Martínez Pujalte, el primer a suspendre l’assignatura.

Poques vegades el meus articles setmanals han abordat un tema dues vegades de manera consecutiva, però els incidents provocats, aquesta setmana al plenari del Congrés, per part del diputat Martínez Pujalte m’obliguen a trencar el que m’havia proposat com a norma.

El diputat en qüestió, que manifesta una actitud de manca de respecte vers als altres, que hom pot considerar malaltissa, ja ostenta el rècord de ser l’únic diputat que ha estat expulsat del hemicicle per les seves provocacions, per part d’un President que ha demostrat el seu alt nivell de paciència i de condescendència amb les actituds barroeres, que de manera excessiva, s’han anat produint als plenaris d’aquesta legislatura.

Aquest cop i mentre es realitzava el debat de la moció per la retirada de l’assignatura d’Educació per la Ciutadania, quan defensava la seva posició la jove diputada republicana Laia Cañigueral, l’esmentat diputat va rebre dues amonestacions per part del President i apunt va estar de rebre la tercera, que hauria representat la seva expulsió del hemicicle per segona vegada.

Una demostració palpable, de la necessitat –com deia en el meu anterior article- de que l’Educació per la Ciutadania no fos només impartida als centres d’ensenyament. S’ha demostrat que, qui més necessita aprendre aquesta assignatura que pretén la formació en valors, son alguns dels nostres representants polítics, que desconeixen per complet un valor fonamental: el del respecte a les opinions dels altres. Així ho va demostrar el senyor Pujalte quan –de manera barroera i sense el més mínim respecte al us de la paraula que tenia la jove diputada republicana- en el moment que argumentava la seva incomprensió a que un demòcrata pugui estar en contra dels continguts que planteja l’Educació per la Ciutadania, li va deixar anar des de els passadissos de l’hemicicle i amb l’actitud barroera que el caracteritza –més pròpia d’un client de tuguri de prostíbul i amb tot el respecte que es mereixen aquests clients- l’expressió: “esta pequeña no me va a dar a mi lecciones de democracia!!!”

I tant, si li va donar una bona lliçó. La que es mereixia ell en aquell moment i tots els que com ell manifesten aquestes actituds quan va dir, des de la tribuna: “Quizá les convendría más de lo que piensan cursar la asignatura de Educación para la Ciudadanía”.

Però el problema és que les lliçons només les aprofiten els alumnes que tenen certes capacitats i l’actitud per voler aprendre i el que ha demostrat, amb la seva actitud, el señor Pujalte és que, per aprendre les lliçons de la democràcia, ell no ha manifestat tenir, ni les capacitats suficients ni una actitud positiva vers aquest ensenyament. Per tant quan es dona aquest condicionant als professors no els queda altra remei que suspendre a l’alumne en qüestió.

Així doncs el senyor Pujalte començarà les seves vacances amb un suspès dels que fan història –o per utilitzar terminologia més actual- amb un “necessita millorar” per a poder superar l’assignatura.

Potser si que a ell, que com els del seu partit, tant reclamen contra la supressió dels exàmens de setembre, li caldria una segona oportunitat al tornar-se a iniciar el curs parlamentari... però molt em temo que els mesos d’estiu no li serveixin per a res i torni a suspendre de manera contundent al setembre!

L’educació per a la ciutadania.

Aquest dimecres el Partit Popular presentava al plenari del Congrés una interpel·lació urgent sobre la necessitat de suprimir l’assignatura d’educació per a la ciutadania. Una iniciativa que ha estat forçada pels sectors més recalcitrants de l’església que no ha deixat de difondre una campanya en contra d’aquest plantejament, amb el falsos arguments, repetits sistemàticament, de que amb la implantació d’aquesta assignatura es pretén controlar i determinar l’acció moral dels ciutadans i mantenint –així ho fan només quan els convé- que amb aquesta matèria i per aquesta raó, es vulnera el famós article 27.3 de la Constitució que parla del dret dels pares a triar l’educació dels seus fills.

Aquests són els pobres arguments que van plantejar en la discussió a l’hemicicle, ja que els altres que han fet córrer en manifestos i per mobilitzar als sectors més reaccionaris de la societat, són clares mentides que ni ells mateixos gosen mantenir públicament.

Es un contrasentit que aquells que pretenen mantenir la religió com una matèria del sistema educatiu, manifestin que l’educació per a la ciutadania pretén controlar i determinar l’acció moral dels ciutadans quan aquest és, precisament, el principi fonamental de l’ensenyament de la religió que ells volen mantenir en el sistema . Em sembla la pitjor de les argumentacions que es poden fer servir, si un el que pretén és demostrar un mínim de coherència amb els seus principis.

Però aquesta argumentació implica encara una acusació molt més greu pel col·lectiu d’esforçats docents, als quals la societat els carrega amb la responsabilitat de resoldre tots aquells problemes que la mateixa societat està creant. Donar a entendre que els professors de l’ensenyament primari i secundari -que seran els encarregats d’impartir aquesta assignatura- estan disposats a controlar i determinar l’acció moral dels seus alumnes, em sembla d’una gravetat que no te precedents. Jo, i suposo que com jo la immensa majoria dels docents, ens sentim insultats per una argumentació com aquesta.

Per altra banda, en contra del que s’està afirmant, l’educació per la ciutadania no és un invent circumstancial d’un partit que pretén adoctrinar la societat, sinó que és una matèria que s’ha imposat a quasi tots els països europeus i on es reclama amb urgència com un dels reptes que té el segle XXI. Només des de la ignorància o la mala fe es poden sustentar aquestes falsedats, a les quals la dreta reaccionària s’està acostumant cada cop més perillosament i que no te altre objectiu que el de crear una atmosfera contaminada on es faci difícil la discussió crítica i seriosa sobre els possibles problemes ocasionats per la pèrdua de valors socials que tots acceptem que s’està produint.

Jo sóc dels convençuts de que l’educació per a la ciutadania ha de ser una nova matèria obligatòria i avaluable en el sistema educatiu i tant de bo, també poguéssim fer-la obligatòria i avaluable per a les famílies, els personatges públics, els mitjans de comunicació, els que ens dediquem a la política, o als platós de la televisió... així podríem evitar que la feina de desenvolupar les bones pràctiques ciutadanes recaigui només en els mestres i professors que dia a dia s’esforcen per fer créixer aquest oasi dels valors cívics en un desert social que els reclama que els ensenyin, però que es nega a aplicar-los.
Si els bisbes es volen manifestar per millorar l’educació, que ho facin en defensa del conjunt de mestres i professors que s’esforcen cada dia per aconseguir inculcar en els seus alumnes aquells principis que després la societat s’encarrega de desvirtuar i als quals se’ls hi exigeix un sacrifici que aquesta mateixa societat és nega a reconèixer.

Els prometo que, a aquesta manifestació, jo m’hi apunto el primer.

Un govern en minoria?

Pel que he pogut seguir, malgrat la distància madrilenya, sembla que el proper dissabte, el Vendrell s’estrenarà amb un govern amb minoria de CiU al no acceptar l’oferta dels socialistes d’un govern format per les dues forces majoritàries que sembla que és el que voldria la majoria de la població i també la majoria dels que han votat ambdues forces.

He de reconèixer que no sóc el més indicat per criticar un govern en minoria jo que estic com a diputat en un parlament on Zapatero, ben segur acabarà la legislatura, presidint un govern d’aquestes característiques. Però les diferències per a mi són abismals i en cap moment poden ser comparables. Ni el “talante” de Zapatero és el del senyor Benet ni la composició del Congrés pot comparar-se amb la de l’Ajuntament del Vendrell. Tothom sap que per aconseguir tirar les coses endavant es necessiten, en molts casos, majories absolutes i al Vendrell aquestes només les pot obtenir amb els socialistes o amb la ultradretana PxC. Us imagineu quan hagués durat el govern de Zapatero si la única alternativa per obtenir la majoria hagués estat la del senyor Rajoy o la d’un inexistent partit com el que dirigia en Blas Piñar? Suposo que tots ens hauríem posat les mans al cap per intentar tirar un govern en minoria amb aquestes característiques. El mateix em passa a mi quan veig l’intent del senyor Benet.

Primer va preconitzar un govern d’unitat quan sabia que aquesta unitat era impossible, perquè el nostre objectiu –el dels socialistes- i m’agradaria pensar que també ho és el de CiU, després dels resultats que s’han donat al Vendrell, està en modificar les actituds per evitar que un càncer per la democràcia, com es el que representa PxC, creixi més del que ha crescut i pretendre que formés part d’un govern d’unitat era facilitar-ne la seva propagació.

Per desemmascarar a PXC o se la deixa governar sola perquè caigui ella mateixa en les seves propies mentides i contradiccions o se la deixa a l’oposició contant amb un govern fort, com ha estat l’exemple del que faran a la ciutat de Vic, que te una situació similar a la nostra i on s’ha tirat endavant la mateixa proposta que fèiem els socialistes al Vendrell.

Excusar-se en no acceptar la proposta socialista per les diferències programàtiques és quelcom que no es creu ningú. O es que quan va pactar el senyor Benet amb l’altre Armengol -el que era del PP i ara sembla entusiasmat amb PxC- tenien el mateix programa pel Vendrell?... jo vull creure que no. Nosaltres els socialistes hem governat també amb altres regidors del Partit Popular i hem sabut excloure del pacte les diferències i posar-nos d’acord durant quatre anys en allò que era necessari tirar endavant. Tant difícil li era intentar un pacte amb els socialistes? Si era bo per la població del Vendrell el Pacte que va fer amb el Carles Armengol i el Xavier Salvador? Ara li sembla malament pactar un govern fort amb els socialistes, quan és el que li reclama la majoria de la població? És molt difícil d’explicar i encara més difícil d’entendre. A no ser que el que es busqui no sigui altra cosa que rebutjar als socialistes perquè els fa por compartir el govern amb ells o altra cosa pitjor... que quan necessiti la majoria per tirar endavant les seves propostes ja conti tàcitament amb el suport de PxC encara que no el tingui de manera explícita. El temps ens ho demostrarà, però a mi em fa molta por la resposta que avui podria donar.

Una oportunitat perduda.

Es cert que no ha estat una sorpresa l’oficialització per part d’ETA del final de la treva que havia declarat, és cert que tothom tenia clar que després del atemptat de la T4 a Barajas la treva ja s’havia trencat, també es cert –fins i tot ho a reconegut explícitament Arnaldo Otegui- que la responsabilitat del trencament no cal atribuir-lo a altre que a la banda terrorista; però malgrat aquestes certeses molts teníem o volíem mantenir l’esperança de que hi havia un camí possible cap a la pau definitiva, un camí que tots els anteriors governs havien intentat i que aquest govern amb el President Zapatero al capdavant no ha deixat d’esmerçar-hi tots els esforços possibles.

Dissortadament, no es pot dir el mateix del principal partit de l’oposició, o deixeu-me ser mes clar: dels dirigents d’aquest partit, que han demostrat per activa i per passiva, amb les seves actituds que el seu objectiu, des de que es va declarar la treva, no era altre que arribar on hem arribat, aconseguir que el procés que podia iniciar-se amb la treva permanent no arribés a bon port i que tot es fes estelles com ho demostra la darrera declaració d’ETA. Acebes, Zaplana i Rajoy ara ja podran dormir tranquils, han aconseguit el que volien i per la qual cosa havien muntat tota la seva estratègia. Però si la seva victòria momentània els pot deixar dormir tranquils, no sé si també ho podran fer quan passi el que molts ciutadans ens temem i ETA retorni als assassinats i a les morts que recauran directament sota responsabilitat dels assassins que els cometin, però que també hauran de fer acte de contricció aquells que no han fet ni un pas per a poder evitar que aquesta situació es tornés a produir, si no, tot el contrari.

Però com deia la cançó de Raimon: “Quan creus que tot s’acaba: Torna a començar!” I és que no hi altre camí, malgrat que ara tornem a posar el comptador a zero, malgrat que s’hagin desfet les il·lusions que molts ciutadans vam posar-hi, no ens podem deixar guanyar per la desesperança. La pau es un camí possible i la derrota del terrorisme necessita d’una premissa que cal complir que es la unitat de tots els demòcrates contra ells, sense exclusions i cal fer tots els esforços per aconseguir-ho. Així ho ha dit el President del Govern i així m’agradaria sentir-li dir també al senyor Rajoy.

Els retrets entre els partits han demostrat que no fan altra cosa que engreixar aquells que no creuen en la democràcia, i no ha de poder dir-se més, ni ha de poder pensar-se més, que els que promouen aquests retrets, son els que fan d’altaveu als que preconitzen que les solucions polítiques poden aconseguir-se per la força de les armes. És un contrasentit amb el que cal acabar.

Ens hi juguem massa per a tornar a caure altra cop en el mateix parany. No es hora de defugir responsabilitats, i ho dic bé, no es hora de defugir-les i tothom haurà d’analitzar quins han estat els seus errors, però de la mateixa manera crec que no es hora tampoc de demanar-les públicament entre els propis partits, condicionar la col·laboració amb el govern a aquesta demanda o a no sé quines rectificacions, no es la millor manera de recomençar i l’exemple es clar només cal fer el que ja van fer tots els partits democràtics quan va trencar-se la treva de l’any 1998: Donar una resposta unànime contra els terroristes.