Un dia de dol.

Vagi per davant que tinc molt clar que la decisió que els ciutadans del Vendrell van prendre el dia 27 és indiscutible i que no pretenc, en cap moment qüestionar el resultat que va sortir de les urnes. És el que és. Fins aquí no hi ha res a dir. Altra cosa son les reflexions a les que aquests resultats ens poden induir.

Es inqüestionable que un nivell tant baix de participació i el creixement que ha experimentat un partit que preconitza la xenofòbia, dirigit per un ex militant de Fuerza Nueva que ha manifestat la seva fe en els principis plantejats per l’extrema dreta -malgrat que ara els hi calgui dissimular-los- no és, per als que hem lluitat sempre per la democràcia, una bona noticia. I també es cert que d’aquesta situació que s’ha produït no en podem eludir la nostra part de responsabilitat. Responsabilitat assumida i compartida per tots aquells ciutadans demòcrates -els polítics que hem tingut responsabilitats de govern en primer lloc- però, també aquells altres que amb bona fe s’han fet portadors d’un missatge fonamentat en la mentida i que han creat un caldo de cultiu que és més propens a la confrontació que a la convivència. Però el mal ja està fet i ara el que cal es encertar el diagnòstic per a la seva curació.

Caldrà canviar actituds i comportaments perquè aquest càncer que s’ha manifestat al nostre municipi no creixi més i acabi, amb la seva metàstasi, estenent-se per tot el nostre cos electoral. I aquesta si que és una responsabilitat que recau en aquells partits que no comparteixen l’ideari de d’extrema dreta que preconitza Plataforma per Catalunya.

Que ningú s’equivoqui. No em refereixo aquí a la necessitat de negociar quotes de poder o de veure com es reparteixen el nou cartipàs municipal aquests partits, que malgrat els resultats obtinguts, els permeten formar majories de govern que donin estabilitat al municipi o de decidir qui ha de governar i qui ha de quedar-se a l’oposició. Aquesta és una responsabilitat que hauran d’assumir i afrontar els propers dies els representants d’aquest partits.

Al que jo em refereixo és a la necessitat imperiosa d’establir un pacte, tàcit o escrit, que cap dels partits que es consideren defensors de la democràcia, no permetran que les seves naturals desavinences sobre les polítiques concretes a aplicar al municipi, pugin continuar engreixant per acció o per omissió aquest sentiment que fomenta la xenofòbia i que tant ha servit per a fer créixer a un partit com el que encapçala el senyor Armengol. Jo no sé si cap d’ells ho portava en el seu programa de govern però aquest crec que s’ha convertit en el principal compromís que han de compartir tots ells, sigui des de el govern o des de la responsabilitat democràtica de l’oposició.

Algú em titllarà d’utòpic o d’excessivament innocent però estic plenament convençut que aquest és el primer pas que cal fer per aconseguir afrontar el complicat tema de la immigració amb valentia i amb rigor. Aquí no s’hi val inhibir-se pensant-se sempre que és un problema que han de resoldre els altres, aquí no s’hi val callar, amb la creença de que el silenci apaivagarà els problemes. Això és el que hem fet tots moltes vegades i així ens han anat les coses.

Cal ser bel·ligerant amb aquells que no respecten els principis de la democràcia, cal ser-ho amb els que han fet de la mentida una font de rendibilitat política, cal ser-ho amb aquells que promouen la confrontació en lloc de la convivència. Si no ho som i ens inhibim, ens pot passar com descriu Bertolt Brecht, en el seu conegut poema: que quan ens vulguin expulsar a nosaltres de casa, perquè també els fem nosa... ja no quedi ningú que ens pugui defensar.

No us quedeu al marge de les eleccions municipals.

Les eleccions del proper dia 27 són en essència les més properes als ciutadans, perquè es decideix en cadascun dels 950 municipis de Catalunya i també a la resta dels de l’estat espanyol, quines seran les persones encarregades de dirigir el govern de cadascun d’ells. Tenim tots l’oportunitat amb el nostre vot , el de cadascun de nosaltres, sense diferències ni distincions -perquè cada vot val el mateix- de convertir-nos en decisius a l’hora de fer que al nostre poble o ciutat hi governi una o altra opció, de les diferents que aquests dies ens han intentat explicar quines son les seves propostes i què és el que pensen fer en els propers quatre anys.

Podem, el proper dia 27, posar en pràctica l’essència de la democràcia, exercint el dret personal i el deure cívic de la nostra participació. Perquè malgrat els defectes que el nostre sistema democràtic pugui tenir és, i de molt, el millor dels sistemes que tenim per a prendre decisions que ens afecte a tots. I no es bo que deixem en mans dels altres allò que també ens afecta a cadascun de nosaltres. Quedar-ne al marge ens invalida per exercir el dret a la crítica a les decisions que els elegits puguin prendre amb posterioritat perquè l’abstenció no es altra cosa que la renúncia voluntària a la participació en el seu procés d’elecció. I tots tenim el deure cívic de participar-hi.

És cert que la pràctica democràtica de la votació ha estat, en les darreres conteses electorals, excessivament baixa i seria un fet més preocupant que en aquestes properes eleccions aquesta tendència no es trenqués, per tornar a recuperar uns nivells alts de participació perquè son precisament, les eleccions municipals, les que reuneixen més requisits perquè aquest fet es produeixi.

La seva proximitat m’és un d’ells, el coneixement i la trajectòria personal de molts dels candidats en la majoria dels municipis n’és una altra i també aquest cop, en molts llocs, la diversitat d’opcions s’ha ampliat amb un major ventall d’opcions que augmenten les possibilitats de sentir-se identificat en alguna de les opcions que es presenten. Per tant es donen els requisits previs perquè ningú pugui sentir-se marginat a l’hora de dipositar la seva papereta a les urnes. I fins i tot si cap de les opcions que es presenten ens convenç o ens sembla prou eficient per al que nosaltres desitgem sempre ens queda el vot en blanc que no ens exclourà de la participació.

Tots els vots son igual d’importants i com sabeu, en més d’un lloc, un vot o pocs més poden ser –com han estat altres vegades- decisius a l’hora de poder conformar un govern o altre. No és cert que el nostre vot, el de cadascun de nosaltres, no tingui importància perquè pugui quedar diluït entre el de centenars o milers d’altres vots, perquè amb la nostra elecció posarem de manifest la nostra voluntat de participació en el sistema que els espanyols ens hem donat després de tants anys de patir-ne la seva negació i pel que tantes i tantes persones van lluitar i fins i tot sacrificar el seu benestar personal o la seva vida per aconseguir-ho.

Quedar-se a casa el proper dia 27 és donar raons i arguments a aquells que mai han cregut en la democràcia, si més no, només per aquesta sola raó, cal que el proper diumenge tots exercim el dret que tenim de votar. Hi guanyarà la democràcia i també hi guanyarem tots.

No escolteu cants de sirena.

A mesura que ha començat la campanya de les municipals comencen també a proliferar els cants de sirena que no tenen altre objectiu que embaucar a la gent de bona fe amb propostes que son, francament, irrealitzables o d’altres que abonen la falsedat aprofitant el tòpic o inventant-se raons inexistents a uns fets que resten encara per demostrar. Totes amb un rerafons que, certament, preocupa a la majoria de la població com és el fet de la immigració, però, intentant utilitzar aquesta preocupació en benefici propi i no amb l’intent honest de buscar solucions al que pot esdevenir un problema greu.

Un exemple d’aquests intents d’inventar-se raons inexistents el podem trobar en les desafortunades paraules d’Artur Mas acusant al govern de progrés de la Generalitat d’haver convertit a Catalunya en un camp de reclutament de “yihadistes”. Afirmacions com aquesta no mereixen altre comentari que el rebuig de la demagògia.

Per altra banda el candidat del PP a l’alcaldia de Badalona, es permet fer un vídeo de campanya –amb l’inestimable col·laboració del segon de la llista del mateix partit que es presenta pel Vendrell- on es pretén la falsa premissa de relacionar directament immigració amb delinqüència.

En tercer lloc trobareu l’exemple de promeses impossibles de complir com les que fa el candidat local de PxC -que sembla que són les que ha generalitzat el seu partit- que es fan, només quan es te la certesa de que no es governarà i que el seu destí és l’oposició, com la d’oferir 3000 euros per cadascun dels naixements, a partir del segon fill, a les famílies autòctones, o tanmateix també promet allò que sap que no tindrà ni competències ni possibilitats de realitzar-ho com és una cosa tant complicada com el control de la immigració.

Recórrer a la demagògia i al popularisme en aquest tema és el més fàcil, encara que rés del que es digui es pugui complir. Proposar solucions que siguin factibles és el que costa, però, cal fer-ho si no volem que aquesta demagògia guanyi adeptes cada dia.

Mai aconseguirem afrontar el fet de la immigració amb rigor si ens limitem a dir allò que la gent vol sentir, sense parar compte en analitzar si això que es vol sentir compleix tres principis que són fonamentals: que sigui veritat, que sigui possible i que sigui una solució i no acabi creant un problema encara mes greu que el que pretén solucionar.

Que aquests tres principis no els apliqui un partit com és PxC, a mi no em sorprèn, ja que si voleu saber quin és el seu ideari, només cal que busqueu per internet aquesta adreça electrònica: http://www.youtube.com/watch?v=Ju7rHmW0fqA i us l’explicarà, amb la seva pròpia veu, el seu dirigent principal Josep Anglada, però si que em preocupa molt més, que partits que diuen tenir una tradició i respecte per la democràcia com el Partit Popular també s’apuntin a aquest carro i el que més m’ha sorprès ha estat la incorporació que hi ha fet un dirigent de Convergència amb declaracions com les que us comentava al començament d’aquest escrit.
Hi ha coses amb les quals crec que no es pot jugar ni en broma.

La nova llei del sòl i els ajuntaments.

Entre les herències rebudes una de les més enverinades era la de la llei del sol que va elaborar el Partit Popular i que ha estat vigent des de 1998. Una llei que va promoure la liberalització del mercat i va convertir tot el sòl que no estava especialment protegit en “urbanitzable”. Els arguments per a defensar aquesta llei van ser que abaratiria el preu del sòl i en conseqüència el preu de l’habitatge. El resultat en els anys en que la llei ha estat en vigor els preus del sòl urbà s’ha apujat un 500%, mentre que el preu de l’habitatge ho ha fet un 150%. Les dades no poden ser més decebedores pels resultats obtinguts. Era doncs necessari una llei que canviés aquesta tendència i la perversitat de la llei aprovada pel Partit Popular i per sort avui tenim ja una nova llei que entrarà en vigor el proper 1 de juny.

Els nous ajuntaments que es constitueixin a Espanya després de les eleccions municipals es podran regir ja per una nova norma, que estableix un codi de conducta més exigent, més transparent i menys tolerant amb les males pràctiques que va fomentar l’antiga llei i que van afavorir l’especulació i la corrupció urbanística.

La nova llei es més transparent perquè estableix la obligatorietat de que els plans urbanístics siguin sotmesos a informació pública i tinguin un resum executiu perquè els ciutadans dels diferents municipis puguin valorar el que es vol fer i en què els afecta, abans de que es preguin les decisions urbanístiques. Mesures que en cap moment contemplava la llei anterior.

En la nova llei els criteris bàsics d’ocupació del sòl no dependran dels interessos dels propietaris i promotors, ni farà que tot el sòl sigui classificat com urbanitzable sinó que, la transformació del sòl en urbanitzable, només serà possible, quan sigui necessària; la llei obliga en aquesta transformació a preservar i protegir els valors ecològics i paisatgístics dels sòl rural i recupera de nou per als poders públics la capacitat de decidir com han de créixer els pobles i les ciutats.

La nova llei també obliga a avaluar la sostenibilitat ambiental dels nous desenvolupaments urbanístics i s’haurà de justificar la seva sostenibilitat econòmica cosa que no contemplava la llei del Partit Popular.

Per a frenar l’urbanisme salvatge que s’ha produït en algunes poblacions a partir de la llei els desenvolupaments urbanístics que suposin un increment del 20% de la població o de la superfície urbanitzable hauran de passar obligatòriament pel filtre del Pla General d’Ordenació Urbana.

Un dels aspectes més socials de la nova llei es que, per primera vegada en una llei estatal, s’estableix que el percentatge mínim de reserva de sòl dels nous desenvolupaments urbanístics per a la construcció d’habitatges de protecció oficial sigui del 25% per a evitar que algunes comunitats com a les Balears o a València la reserva d’habitatges de protecció hagi estat del 0 %.

I per a evitar l’especulació el nou règim de valoracions del sòl s’establirà sobre la seva situació real en la qual es troba en el moment de la seva taxació i no podrà incloure les expectatives de possibles nous aprofitaments urbanístics que no estiguin aprovades rebaixant així els interessos patrimonials dels especuladors.

Es per tant una nova llei que posa els instruments per a poder afavorir l’accés a l’habitatge, garantir un desenvolupament urbà més transparent i sostenible i tanmateix permet combatre l’especulació i la corrupció urbanística.

El nou cicle electoral.

Arriba el temps de balanç de la feina feta i en l’ambient ja es nota l’entrada al nou cicle electoral que tindrà com a primera etapa les properes eleccions municipals i autonòmiques en la majoria de les comunitats, excepte a les comunitats històriques, i que es tancarà, en menys d’un any, amb les eleccions generals.

A Catalunya aquest cicle té en les autonòmiques un tret diferenciador al de les altres comunitats ja que podem dir que estem a inici de legislatura, tot just fa sis mesos de les darreres eleccions, i per les seves característiques, les podríem incloure en el nostre cas com les d’inici d’aquest nou cicle ja que, ben segur, poca gent les considera un afegitó de la legislatura anterior malgrat continuar amb les mateixes forces polítiques al govern.

Però la meva intenció avui es parlar-vos de la transcendència que poden tenir per al futur les properes municipals. Serà per primera vegada després del 14 de març que tots els ciutadans de l’estat posaran de manifest la seva voluntat política en el vot de les municipals i autonòmiques i encara que són processos electorals diferents i que no es pot parlar de primàries de res, els resultats està clar que marcaran la tendència per a les properes generals. Sobretot si s’analitzen de manera global, salvant totes les particularitats que es poden donar en unes eleccions que no tenen altre objectiu que triar el govern municipal. Però no desvetllaré cap secret si dic que malgrat ser fetes en clau local, les eleccions municipals configuraran un mapa de poder que s’analitzarà tant des de la perspectiva de l’estat espanyol per a poder comprovar quina es la força que ha avançat i quina és la que ha retrocedit en aquesta configuració del mapa i també en el total de vots i el mateix farem pel que respecta al conjunt de Catalunya.

I tot sembla indicar –encara que això no es confirmarà fins passat el dia vint-i-set de maig- que les expectatives son millors per als Socialistes, tant a nivell de l’estat com de Catalunya. Per a nosaltres, repetir els resultats anteriors ja seria bo i significaria que no hi hauria hagut desgast i tot el que sigui millorar posicions respecte al Partit Popular, al estat i respecte a Convergència, a Catalunya, ens posaria en un millor camí de cara a les properes generals.

No només son millors les expectatives que ens donen les enquestes sinó que hi ha un símptoma clar de confirmació en el nombre de candidatures que els socialistes presentem: més candidatures que mai en el conjunt de l’estat, en el conjunt de Catalunya i fins i tot en clau comarcal, mai –fins avui- havíem presentat candidatures a tots els municipis de la comarca.

Amb aquests antecedents no es d’estranyar que hagi començat a aflorar un cert estat de nervis en els nostres oponents polítics, perquè ells també s’oloren que les tendències marquen clarament el camí i faran mans i mànigues per a capgirar-lo. Però la nostra feina es mantenir-nos en el que hem fet i continuar treballant per millorar els nostres resultats. I és cert que no som pas els que més ens hi juguem: Abans he dit que aquestes eleccions no tenen altre objectiu que triar els governs locals, però no és ben bé així, ja que en funció dels propers resultats municipals es decidirà la composició dels Consells Comarcals i també el de les Diputacions i tots sabeu quina és la força política del nostre entorn més pròxim que pot perdre una presidència que sempre ha tingut i també una a la que sempre hi ha tingut algú que hi ha aspirat.