El tret per la culata!

La sessió de control al govern d’aquest passat dimecres ha tingut –i no per haver-ho buscat- com a personatge destacat, el nou ministre de justícia, Mariano Fernández Bermejo. No ha estat una sorpresa la “recepció” que li ha tributat el Partit Popular en la seva primera intervenció al Congrés. Era d’esperar la seva virulenta reacció davant d’un home que mai ha amagat sota el paraigües hipòcrita del no tenir cap compromís amb ningú, la seva vinculació ideològica amb les idees que preconitza el socialisme. Aquest és el gran pecat que als ulls del Partit Popular no li perdonen al nou ministre i així ho han deixat palès en totes les preguntes que li han dirigit des de els escons de l’oposició.

Al to insultant a que ens tenen habituats el senyor Acebes i Zaplana en les seves preguntes al govern, s’hi han afegit tots els altres diputats del Partit Popular que n’hi han formulat alguna; fins i tot, ha fet ressuscitar de la seva absència quasi permanent al ex ministre de justícia Michavila.

Però el que ha estat gratament sorprenent no han estat les preguntes, sinó la capacitat de resposta que ha demostrat el nou ministre. Amb un to pausat però inflexible ha anat responent a tots allò que pensa sense concessions i fugint del perfil predeterminat, moltes vegades, de que el que pregunta és el qui ataca i el que ha de respondre és a qui li toca defensar-se. I estic segur que els primers que han quedat sorpresos han estat els representants del Partit Popular que –com sempre- no saben manifestar-la d’altra manera que amb la provocació de la “bronca” parlamentaria per buscar l’alteració anímica del que és interrogat. Però el Partit Popular s’ha trobat amb un home inalterable a qui no espanta el soroll i que ha mantingut el mateix to i la mateixa actitud davant de la provocació. Fins i tot ha sabut fer de la ironia l’eina que ha fet més mal –políticament parlant- als propis preguntadors.

Ha sabut contestar amb fermesa i posant les coses al seu lloc. Desmantellant, una a una, les acusacions interessades que pretenien qüestionar la seva idoneïtat com a Ministre. Crec que ha demostrat amb escreix que serà un ministre com molts ciutadans volen que sigui: amb capacitat de prendre decisions objectives sense deixar-se influir per cap tipus de pressió, ni mediàtica ni política.

Un, que sempre ha procurat observar les reaccions que es manifesten en aquestes sessions parlamentàries, tant les pròpies com les contràries, avui ha tingut la satisfacció d’observar que si que hi ha hagut, de manera clara, guanyadors i perdedors. Només calia, al sortir fora al carrer veure la cara de satisfacció que posaven –posàvem- els parlamentaris Socialistes i la de preocupació que tenien la dels del Partit Popular.

Fa molt de temps que els Populars han perdut el nord i que naufraguen constantment en la seva estratègia d’aconseguir un mínim de credibilitat davant d’aquells que els poden donar la possibilitat d’obtenir una majoria que els permeti tornar al govern. Avui han utilitzat un dels darrers torpedes que els quedava en aquesta legislatura i el cert és que l’han disparat contra la seva pròpia línia de flotació.