Wilebaldo Solano, un sentit i merescut homenatge.

Aquest passat dimecres en una sala del Círculo de Bellas Artes de Madrid, plena de gent molt diversa, va celebrar-se el primer dels actes d’homenatge a Wilebaldo Solano, el darrer secretari general del POUM que organitzava la Fundació Andreu Nin.

Un acte on afloraren les emocions i els records, un acte de justícia i de reconeixement, que en la persona de Wilebaldo, volia arribar a tots aquells que van comprometre’s en la lluita per aconseguir una societat més justa i una societat sense les desigualtats que la caracteritzen, essència del ideari d’aquell partit que fundaren Andreu Nin i Joaquim Maurín.

Al vell lluitador, amb esperit encara jove, li va ser difícil contenir les emocions quan evocava el record dels seus companys –molts desapareguts- perseguits doblement per l’estalinisme i pel feixisme franquista. Però en la seva lucidesa i malgrat les emocions, va saber trametre a tots en el seu missatge, malgrat els seus més de noranta anys, que el seu compromís amb l’ideari al que abans feia referència es manté encara intacte.

He parlat d’un acte de justícia que era necessari perquè masses han estat els anys que, d’una manera directa amb la seva persecució o de manera indirecta i molt més sostinguda amb la seva ocultació –quan no amb el seguit de campanyes fonamentades amb falsedats -, els vells militants del POUM i els seus dirigents, han hagut de patir al llarg de la nostra història passada i de la més recent.

Juan Manuel Vera en nom de la Fundació Andreu Nin, Pelai Pagès des de la seva autoritat d’historiador i Jaime Pastor analista i sociòleg van participar també en aquest acte d’homenatge i de reconeixement juntament amb una dona, la companya diputada socialista Delia Blanco que crec que ens va sorprendre a tots amb la seva intervenció, que lluny del formalisme protocol·lari, va saber trametre també l’emoció als assistents amb la seva història personal i reivindicativa de la lluita de la conca minera de la seva terra i de les dones que hi van donar suport.

Amb l’acte d’ahir al Círculo de Bellas Artes la societat civil saldava un deute pendent. Avui, dijous, amb l’acte que es celebrarà al Congrés dels Diputats, serem els representants polítics i la màxima institució representativa de l’Estat, els que, per primera vegada en la història de la recent democràcia, retrem un homenatge de reconeixement al POUM i als seus dirigents en la figura de Wilebaldo i de l’únic diputat a corts que va tenir aquest partit: en Joaquim Maurín.

Quart aniversari de la invasió d’Irak.

El passat dimarts, diputats de tots el grups parlamentaris menys els del Partit Popular, vam plantar-nos a la una del migdia davant la porta del Congrés per a recordar amb cinc minuts de silenci el quart aniversari de la invasió d’Irak.

Era un recordatori necessari, no tan sols per la gravetat de les conseqüències que encara avui es fan paleses, sinó també perquè cal tenir present en el futur que el fet més lamentable que marcava els inicis del segle XXI no pugui tornar a reproduir-se mai més.

No es estrany que els representants del Partit Popular no vulguin sentir ni parlar d’un dels errors més greus que s’han comès en la nostra no curta història democràtica com el que va ser, donar suport des de el govern a una invasió que ha produït més de 600.000 morts i que es fonamentava en una mentida, avui demostrada: la de la existència a aquell país d’armes de destrucció massiva.

Si aquesta actitud, fins i tot podria ser comprensible, el que costa més d’entendre es que encara avui el senyor Aznar es permeti dir coses com les que va manifestar des de Austràlia de que: “no hem d’escapar-nos d’Irak”. Quan tothom avui reconeix que la invasió va ser un error, fins i tot els seus acompanyants de la famosa fotografia de les Azores.

Quan un diputat, tant poc disposat a fer favors als qui no pensen com ell, com és el senyor Ignacio del Burgo, ha dit que Aznar va equivocar-se al recolzar la invasió i que la Partit Popular li cal fer autocrítica, la reacció que han tingut els altres dirigents del partit ha estat la d’actuar com si sentissin ploure –només cal escoltar les evasives a les preguntes dels periodistes del senyor Acebes sobre aquest fet- i no han volgut contradir a qui, està cada cop més clar, que és el qui mana en al PP que no es altre que el senyor Aznar.

Un pot preguntar-se: ¿Perquè es tan difícil que un home com l’anterior president del govern reconegui un error que ha costat centenars de milers de morts i que ha convertit l’Irak actual en un santuari pels terroristes islàmics? ¿Perquè obliga al seu partit a mantenir-se en l’acceptació d’allò que ja ningú accepta?

La resposta a aquestes preguntes només pot tenir una única explicació. Que aquest home està malalt o és un visionari. I el que és més greu és que la malaltia o l’actitud visionària ja l’arrossegava quan els ciutadans van decidir que exercís de president del govern.

La persistència en l’error no pot fer altra cosa que provocar actituds com la que ja ha manifestat el jutge Garzón que considera que, a més de les responsabilitats polítiques, cal profunditzar en les responsabilitats penals dels qui son o van ser, els responsables d’aquesta guerra i que segons les seves paraules: “sis-cents cinquanta mil morts són un argument suficient perquè aquestes investigacions s’abordin sense espera”.

De seguir per aquest camí no cal descartar la possibilitat de que el senyor Aznar acabi havent de asseure’s al banc del acusats, el que es segur que no podrà evitar és la reprovació de la immensa majoria dels espanyols, fins i tot de molts dels que, amb bona voluntat, el van votar i el van fer president del govern.

Per la igualtat.

Tot just una setmana després del dia vuit de març que es commemora el dia de la dona treballadora al Congrés dels Diputats s’aprovarà la Llei orgànica d’igualtat entre homes i dones. Una de les grans lleis d’aquesta legislatura que s’ha caracteritzat per la recuperació dels drets socials de sectors que han patit discriminació, entre ells, el de les dones.

Aquesta llei regula tot un seguit de mesures que milloraran de manera substancial la posició de la dona en la nostra societat i que pretenen una equiparació real entre homes i dones, fent caure les barreres que encara avui no permeten una igualtat efectiva. Aquestes mesures es centren de manera preferent en tres àmbits, el del mon del treball, el de la participació en la política i el de la conciliació de la vida laboral i familiar.

Respecte al àmbit del món laboral, on són més visibles les desigualtats entre homes i dones, les mesures més destacades que regula la nova llei són les de obligar a les empreses a negociar plans d’igualtat entre els dos sexes, en el marc de llurs convenis col·lectius. La llei també impulsa la paritat a les empreses que hauran de procurar aconseguir en els consells d’administració una presència equilibrada entre homes i dones.

Respecte a la participació política, la llei preveu la paritat en els llocs de l’administració i tanmateix també en les llistes electorals. Aquesta darrera mesura, que serà ja d’aplicació en les properes eleccions municipals i autonòmiques, estableix l’obligatorietat de que totes les llistes electorals, a municipis de més de 5000 habitants, tinguin una composició equilibrada entre els dos sexes, de tal manera que en cap cas, cap d’ells tingui més del 60% per cent i menys del 40% en la seva composició. El proper 2011 aquesta norma serà d’obligatori compliment en els municipis de més de 300 habitants. Per tant, el que és la paritat deixarà de ser una opció a prendre de manera voluntària per part dels partits polítics sinó que serà obligatòria per a tots ells.

La Llei d’igualtat atorga una especial rellevància al reconeixement del dret a la conciliació de la vida personal i laboral amb mesures que promouen una major responsabilitat en l’assumpció de les responsabilitats familiars. És en aquest sentit que es crea un nou dret que és el permís familiar per paternitat que suposa un primer pas important per a convertir a l’home en corresponsable en l’atenció dels fills. Es millora també la protecció per maternitat de los dones treballadores i s’impulsa la flexibilitat d’horaris i les condicions per la reducció de jornada per atendre a infants i a familiars.

Conjuntament amb aquest tipus de mesures, la llei també avança en mesures sobre la protecció contra la violència de gènere amb la creació de nous jutjats específics per aquests afers.

És en definitiva una llei que estableix el principi d’igualtat entre homes i dones en tots els àmbits de la activitat tant pública com privada en el món de l’educació, de la sanitat, de la cultura, de l’habitatge, dels mitjans de comunicació, del desenvolupament rural o de l’accés a la societat de la informació.
Fins ara aquesta llei ha comtat amb el suport de totes les forces polítiques de l’arc parlamentari i la nota discordant, ha estat l’abstenció dels representats del Partit Popular, que tenen aquest proper dijous una darrera oportunitat per a rectificar una posició que no te altre explicació, que la de no haver descartat en el seu subconscient les actituds que fomenten un masclisme, que avui no te cap justificació.

Amb tot el respecte, jo dic SI!

Els lamentables incidents que van provocar –amb motiu de la visita del President Montilla- els manifestants de la plataforma, que basa en una falsedat el seu crit de guerra, quan proclamen en pancartes crits i soroll el seu eslògan de: NO AL CIM!, m’ha mogut a no quedar-me callat davant d’aquells que creuen que els crits, els insults i la mala educació es un argument que pot aportar-los-hi la raó que no tenen, ni mai han tingut.

Deixant a part el mètode –al meu entendre, molt criticable- que utilitzen per a buscar el ressò mediàtic i el rendiment polític que pretenen treure’n algunes forces polítiques que s’hi amaguen darrera; la més descarada la de Convergència i Unió per la seva incoherència, vull deixar clar tot un seguit de precisions que cal que tothom sàpiga i que estic disposat a debatre amb qui ho vulgui fer de manera raonable si creu que en alguna cosa del que dic falto a la veritat:

La proposta que es presenta a l’actual govern no es la creació d’un CIM sinó la d’una plataforma logística. Això no representa, només un canvi de nom, sinó un canvi substancial respecte a la que es va presentar el 2003 promoguda sota el govern del President Pujol i que curiosament tenia la funció de port sec destinada a contenidors buits i campes de vehicles, aspecte que ja no es contempla en el nou projecte.

La nova proposta redueix notablement l’àmbit d’actuació, una de les queixes inicials sobre la seva extensió, que era en la proposta del govern de Pujol de 242 hectàrees i ara s’ha reduït a 185 i tenint en compte que l’actual contempla tota la viabilitat i els accessos i afectacions previstes i en el projecte anterior no es contemplava el viari exterior i altres afeccions. Per tant no es cert que la modificació proposada no sigui molt significativa. Ho es fins al punt que serà una de les zones d’activitat logística de dimensions més reduïdes de les que tenim al nostre entorn.

Respecte a les activitats que s’hi desenvoluparan el 90% de l’espai està destinat a operadors logístics i centres de distribució d’empreses i si això es així, dir que els únics llocs de treball que es crearan no seran llocs de treball qualificat, o és dir una mentida de manera conscient, o es demostra no tenir-ne ni idea de com funciona un operador logístic avui en dia.


El centre de logística és – a més d’una infrastructura necessària pel país- un centre generador de llocs de treball, que les estimacions del nou projecte concreten en uns 3.300 i que, per les seves característiques, són difícilment amenaçats per la deslocalitazió que tenen les activitats industrials clàssiques i que poden ser claus per les necessitats laborals de la comarca davant d’una situació previsible de descens de l’activitat constructiva en el nostre territori.
La nova proposta preveu un nou accés a la autopista AP-7 a Banyeres del Penedès que millorarà substancialment la connectivitat de tota la comarca i un nou vial de connexió a la antiga N-340 que permeterà que tot el trànsit generat pel centre de logística no trepitgi ni un metre de les carreteres locals.

La ubicació del centre de logística pretén racionalitzar la implantació territorial d’aquesta activitat evitant el creixement no planificat de les implantacions logístiques que es donen ja al nostre territori i que provoquen, ja ara, congestió de carreteres per manca d’accessos a les vies d’alta capacitat i tanmateix mitigar l’impacte territorial i paisatgístic que s’està produint per arreu a més d’articular al seu entorn una oferta de serveis complementaris.

Aquestes, entre d’altres que no puc explicar per manca d’espai, son les raons que justifiquen la creació del centre i del qual jo en sóc fermament partidari.

Per una raó de patriotisme –si, no us estranyeu, aquells que en feu d’aquesta paraula un argument per a justificar el que no té cap justificació-. De patriotisme, perquè es una infrastructura que Catalunya necessita i perquè també la necessita la nostra comarca, malgrat el que diguin els dirigents del Consell Comarcal del Baix Penedès que no s’han distingit per altra cosa que per la seva inoperància.

A la feina!

Quan han passat tres anys d’una legislatura que ha estat intensa – i tensa en més d’una ocasió- fonamentalment per la estratègia de produir un soroll mediàtic que pogués fer callar o apaivagar aquells encerts que han tingut els responsables del govern actual, comença a ser hora de fer balanç també d’aquelles coses que, sense tenir tanta repercussió en els diaris com d’altres, han demostrat amb dades irrefutables que hi ha hagut una millora molt substancial respecte a la situació que s’havia heretat de l’anterior govern.

¿S’ha acomplert la profecia que deien els visionaris del Partit Popular de què amb un govern socialista tornaríem a l’Espanya del atur?

Deixeu-me dir clarament que com totes les altres que van fer en el seu moment, la resposta és molt senzilla: ha passat tot el contrari del que van pronosticar.

Però això que dic no tindria cap valor si no anés contrastat per les dades que son públiques però, que amb molt poca freqüència surten com a noticia als mitjans.

¿Quina ha estat l’evolució de la feina en un país com el nostre en aquesta etapa de govern?

Deixeu que us ho expliqui amb dades que son senzilles de contrastar:
Respecte al nombre total d’ocupats: hem passat dels disset milions i mig que hi havia al 2004, a tenir-ne més de vint milions a finals del 2006, i el que semblava un somni per a molts que era aconseguir crear més de tres milions de llocs de treball en aquesta legislatura, a aquestes altures del 2007 ja s’ha acomplert.

Però aquesta dada, que per ella sola seria ja un èxit clamorós, no pot amagar les tendències a la millora, pel que fa a la qualitat de la feina. Ho explico tot seguit. Només en l’any 2006 s’han creat 687.600 nous llocs de treball; del total d’aquests llocs de treball, el 59% ha estat ocupats per dones i del total dels llocs de treball que s’han creat el darrer semestre del 2006, el 92% ha estat amb contractes de caràcter indefinit. En el 87% de les llars espanyoles que tenen persones en edat de treballar, avui, totes tenen feina. La taxa d’atur masculí està al voltant del 6% molt pròxima a la que es considera de plena feina, i la taxa global d’atur –tant masculí com femení- està al 8,3%. Una taxa que no s’aconseguia des de l’any 1979.

Aquesta situació ens acosta cada cop més a les dades de la mitjana europea fins i tot en alguns aspectes es previsible que al final de la legislatura acabem per sobre d’aquesta mitjana i en taxa de creació de feina ens situem al capdavant dels països europeus.
Aquestes son les dades que tothom pot entendre i que demostren que les polítiques aplicades per afavorir la creació de feina han estat un èxit que ha superat a la millor de les previsions. No vull pas amb això dir que l’èxit pugui atribuir-se al govern amb exclusiva, ha estat un èxit del dinamisme de la nostra societat, però no es menys cert que ha estat afavorit per la capacitat de gestionar i de promoure polítiques concretes que no es van promoure amb el govern anterior.