Quart aniversari de la invasió d’Irak.

El passat dimarts, diputats de tots el grups parlamentaris menys els del Partit Popular, vam plantar-nos a la una del migdia davant la porta del Congrés per a recordar amb cinc minuts de silenci el quart aniversari de la invasió d’Irak.

Era un recordatori necessari, no tan sols per la gravetat de les conseqüències que encara avui es fan paleses, sinó també perquè cal tenir present en el futur que el fet més lamentable que marcava els inicis del segle XXI no pugui tornar a reproduir-se mai més.

No es estrany que els representants del Partit Popular no vulguin sentir ni parlar d’un dels errors més greus que s’han comès en la nostra no curta història democràtica com el que va ser, donar suport des de el govern a una invasió que ha produït més de 600.000 morts i que es fonamentava en una mentida, avui demostrada: la de la existència a aquell país d’armes de destrucció massiva.

Si aquesta actitud, fins i tot podria ser comprensible, el que costa més d’entendre es que encara avui el senyor Aznar es permeti dir coses com les que va manifestar des de Austràlia de que: “no hem d’escapar-nos d’Irak”. Quan tothom avui reconeix que la invasió va ser un error, fins i tot els seus acompanyants de la famosa fotografia de les Azores.

Quan un diputat, tant poc disposat a fer favors als qui no pensen com ell, com és el senyor Ignacio del Burgo, ha dit que Aznar va equivocar-se al recolzar la invasió i que la Partit Popular li cal fer autocrítica, la reacció que han tingut els altres dirigents del partit ha estat la d’actuar com si sentissin ploure –només cal escoltar les evasives a les preguntes dels periodistes del senyor Acebes sobre aquest fet- i no han volgut contradir a qui, està cada cop més clar, que és el qui mana en al PP que no es altre que el senyor Aznar.

Un pot preguntar-se: ¿Perquè es tan difícil que un home com l’anterior president del govern reconegui un error que ha costat centenars de milers de morts i que ha convertit l’Irak actual en un santuari pels terroristes islàmics? ¿Perquè obliga al seu partit a mantenir-se en l’acceptació d’allò que ja ningú accepta?

La resposta a aquestes preguntes només pot tenir una única explicació. Que aquest home està malalt o és un visionari. I el que és més greu és que la malaltia o l’actitud visionària ja l’arrossegava quan els ciutadans van decidir que exercís de president del govern.

La persistència en l’error no pot fer altra cosa que provocar actituds com la que ja ha manifestat el jutge Garzón que considera que, a més de les responsabilitats polítiques, cal profunditzar en les responsabilitats penals dels qui son o van ser, els responsables d’aquesta guerra i que segons les seves paraules: “sis-cents cinquanta mil morts són un argument suficient perquè aquestes investigacions s’abordin sense espera”.

De seguir per aquest camí no cal descartar la possibilitat de que el senyor Aznar acabi havent de asseure’s al banc del acusats, el que es segur que no podrà evitar és la reprovació de la immensa majoria dels espanyols, fins i tot de molts dels que, amb bona voluntat, el van votar i el van fer president del govern.