resultats obtinguts, els permeten formar majories de govern que donin estabilitat al municipi o de decidir qui ha de governar i qui ha de quedar-se a l’oposició. Aquesta és una responsabilitat que hauran d’assumir i afrontar els propers dies els representants d’aquest partits.

Al que jo em refereixo és a la necessitat imperiosa d’establir un pacte, tàcit o escrit, que cap dels partits que es consideren defensors de la democràcia, no permetran que les seves naturals desavinences sobre les polítiques concretes a aplicar al municipi, pugin continuar engreixant per acció o per omissió aquest sentiment que fomenta la xenofòbia i que tant ha servit per a fer créixer a un partit com el que encapçala el senyor Armengol. Jo no sé si cap d’ells ho portava en el seu programa de govern però aquest crec que s’ha convertit en el principal compromís que han de compartir tots ells, sigui des de el govern o des de la responsabilitat democràtica de l’oposició.

Algú em titllarà d’utòpic o d’excessivament innocent però estic plenament convençut que aquest és el primer pas que cal fer per aconseguir afrontar el complicat tema de la immigració amb valentia i amb rigor. Aquí no s’hi val inhibir-se pensant-se sempre que és un problema que han de resoldre els altres, aquí no s’hi val callar, amb la creença de que el silenci apaivagarà els problemes. Això és el que hem fet tots moltes vegades i així ens han anat les coses.

Cal ser bel·ligerant amb aquells que no respecten els principis de la democràcia, cal ser-ho amb els que han fet de la mentida una font de rendibilitat política, cal ser-ho amb aquells que promouen la confrontació en lloc de la convivència. Si no ho som i ens inhibim, ens pot passar com descriu Bertolt Brecht, en el seu conegut poema: que quan ens vulguin expulsar a nosaltres de casa, perquè també els fem nosa... ja no quedi ningú que ens pugui defensar.