Recuperar la iniciativa.

Sembla clar que la sorpresa és un element que te molt en compte l’estratègia de govern de Zapatero i que la ha utilitzat de manera efectiva en diversos moments del seu mandat. Ho va fer, tot just a l’inici del seu mandat, quan va sorprendre a propis i a estranys, al decidir el retorn de los tropes espanyoles a l’Iraq i no ha deixat de fer-ho a les acaballes d’aquesta legislatura aprofitant de manera clara la oportunitat que li ha brindat el darrer debat de l’estat de la nació.

Avui pocs dubten ja, fins i tot en les files del Partit Popular, que ha estat el president del govern qui ha recuperat la iniciativa en l’agenda política, pel que queda fins les properes eleccions. Ho ha fet quan pocs ho esperaven i precisament després de l’intent no reeixit del procés de abandonament de la violència per part de la banda terrorista d’ETA, i quan tothom pensava que aquesta situació era més propensa al desànim que a la eufòria.

Però la capacitat de sorpresa del president ha agafat a tothom amb el pas canviat. Al primer de tots, a Mariano Rajoy, que va deixar-lo amb les mateixes ganes de que arribessin les vacances parlamentaries que les que te un boxejador de que toqui la campana quan es troba atonyinat en el ring. Però no va ser només al cap de la oposició, sinó que també ho va fer amb tots aquells mitjans de comunicació que pensaven fer l’estiu –mai millor dit- amb la contínua especulació sobre un possible avançament de les eleccions, amb la que tots esperem, que sigui la última remodelació del seu equip de govern.

Un canvi de govern que no ha deixat de sorprendre, pel seu abast i també pel moment en que l’ha realitzat. Perquè el cert és que no l’hi ha tremolat gens la ma a l’hora de fer els canvis ni pel moment ni per la oportunitat. Cal acceptar que Zapatero ha demostrat que sap créixer davant de les dificultats i que malgrat la seva aura de candidesa es un governant que pren resolucions i que les pren, quan pocs ho esperen i quan molt pocs son capaços de preveure-les i en política, que no t’endevinin massa les intencions no deixa de ser un plus per l’efectivitat de les mateixes.
Voldria fer cinc cèntims de la meva interpretació –sempre amb el risc de no encertar-la- dels motius que han provocat aquesta darrera remodelació. El primer que cal dir amb tota certesa és que no es improvisada –com algú a dit- ni fruit del resultat positiu del debat. Estic segur que ve cuinant-se al seu cap i no sé si a alguna ment més, des de fa bastant de temps. En tot govern hi ha ministres que es cremen i altres que no ho fan com s’esperava i en aquest també i la voluntat de Zapatero era la de poder afrontar el darrer tram d’aquesta legislatura sense aquest llast i ha sabut fer-ho al meu entendre de manera magistral: prescindint d’aquells que havien demostrat que el seva capacitat de treball s’esgotava, mantenint a aquells que no era la seva capacitat de gestió, sinó els reptes que s’havien emprés el que els cremava i posant a les seves mans un altre ministeri que necessitava nova empenta i incorporant a la a la mes jove de les persones que dirigeix un ministeri: la Carme Chacón, a qui no li fa cap mandra atendre una recepció oficial amb texans –un símbol del que representa un canvi generacional- i que ha demostrat per activa i per passiva la seva capacitat de treball i les seves excel.lents dots de comunicació, a més de tenir per a mi i per a molts de nosaltres, la virtut de la proximitat i que a més és molt de “casa nostra”! .

L’estat de la nació...

Aquesta setmana parlamentaria no ha tingut altre tema que aquest debat que clou el curs parlamentari abans de les vacances d’estiu. Escric aquesta crònica abans de que s’aprovin les propostes de resolució, però el cert és que, siguin quines siguin aquestes, el balanç ja està fet.

Altra cop més s’ha vist que hi ha dues maneres molt diferents d’entendre la realitat espanyola: una de visionària i catastrofista que ens ha presentat el senyor Rajoy i una molt més pròxima a la realitat que es la que ha descrit el president Zapatero.

El líder del Partit Popular ha deixat escapar –i de quina manera- la darrera oportunitat, en aquesta legislatura, de mostrar si tenia alguna capacitat per a poder dirigir aquest país. Basar tota la seva argumentació en l’aprofitament barroer del fracassat intent d’acabar amb la violència, amb la utilització –altre cop- de les víctimes de l’exèrcit al Líban o la desqualificació personal de Zapatero amb l’insult constant, ha estat el més gran dels errors –que no en son pocs- comesos per Rajoy. Ens ha descrit una situació del país que no es creu ni ell mateix, una visió de la realitat absolutament deformada que ha estat més pròpia del que ja ha llençat la tovallola en les seves aspiracions a ser una alternativa de govern i que no li queda altra alternativa que la rebequeria. Així ho han vist els que s’han dedicat a fer la crònica del debat i així ho demostrava amb la seva cara ell mateix al finalitzar la sessió del primer día. Per tant: cap sorpresa, “más de lo mismo”, i sense propòsit d’esmena, ha cavat la seva pròpia tomba i a donat el tret de sortida als seus per a que cerquin candidat per a la seva substitució.

Ben diferent ha estat l’actitud demostrada pel President Zapatero que s’ha situat en el debat fent un balanç realista del que ha estat la seva responsabilitat de govern, sense renunciar a descriure les dificultats que encara tenen molts dels nostres ciutadans i sobre les quals ha sabut plantejar compromisos de futur com han estat, els de la consecució de la desaparició de l’atur i el de la reducció de la temporalitat o com el de l’ampliació de la protecció social, anunciant una de les mesures sorpresa: la de l’ajut dels 2.500 euros per fill nascut o adoptat a totes les famílies amb residència legal a Espanya, mesura que és efectiva des de el passat dia dos de juliol.

Deixeu-me fer un parèntesi per parlar d’aquest fet que algú pot pensar que ha estat iniciativa d’altres que ho portaven en el seu programa. La gran diferència es inqüestionable, mentre uns prometen allò que saben que no podran complir i es dediquen a fer demagògia amb les seves propostes, Zapatero ho ha fet efectiu des de el més absolut dels silencis previs i ho ha anunciat en el moment en que ha tingut la certesa de que es podia complir. La diferència no és de matís: és una diferència fonamental.

Per altra banda també ha estat sorpresa –el cert és que alguns la esperàvem des de feia un temps- la contundència amb la que Zapatero ha replicat les argumentacions i la manca de projecte del senyor Rajoy, demostrant que el “bambi” de la política espanyola també sap envestir i que sap fer-ho en el moment que cal.

Com que mediàticament sembla que aquests debats no s’acaben fins que s’ha pogut proclamar un guanyador entre el líder del govern i el de l’oposició, aquest cop hi haurà moltes coincidències en que la victòria de Zapatero ha estat per golejada!