Les orelles d’ase potser caldria posar-les també a la premsa.

Aquests dies no s’ha parat, com va passar fa tres anys, de parlar dels resultats educatius obtinguts a Espanya i sobretot a Catalunya, a conseqüència de l’informe PISA i també de l’informe Bofill.

La reacció inicial dels mitjans de comunicació ha estat la de provocar un escàndol quan van saber-se els primers resultats del PISA. Resultats parcials, fruit d’una filtració interessada a la revista “Cuadernos de Pedagogía” i que es sabia que no contemplaven totes les variables del estudi.

Sembla que mai podrem parar aquesta tendència al sensacionalisme i que mai acabarem de saber el mal que fa a la societat. Però el cert és que tothom s’ha quedat amb frases titulars com les de: “Estem a la cua de tot!”, “España, el último de la clase!” o les immenses orelles de ruc que un diari com el Periòdico treia en portada.

Sense adonar-se’n –o potser sí- els mitjans de comunicació han utilitzat un principi que no té res de pedagògic. El mateix que utilitzaven -i per desgràcia encara utilitzen alguns mestres- per provocar l’escarni i la riota en aquells alumnes que manifesten algunes dificultats pels resultats obtinguts, sense saber quines n’eren les causes i que avui, està més que demostrat, que no té efectes positius.

No vull pas dir amb això que haguem de conformar-nos amb els resultats obtinguts. És cert que el nostre sistema educatiu té problemes i que són difícils de resoldre. És cert que hem de millorar els nostres resultats i que estem lluny d’arribar als llocs d’excel·lència que tenen els països capdavanters. Però penso que se n’ha fet un gra massa amb els primers anàlisis dels resultats inicials que, a més de ser parcials, no reflectien el conjunt de la realitat educativa.

Quan s’han fet públiques totes les dades de l’informe PISA s’ha hagut de córrer a entonar un... no n’hi ha per tant! Per part d’un sector dels mateixos mitjans de comunicació que van iniciar l’escàndol. Però el mal ja està fet. Sempre, l’efecte de les rectificacions no és el mateix que el que tenen les primeres notícies, sobretot si aquestes són de caràcter sensacionalista. És un mal que hem de patir i en aquest sentit he volgut expressar la meva queixa.

Encara que sigui per la llei de l’equilibri i per compensar el que es va dir en un primer moment també podrien destacar els mitjans de comunicació les declaracions del director de l’informe PISA, Andreas Schleicher que ha dit que les mesures educatives que ha endegat el govern en aquesta legislatura a Espanya coincideixen amb les dels millors sistemes educatius del món. O que amb les dades globals del informe es pot concloure que el sistema educatiu espanyol gaudeix de bastant bona salut, tenint en compte el fre que suposa l’històric retràs social, econòmic i cultural del país en relació a la resta de països rics de l’OCDE.

Sé que amb això no hem pas de conformar-nos, que cal continuar en l’esforç que s’ha iniciat sense defallir, que els recursos no son suficients, que els resultats no son bons, que les ràtios d’alumnes per mestre son massa altes i tantes altres coses que podria dir. Però cal afrontar-les amb serenitat i constància perquè la desesperació no ens portarà a arreglar res i fins i tot pot produir-nos l’efecte contrari.