Una fita aconseguida.

No sé si és políticament correcte parlar d’un mateix, per si de cas, jo he procurat en aquest llarg temps de contacte amb vosaltres, de no fer-ho massa. Però avui, amb major brevetat de la que és habitual, us vull parlar d’un fet que em plau en gran manera.

La propera setmana es farà la presentació del llibre. EL JOVE ANDREU NIN. Un recull dels primers textos que el fundador del POUM va escriure en els primers anys de la seva joventut al setmanari Baix Penedès i que molts d’ells eren desconeguts.

És un llibre que ve de lluny. Fa molts anys que vaig començar-hi a treballar i que, per aquestes complicacions que a vegades té el món editorial, ja començava a desesperar de veure’n la seva publicació.

Ara, gràcies a la bona voluntat i l’interés que hi han posat els responsables de l’editorial “Llibres de Matrícula” veurà la llum i podrà romandre a disposició de tots aquells que vulguin conèixer una mica més la fecunda vida del prohom vendrellenc que –per sort- va recuperant la nostra memòria col.lectiva.

Em sento satisfet personalment, no tant per la il.lusió -que també me’n fa- de poder veure el fruit d’una tasca feta, sino perquè era un deute pendent que tenia amb dues persones estimades, que en coneixien la seva existència embrionària, però que la seva desaparició no els permeterà veure’n el naixement. Em refereixo a en Victor Alba,que va escriure’n el proleg i a en Joan Raventós, que mai va cansar-se d’animar-me en la feina de recerca que havia començat. Sigui doncs també aquest proper acte de presentació del llibre, un homenatge per a ells.

Diuen que escriure un llibre es –una mica- perpetuar-se en la memòria. Us puc ben assegurar que no ha estat pas aquesta la meva intenció. El que si pretenc, amb la seva publicació, es ajudar a perpetuar la d’un home, que va fer de la seva vida una constant en la lluita per aconseguir una societat més justa i que va afrontar el seu assasinat, amb la valentia i resistència d’aquell que sap que el seu silenci el portarà a la mort, però que el seu sacrifici significarà la salvació per a molts dels seus companys. Així va passar i així era Andreu Nin.

Sota, cavall i... Rei.

Com sempre ha cantat en Jaume Arnella: el dimoni juga a cartes. Ho fa amb una baralla espanyola, la més monàrquica de totes les que es fan servir per als diversos jocs on s’utilitzen les cartes.

Sembla que darrerament “pinten bastos” per a la monarquia espanyola. Si més no aquests darrers dies n’han sortit de tots els pals.

Començava a ser noticia amb la portada del “Jueves” sobre la parella principesca i la crema de fotografies reials per part d’alguns independentistes radicals. Des de llavors no ha parat de ser-ho per una o altra cosa. Es va filtrar la discussió amb la presidenta de la comunitat de Madrid sobre el tractament que es mereixia el cridaner de la COPE, Losantos. Va arribar el controvertit viatge dels reis a les ciutats de Ceuta i Melilla i el calentament de relacions entre Espanya i el Marroc. La culminació d’aquests incidents sembla trobar-se –si el futur no ens prepara cap altra sorpresa- amb el: “¿Porqué no te callas?” que va dirigir-li a Chávez a la cimera iberoamericana de Xile. Ha continuat amb la sentència del jutge als redactors de la revista “El Jueves” i els 3000 euros que hauran de pagar per les “injúries” al Príncep. Acabant –de moment- amb la separació d’en Marichalar i la princesa Elena.

Ningú podrà negar que, per molt que busquéssim a les hemeroteques, trobaríem un seguit de fets que, durant tant dies, hagin estat portada en els diaris del país i fins i tot d’altres contrades més llunyanes.

¿On ha anat a parar l’època de tranquil·la supervivència monàrquica, on només es discutia pel contingut de les fotografies de sobretaula, que el Rei tenia posades en els seu tradicional missatge de les festes nadalenques? Ha desaparegut.

Al fer balanç de tot això –a mi em costa creure que es fruit de la casualitat o de la fatalitat, com millor creieu- no deixa de quedar clar que s’ha revitalitzat una institució que teníem mig esmorteïda. Seguint la màxima daliniana de que el que val és que parlin de mi, encara que sigui per parlar-ne malament, els estrategs de la casa reial estan aconseguint el seu propòsit.

Si els silencis i la manca de comunicació entre la parella és la causa fonamental de les separacions. El risc de divorci entre la societat espanyola i la monarquia estava també amb l’atonia comunicativa que darrerament havia aconseguit aquesta. Només eren portada, les seves vacances mallorquines i els comentats missatges nadalencs.

Només cal observar el fervor popular dels anglesos per la seva monarquia que, sempre per una raó o altra ha mantingut una quota constant en les portades dels diaris. Li podran caure més o menys crítiques populars, però que ningú els hi toqui la reina, perquè és la seva!

Si amb el rei i la família reial es fessin els mateixos estudis demoscòpics que es fan amb els polítics, estic segur que els índex de popularitat i de valoració dels mateixos s’haurà disparat de manera espectacular.

Hi haurà qui no ho vegi així, però jo crec que aquest conjunt de successos no han fet altra cosa que acostar la monarquia a la població, en un moment on el seu distanciament començava a preocupar fins i tot al propi rei. Sembla que s’ha cansat de sentir-se, només una fotografia que roman penjada a les parets dels edificis i els despatxos oficials de l’Estat.

L'altra església

Em crec amb el deure de parlar avui amb molt de respecte de l’Església. No de l’Església oficial, ni de la jerarquia que la sustenta, que en més d’una ocasió he qualificat el seu paper, davant de la societat, de lamentable, sinó d’una latra església que no te res a veure amb aquesta.

Deia en els meus primers articles, que la meva estada a Madrid m’havia fet adonar-me que existien dues realitats molt diverses a la capital d’Espanya: també hi ha maneres d’entendre el cristianisme, o d’entendre la religió, que tampoc tenen res a veure.

Aquests dies s’ha publicat als diaris que l’arquebisbe Rouco Varela ha hagut de cedir a la pressió de la societat civil i claudicar de la seva intenció de tancar el que aquí es coneix ja amb el nom d’església roja d’Entrevias.

Al barri d’Entrevías, un dels més degradats de la perifèria madrilenya, hi ha la parròquia de San Carlos Borromeo, que té com a rector el capellà Enrique Castro. Aquesta església s’ha caracteritzat, els darrers trenta anys, per la seva lluita contra l’exclusió social, acollint com a fidels seus, drogoaddictes, expresos, sense papers i també un conjunt de fidels que són un clar exponent de la societat que conforma el barri.

Els capellans d’aquesta parròquia l’han convertit en un lloc d’empara i acollida, seguint les directrius que marcava el Concili Vaticà II. És, segons ells, l’església dels pobres, una església on els marginats no estan fora si no a dintre. Han convertit la seva església en un lloc on hi cap tothom.

Aquesta visió que han demostrat del seguiment de l’Evangeli no va agradar gens a la jerarquia madrilenya, encapçalada per Rouco Varela. Amb l’excusa que celebraven missa de manera no oficial, havien comès el pecat de repartir la comunió amb galetes, en lloc de fer-ho amb hòsties oficials, i també que el celebrant no portava cap mena d’hàbit, l’arquebisbe va iniciar els tràmits per tancar la parròquia, evitar-hi el culte i convertir-la en una instal·lació de Càritas Madrid. Tanmateix per la actitud d’oposició a aquesta mesura que van mostrar els capellans que la regien es va promoure el procés de la seva suspensió “ad divinis”. Dit d’altra manera, es promovia la seva destitució com a sacerdots i llur capacitat de celebrar els sagraments.

Per sort, les batalles no les guanyen sempre els poderosos. El sacerdot Enrique Castro va plantar cara a l’arquebisbe i malgrat el que aquest havia anunciat, la seva església no va tancar les portes. Els seus feligresos havien decidit seguir i ell els donava suport ja que l’arquebisbe pretenia retirar-los l’únic que tenien com a fidels.

La valentia del capellà va torbar ràpidament el suport dels seus fidels. A més dels habituals de la parròquia, els exclosos per la societat, van començar a donar-hi suport i a solidaritzar-se amb la seva actitud, destacats membres de la societat vicil madrilenya i també la del teòleg de l’alliberament Leonardo Boff.
Ha estat aquest suport de la societat civil de Madrid i d’altres llocs la que ha fet que l’arquebisbe de la capital d’Espanya es repensés la seva posició i que en lloc de tancar l’església la convertís en un centre pastoral, però mantenint totes les seves atribucions i permetent als seus capellans de continuar celebrant els sagraments.

Aquesta ha estat una batalla guanyada als poderosos, tant de bo acabin guanyant-ne la guerra.