El nou batxillerat.

L’enrenou que ha causat la nova proposta de modificació del batxillerat proposada pel Ministeri d’Educació ha estat una de les notícies de la setmana, acompanyada de la metodologia pròpia d’entendre la política del Partit Popular: amb la espantada que, els Directors Generals de les comunitats autònomes governades per aquest partit, van fer a la Conferència Sectorial on era previst debatre la proposta i en la sessió de control al govern, on vam poder sentir al senyor Rajoy preguntar per un tema no relacionat amb el terrorisme des de fa molt de temps.

Sense ser nou el mètode emprat: el soroll mediàtic i la manca de veracitat, fins i tot dona gust poder sentir parlar a l’oposició d’un tema que sigui una proposta de govern que aquest cop no trenqui la “seva” Espanya a bocins, ni representi que ens hem vengut als interessos dels terroristes d’ETA. Encara que, segons ells, faci a les noves generacions d’estudiants de batxillerat més ineptes i augmenti el fracàs escolar, quan creiem certament que s’ha fet per aconseguir tot el contrari del que ells diuen.

Tot el desgavell bé per la interpretació que es fa de la repetició de curs. La LOE diu que els alumnes amb més de dues assignatures suspeses, a primer de batxillerat, hauran de repetir curs i en el nou batxillerat es diu el mateix. En el batxillerat actual quan un alumne suspèn més de dues assignatures a primer ha de fer-lo amb tres anys com a mínim, en lloc de poder fer-lo en dos si aprova totes les assignatures i la repetició de curs representa no reconeixer l’esforç que hagi pogut fer l’alumne en aquelles assignatures que ha aprovat a primer. El nou batxillerat el que fa és donar opcions més flexibles a aquells alumnes que hagin de cursar-lo en tres anys o més, a aquells alumnes que a primer hagin aprovat més de la meitat de les assignatures; de tal manera que no hauran de repetir les assignatures que ja tenien aprovades a primer i podran dedicar tot el seu esforç en aquelles suspeses, incorporant la possibilitat, si ho creuen convenient, de poder matricular-se d’algunes assignatures de segon per aprofitar més el curs de repetició. Això és tot el que es modifica. Més flexibilitat en les possibilitats d’estudi, un major aprofitaments d'questes possibilitats i una major facilitat per continuar en els estudis a aquells alumnes que hi tinguin més dificultats. No hi ha cap raó que justifiqui que aquesta nova organització del batxillerat condueixi a una reducció de l’esforç per part dels alumnes i a la desmotivació, sinó tot el contrari. Els resultats obtinguts en el batxillerat actual deixen molts alumnes a la cuneta i del que es tracta es de poder recuperar una part del que fins ara s’ha produït de fracàs escolar i que ha d’acostar-nos a les xifres mitjanes obtingudes en els països capdavanters de la Unió Europea.

Altra cosa és que aquest nou batxillerat plantegi als centres uns majors problemes d’organització que s’hauran de resoldre i dels quals n’és conscient el Ministeri i tanmateix la ministra Mercedes Cabrera ha deixat molt clar que si aquesta nova organització requereix més necessitats de finançament –que segur que les necessitarà - estan disposats a atendre-les des de el seu departament.

Esta clar que per millorar s’ha de canviar. Aquesta es una proposta de canvi. No voler ni tan sols entrar a discutir-la, és el signe més evident que el Partit Popular continua ancorat en el més ranci dels immobilismesl.

Tres anys al govern.

Aquesta setmana s’ha complert el tercer aniversari del govern. Per fer un balanç d’aquests tres anys us podria remetre a la lectura dels prop de cent quaranta articles que he anat publicant setmanalment en aquest diari, però procuraré estalviar-vos la feina feixuga que això representaria i em limitaré que en llegiu una síntesi del que ha estat més destacat de l’acció parlamentària i de govern.

Tres anys de govern per als ciutadans que han fet possible l’aparició de nous drets, que no fa pas massa, ens podien semblar inabastables.

La Llei de Dependència que crea un nou dret universal d’ajuda i atenció pública a les persones dependents i a llurs familiars i del qual tots els ciutadans en som potencials beneficiaris. La llei d’igualtat farà que per primer cop al nostre país, homes i dones siguin per “llei” absolutament iguals. La nova llei del divorci que fa suficient la lliure voluntat d’un dels cònjuges per accedir-hi i amb un procés molt més ràpid i sense separació prèvia. S’estableix l’opció d’exercir el dret al matrimoni, fins ara no regulat, a aquelles persones homosexuals que així ho desitgin, acabant amb una discriminació ancestral i, tanmateix, per primera vegada a Espanya, s’ha reconegut el dret a pensió en les parelles de fet quan es produeixi la mort d’una de les dues persones que la formen. La Llei d’Identitat sexual que permet a les persones transsexuals canviar de nom i de sexe en el registre civil, sense necessitat de sotmetre’s a la cirurgia i en altre àmbit també, el dret dels treballadors autònoms a la baixa per malaltia i a la protecció del atur o a la jubilació anticipada.

Però no han estat tres anys on només els ciutadans han adquirit nous i millors drets, també han estat tres anys on la gestió de l’economia s’ha demostrat enormement efectiva amb un creixement, com feia molts anys que s’havia produït , en el creixement de la productivitat, de la inversió i de la pròpia economia i en descens de la taxa d’atur, de la inflació i del deute públic. Els perceptors de les pensions mínimes han notat en aquest tres anys com les seves pensions de jubilació augmentaven en més d’un vint per cent.

S’ha actuat en favor de poder començar a resoldre un dels problemes més greus que te avui la nostra societat d’avui com és el de l’accés a l’habitatge; en aquest sentit s’han alliberat prop de 17 milions de metres quadrats de sol de l’Estat per a la construcció d’habitatges protegits i s’està elaborant una nova llei del sol que ha de promoure un desenvolupament urbà més sostenible i transparent i menys especulatiu que ja ha produït els seus primers efectes fent baixar la crescuda de preus de l’habitatge a la meitat del que teníem a l’any 2004.

S’ha fet una política respectuosa amb el medi ambient fomentant la utilització de les energies renovables i en l’aprofitament de l’aigua, la llei de muntanya prohibeix canviar l’ús de sòl que ha patit un incendi fins després de trenta anys i s’ha elaborat un Pla Nacional d’adaptació al canvi climàtic.

I per acabar aquest resum la nova política exterior s’ha centrat en aquest tres anys en impulsar la pau i del diàleg i evitar la confrontació millorant les relacions externes i la cooperació centrant l’ajuda al desenvolupament dels països més pobres.
En definitiva, tres anys per millorar la vida dels ciutadans.

El baròmetre d’opinió política.

S’acaba de publicar a Catalunya pel Centre d’Estudis d’Opinió el baròmetre d’opinió política del mes de març i encara que sigui amb una rellegida feta de pressa i corrent, sembla que hi ha algunes coses que val la pena comentar.

La primera, com sempre, és que els resultats de l’enquesta reflecteixen la situació d’un moment determinat i aquí cal precisar que la recollida de dades d’aquesta enquesta, va fer-se abans de que sorgís la polèmica sobre l’autodeterminació i l’independentisme, que ben segur hauria fet canviar alguns resultats en un sentit que jo crec que hauria afavorit de manera global als partits que han tingut un comportament més coherent en tot aquest enrenou.

Amb les prevencions que vulgueu posar-hi, el que si que es cert és que el baròmetre indica unes tendències clares que intentaré resumir breument.

Pel que fa a la percepció ciutadana dels principals problemes que té actualment Catalunya la dificultat per l’accés a l’habitatge és el que està en primer lloc, seguit de la immigració i en tercer lloc la inseguretat ciutadana i aquest ordre coincideix, tan si les respostes són múltiples com quan es una sola la resposta que es pot donar a l’enquesta. Es curiós destacar que quan es una sola la resposta, problemes com la manca d’infrastructures i els problemes dels transport passa del cinquè lloc al novè i amb un precentatge de respostes semblant als que consideren un problema el funcionament de l’economia, cal constatar també que els problemes sobre l’estatut, l’autogovern o el nou finançament ocupen els darrers llocs en la preocupació de la gent.

Cal destacar també la poca confiança en els partits polítics per resoldre el problemes de la gent ja que més d’un 36% dels enquestats responen que cap dels partits polítics pot donar resposta a els problemes que manifesta encara que d’entre els partits de l’arc parlamentari el que te un nivell de confiança més alt es el PSC amb un 15% seguit a distància per CiU amb un 10%.

La percepció de la situació econòmica pot titllar-se de bona de manera global, encara que la població percep un cert empitjorament de la situació respecte a la que es mantenia l’any anterior.

La situació política global a Catalunya es percep encara de manera majoritària com a dolenta o molt dolenta per sobre de la gent que la percep com a bona o molt bona, però el que està clar es que el nombre de persones que creu que es millor que la de fa una any es clarament més gran que els que ho perceben com a pitjor, i encara es més gran la diferència entre els que creuen que la situació política a Catalunya millorarà el proper any.

He deixat per al final les valoracions estrictament electorals i de valoració dels líders polítics però també aquí hi ha alguna novetat.

Respecte a l’anterior baròmetre tant en nivell de simpatia, proximitat, en fidelitat de vot com en vot decidit, en unes properes eleccions al Parlament de Catalunya, el PSC estaria pel davant de Convergència.
Pel que fa a la valoració dels polítics cal destacar que el polític millor valorat és en Duran i Lleida, seguit de José Montilla, que passa per davant d’Artur Mas. Això ha de fer reflexionar al darrer, ja que té per davant l’home que no ha deixat d’acusar-lo de no tenir cap carisma i de mediocritat i per altra banda el segon de la seva coalició resulta que passa a ser el primer en la valoració dels catalans.... es per començar a fer-s’ho mirar!

La LOU, una reforma necessària.

En el darrer plenari abans de començar les vacances de Setmana Santa van aprovar-se ,entre d’altres, una llei que finalitzava el seu llarg camí parlamentari: La reforma de la Llei d’ordenació universitària (LOU).

Era una reforma necessària, donat el rebuig que va manifestar la comunitat universitària de manera unànime davant de la imposició que va fer-se de la LOU l’any 2001, amb el senyor Aznar davant del govern, i que el seu desenvolupament posterior no va fer altra cosa que augmentar els tradicionals problemes que patia la Universitat.

Una llei que ha estat recolzada al final per totes les forces parlamentàries, excepte el Partit Popular com ja es tradició, i que compta amb el suport també de la comunitat universitària, inclosos els rectors de les mateixes.

Aquesta reforma de l’anterior Llei pretén impulsar la modernització, la competitivitat i la internacionalització de la Universitat espanyola i ho fa sota uns eixos que li han de permetre:

Un augment de la seva autonomia tan en el disseny dels seus títols i plans d’estudi com en llur funcionament i administració.

Un augment de la investigació en el món universitari, reforçant la relació entre la Universitat i l’empres i tanmateix fomentant el desenvolupament de la I+D+i, afavorint també la mobilitat del personal investigador i facilitar la contractació indefinida dels joves investigadors.

Una major integració a Europa estructurant els estudis en el tres cicles de grau, màster, i doctorat d’acord amb la nova construcció de l’espai Europeu d’Educació Superior que permetrà la homologació del nostre sistema universitari amb 45 països del nostre entorn.
Un increment de la integració territorial que consolida la organització territorial del Estat en l’àmbit universitari i potència de manera clara el paper de les Comunitats Autònomes amb la creació de la Conferència General de Política Universitària com a òrgan màxim de coordinació interterritorial.

Una major participació dels estudiants, amb la creació del Estatut del Estudiant Universitari i el Consell dels Estudiants i tanmateix els estudiants podran compatiblitzar millor el treball amb els estudis i podran veure reconeguda llur experiència laboral a efectes acadèmics.

És també una llei que fomenta l’equitat multiplicant per vuit el pressupost dels diners destinats a les beques Erasmus i també amb la creació de préstecs lligats a la renta futura per al finançament dels cursos de post grau sense cap interès i sense haver de ser retornats fins que els estudiants en la seva activitat laboral no arribin a obtenir una renta de vint-i-dos mil euros anuals.

Aquesta llei en definitiva el que fa es augmentar la responsabilitat de les Universitats que seran avaluades pels seus objectius aconseguits i els plans d’estudi són considerats com un pacte entre la societat i la Universitat entesa aquesta com un servei públic. Es reforcen els mecanismes d’avaluació de la qualitat de les universitats convertint l’ANECA en una agència estatal d’avaluació.

Per fi s’ha aprovat una llei que, malgrat no haver aconseguit la unanimitat, el que si que ha fet, ha estat obtenir el suport de la immensa majoria del món universitari.