Les virtuts del silenci!

Saber callar en el moment oportú és molts cops una excel·lent virtut que sempre serà ben valorada; tant en l’àmbit personal, com en el de la política. Sense que ningú pugui interpretar –com es vol fer moltes vegades- que la imposició del silenci, sigui un mecanisme de censura, ni personal, ni col·lectiva.

El nivell de crispació i l’excés verbal que estem patint en el nostre país fan molt recomanable l’aplicació d’aquest principi. No dir més que les paraules justes i necessàries i defugir qualsevol excés verbal que comporti un augment de la crispació es quelcom que cada cop mes els ciutadans demanen i ho fan amb més força.

Tenim l’exemple clar de qui ha sabut estendre aquest principi, des de la seva pràctica política personal a la col·lectiva de tot un govern, en el President Montilla. Avui tothom accepta la realitat del seu lema de campanya “Fets i no paraules”. I el que en un principi es prestava a la caricatura fàcil i a més d’un acudit, avui ho apreciem com un mèrit. Cada cop hi ha més veus, fins la d’aquells que no veien amb bons ulls la reedició del tripartit, ni l’actuació de Montilla, que voldrien que el que ha aconseguit el nostre President fos exportable al conjunt del territori espanyol. Podrà un estar més o menys d’acord amb la política seguida, amb la rapidesa o lentitud amb la que es van resolent els problemes, amb l’encert o no de determinades accions empreses, però tots li hem d’agrair haver aconseguit asserenar el clima polític a Catalunya.

Seria bo, encara que he de reconèixer que és molt més difícil, aconseguir exportar al centre de la península aquesta manera de fer que hem assolit a Catalunya.Les dificultats no vénen pas per part del govern central que ha demostrat en molts moments que ha sabut mesurar i no entrar al “drap” de la provocació constant a la qual el sotmet el Partit Popular. Tanmateix, quan el president Zapatero s’ha vist involucrat en aquesta dialèctica i ha parlat més del compte, en el moment en que no havia de fer-ho, ha demostrat la honradesa política de reconèixer el seu error i de demanar-ne disculpes. Però davant d’aquesta actitud que la gent ha demostrat entendre – i així ho manifesten els darrers sondeigs de l’opinió pública - hi ha la del senyor Rajoy que cada com s’endinsa més i més en els excessos verbals que sobrepassen la impertinència i que no fan altra cosa que buscar l’enfrontament. No l’enfrontament polític, que seria legítim, sinó que el que busca, i cada cop hi ha menys gent que ho dubta, és l’enfrontament social.

No em referiré aquí a la llarga lletania que podria posar com a exemples d’aquesta actitud demostrada en multitud de declaracions que cada cop pugen més de to, perquè tothom les coneix. Tampoc entraré en la reflexió sobre el descrèdit que, sobre ell mateix i el seu partit, va adquirint a passos de gegant i que poden ser la clau de volta perquè els socialistes tornem a guanyar les properes eleccions de manera més clara de la que vam fer-ho el 14 de març. Només em limitaré a exigir-li, pel bé del país i de la convivència, allò que li demanava Aznar al Felipe González amb tanta vehemència però, amb una lleugera modificació: “!Cállese, señor Rajoy!”