A la fi, la sentència del 11 M.

L’atemptat del 11 M, haurà planat durant tota la legislatura d’una o altra manera, primer les conseqüències directes del propi atemptat, després la tasca de la comissió d’investigació parlamentaria, posteriorment els –quasi cinc mesos- de sessions del judici i ara, a les acaballes de la legislatura la sentència.

Una sentència llarga, amb prop de set cents folis, on queden clares moltes de les coses que la –quasi totalitat dels espanyols, excepte alguns dirigents del Partit Popular i el mitjans de comunicació que li donen suport- es pot dir que sabíem.

De manera sintètica, es sentència que els autors materials dels fets van ser Jamal Zugan i els suïcides de Leganés, que no hi ha cap vinculació de l’atemptat amb ETA i també de manera destacada estableix la identificació i indemnització de les víctimes. En la sentència no es diu altra cosa.

Malgrat les excuses que ara pugui posar el Partit Popular, també es l’hora de preguntar-se amb quina intenció, l’anterior president Aznar, va manifestar el 29 de novembre del 2004 que: “els autors intel·lectuals dels atemptats y els encarregats de llur planificació no s’amaguen en muntanyes llunyanes ni en remots deserts”. L’explicació es avui més clara que mai. No hi havia altra intenció, en el seu pensament, que la de continuar mantenint la mentida que el seu govern –amb ell al capdavant i amb Acebes i Zaplana seguint-lo- havia preparat, des de el mateix moment en que es va cometre l’atemptat.

Jo no crec que fos una manifestació poc pensada, si no la continuïtat d’una estratègia per continuar mantenint l’engany i que van planificar conjuntament amb periodistes com Pedro J. Ramírez d’”El Mundo” i a la que es van apuntar ràpidament els tele predicadors de la COPE. Ara amb la perspectiva del temps tot pot veure’s més clar. Només cal seguir les hemeroteques per recordar les afirmacions que feien, coordinadament amb aquests mitjans de comunicació, personatges com Zaplana, Acebes, Ignacio del Burgo o el mateix Astarloa. Ara faran mans i mànigues per no recordar-ho, però qui ho vulgui fer sempre podrà recórrer a la tinta impresa que per sort no es gens fàcil d’esborrar.

La coincidència en el temps de la sentència amb el final d’aquesta legislatura, sembla feta exprés i només cal atribuir-la als afanys per entorpir i endarrerir les actuacions que s’han anat desenvolupant sobre els fets del 11 M per part dels que, en els paràgrafs anteriors acabo d’esmentar. Amb el pecat comès, s’emportaran la penitència.

La sentència, però, es també un punt final per tots aquells i aquelles que més ho necessitaven. Les víctimes i els seus familiars. Elles esperen d’aquesta sentència, a més de la depuració de responsabilitats i del reconeixement de les seves justes indemnitzacions, el retorn a la normalitat, la fi del que ha estat un espectacle mediàtic, l’acomiadament del seu dol, la reconstrucció de la seva vida i, en definitiva: que els serveixi per a començar a mirar el futur. Son elles les que més ho mereixen i tots nosaltres els hi hem d’afavorir.

Pressupostos 2008. Més inversió per Catalunya.

Aquesta setmana els últims pressupostos d’aquesta legislatura han passat l’entrebanc que els podia paralitzar al Congrés dels Diputats. Cap de les esmenes a la totalitat que presentaven els grups del Partit Popular, Esquerra Republicana, Convergència i Unió, Izquierda Unida i altres petits partits del grup mixt han prosperat. El vot en contra a dites esmenes a més del grup socialista ha contat amb el suport del PNV, el BNG, la Chunta, un parell de diputats del grup mixt i també amb l’abstenció d’Inciativa per Cataluña-Verds.
Malgrat no tenir majoria, tots els pressupostos d’aquesta legislatura han pogut tirar endavant amb uns o altres suports cada any i, per tant, el darrer entrebanc ha estat superat amb èxit.

Era més que previsible l’esmena a la totalitat per part del Partit Popular, ha estat sempre així en cadascun dels anys d’aquesta legislatura, però és més difícil d’explicar les que han presentat Convergència i Unió i Esquerra Republicana. Precisament, en uns pressupostos on la inversió que es dedica a Catalunya és la més gran de tota la història de la democràcia y que a més s’ha negociat de comú acord amb els representants econòmics de la Generalitat de Catalunya. Costa d’entendre, si no es en clau de proximitat de les eleccions generals. Altra argument perd tota validesa ja que de prosperar l’esmena a la totalitat, a finals de legislatura, no volia dir altra cosa que treballar amb el pressupost del 2007 que representava un nivell d’inversió molt menor pera Catalunya i a més amb la contradicció flagrant que els pressupostos del 2007 van contar amb el suport d’ambdues forces polítiques.

Malgrat tot, el que es important pels ciutadans és que aquests pressupostos tiraran endavant i si s’aconsegueix un alt nivell d’execució el proper any Catalunya començarà a recuperar-se del dèficit estructural en les seves infrastructures que tants problemes ens ha causat darrerament i que per desgràcia encara estem patint i que ben segur tothom coneix.

No vull pas amb això justificar-me davant de la greu situació que viu Catalunya amb el col·lapse de les rodalies i que tants i tants problemes ha portat als nostres ciutadans, y sobretot a aquells que necessiten d’aquest transport, per una cosa que els es tant fonamental, com es l’accés a la feina. Qualsevol justificació pot sonar a sorneguera amb tot el que ha estat passant i no seré pas jo qui la busqui. És cert que les coses no s’han fet tal com havien de fer-se i s’hauran de depurar responsabilitats a aquells que la tinguin, que jo estic convençut que n’hi ha de tècniques i si cal també n’hi haurà d’haver de polítiques.

Encara que aquesta ara no sigui la prioritat, la de l’arribada de l’AVE a Barcelona i jo pugui creure que es posi per davant la seguretat i el restabliment de la circulació de rodalies, no es pot estar enviant missatges a la ciutadania on tot sembla que ha girat al voltant d’una data d’inauguració i que les presses per aconseguir-ho son les que han provocat aquest desgavell. Ben segur això no sigui cert però, de la manera que s’ha portat aquesta crisi des de els responsables del Ministeri de Foment no ha donat pas aquesta impressió i amb tota probabilitat en pagarem les conseqüències.
Malgrat que sembli ser políticament incorrecte reconèixer els errors i menys escriure sobre ells, crec que els ciutadans de Catalunya es mereixen la nostra disculpa i no ens fa cap bé mirar cap una altra banda quan passa el que està passant. Hi ha hagut errades i a més de reconèixer-les, el cal es corregir-les i jo crec que ho farem així, perquè entre altres coses avui hem aprovat uns pressupostos que ho faran possible i en aquest sentit espero que sigui la propera compareixença del President Zapatero, amb ell tinc plena confiança.

Cal la memòria per a explicar la història.

Ahir la comissió constitucional va aprovar, de manera definitiva i per traslladar al plenari, el projecte de llei que els mitjans de comunicació han mal anomenat “llei de la memòria històrica” i que si un es cenyeix al seu títol original, s’adonarà que no te massa que veure amb el que s’ha volgut transmetre amb aquesta reducció. El projecte de llei ho es perquè es reconeguin i ampliïn drets i s’estableixin mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la guerra civil o la dictadura.

Aquesta simplificació del seu nom ha portat a un fals debat, propiciat fonamentalment pel Partit Popular, en presentar aquesta llei com un intent de remoure les cendres del passat i de ressuscitar enfrontaments que ja es creien superats. I en cap dels diferents apartats del projecte de llei, si un el llegeix a consciència, es pot trobar un argument que pugi demostrar aquesta intencionalitat.

Una cosa es recuperar els fets històrics - feina que han de fer els historiadors i no els polítics- i es cert que aquí hi ha també un fals debat provocat per aquells que es dediquen a revisar els fets històrics basant-se amb interpretacions subjectives i molts cops gens contrastades amb documentació, que pretenen “canviar” la història. Però aquest seria un altre debat al que ara no em vull referir.

La memòria és una facultat individual que tots i cadascun de nosaltres tenim, i en cap moment podem parlar de memòria col·lectiva, per la senzilla raó de que ningú pot recordar el que va passar fora de l’àmbit de la seva pròpia experiència. Una cosa es conèixer el passat –el que ens ha de facilitar la història- i altra cosa es recordar-lo –això només podem fer-ho a partir de la nostra i única experiència personal.

Dic això per centrar el tema en el contingut real de la llei que pretén universalitzar aquest dret individual a totes i cadascuna de les persones que van patir persecució o violència durant la guerra civil o la dictadura. Sense exclusions.

El que ha passat es que la història –i no la memòria- del nostre passat no ha tractat de la mateixa manera als que van patir aquesta persecució i violència. Us en posaré un exemple prou clar i de rabiosa actualitat –perquè ningú pugui acusar-me de que remoc només el passat. Suposo que tots sabeu que aquests dies el Vaticà prepara la beatificació d’un gran nombre re religiosos que van morir durant la guerra civil. Doncs si un mira la llarga llista d’aquests religiosos morts durant la guerra no ni ha cap dels molts religiosos que van morir al País Basc en mans dels franquistes. Algú pot creure’s que entre la llista dels, mes de setanta capellans bascos, que van morir no ni havia cap que tingués els mateixos drets o més que alguns dels de la llarga llista que seran beatificats? Creieu que els familiars i descendents d’aquests capellans que siguin creients es poden sentir tractats amb justícia? Ben segur que no.

Doncs això es el que pretén aquesta llei fer un reconeixement públic a “tots” aquells que van partir la injustícia generada per la violència d’una gerra i molts anys de dictadura. I aquí cal recordar que les víctimes de la violència no van ser-ho només els perseguits, represaliats o condemnats injustament, sinó que també ho van ser els seus familiars i descendents i aquests són els que avui reclamen amb justícia aquest dret del reconeixement públic, de la memòria de la seva pròpia existència, del seu honor i de la seva pròpia dignitat. I això vol fer-ho sense exclusions però també sense oblidar a ningú. Això es el que pretén la llei i no altra cosa.

La manipulació del tercer poder.

Si Montesquieu aixequés el cap de la seva tomba per veure les trifulgues a les que el Partit Popular ha sotmès el funcionament del Tribunal Constitucional ben segur que s’hauria replantejat en la seva obra “De l'esprit des lois” la, tan cèlebre, divisió de poders de l’Estat i la seva funció d’equilibri.

El que està vivint el Tribunal Constitucional davant dels recursos constants presentats pel Partit Popular comença a ser un culebrot sense fi previsible. De tots aquests, el que més enrenou ha portat ha estat el que afecta a la composició del propi tribunal, intentant frenar la seva renovació, fet que provocaria la pèrdua de la majoria conservadora que tenen els seus membres. El que es un fet és que al desembre haurien de ser substituïts de llur mandat la Presidenta de la Sala, Emilia Casas (magistrada progressista) i altres tres magistrats ce caire conservador i això no interessa al Partit Popular ja que dita renovació els fa perillar el domini majoritàriament conservador del tribunal.

Seguint amb la teoria de la divisió de poders hi ha un fet incontestable: el Partit Popular va perdre les eleccions i la possibilitat de controlar l’executiu que va passar de manera absolutament democràtica a mans dels socialistes i també s’ha quedat sol fent oposició al Congrés, el que li ha pres tota possibilitat d’influir en el segon poder que podria fer-ho de manera democràtica, que és en el legislatiu, i davant d’aquest panorama no ha trobat altra sortida que la de intentar la seva influència en el poder judicial i en els organismes que tenen la seva màxima representació; el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial, però amb aquesta actitud constantment intervencionista i manipuladora del tercer poder perverteixen la seva essència de neutralitat, traslladant el debat polític i partidista allà on per definició no hauria d’existir.

Ells saben de la seva importància i de que la seva última oportunitat la representen el recursos presentats contra les iniciatives més importants que ha pres el govern socialista, la de la llei d’igualtat de gènere, la del matrimoni entre persones del mateix sexe o la que, a més de ser aprovada pel Parlament de Catalunya i pel Congrés dels Diputats, ha estat refrendada majoritàriament pel poble de Catalunya com és el propi Estatut. Contra totes aquestes lleis han presentat recurs al tribunal i fan mans i mànigues per aconseguir frenar amb una clara posició de filibusterisme polític allò que van perdre clarament allà on havien d’intentar guanyar-ho.

No tot s’hi val, malgrat que els del Partit Popular creguin el contrari. Deixeu-me tornar a citar a Montesquieu, que malgrat la seva teoria de la divisió de poders ja va preveure que les coses no serien tan senzilles quan deia: “Una cosa no es justa pel fet de ser llei. Ha de ser llei perquè es justa” o quan sense conèixer la praxis política del Partit Popular ja ve ser capaç de preveure que. “No existeix tirania pitjor que la que s’exerceix a l’ombra de les lleis i amb aparença de que es justa”. Estic segur que si tan agut pensador podes votar en aquestes properes eleccions generals, segur que no ho faria a favor del Partit Popular.

El fenomen de l’espiral.

No pot aïllar-se tot aquest enrenou creat per la crema de retrats del rei, la ressorgida guerra de les senyeres o la demanda de la consulta sobre l’autodeterminació feta per Ibarretxe de la situació –de fet- de campanya electoral per a les properes eleccions generals. Aquest és un fet que tots coneixem. Hi ha qui diu que un cop passades les eleccions tot tornarà al seu lloc i no se’n tornarà a parlar fins que s’acosti una altra campanya però el creixement espiral que manifesten aquests fets poden sobrepassar el que serien les estratègies de campanya i que després haguem de lamentar.

El dibuix d’una espiral es fonamenta en el principi de la primacia de la força centrífuga sobre la centrípeta i per això es desdibuixa el cercle i es converteix en una línia sense fi que cada cop s’allunya més de les posicions de centralitat, però ho fa d’una manera progressiva i equilibrada. Clars símptomes d’aquest creixement en espiral són: el fet de que avui tothom o, mes ben dit, quasi be tothom, veu amb bons ull el procés de descentralització o el de l’augment de l’autonomia, que serien els vectors de forca centrífuga bàsics d’aquest creixement i que han progressat de manera substancial des de la implantació de la democràcia –negar-ho seria una absurd- però, també es cert que hi ha fenòmens com poden ser l’equilibri territorial o la cohesió, que hom pot considerar com els vectors fonamentals de la força centrípeta, que també han de desenvolupar-se perquè no es produeixi el trencament d’aquesta situació d’equilibri. I aquest creixement en espiral ha de fer-se a partir d’un punt central que en el cas que ens afecta es va decidir per acord clarament majoritari al votar la Constitució que fos el de la configuració d’una monarquia parlamentaria amb el paper de centralitat de la corona sense qüestionar –en aquell moment- la institució monàrquica vers la republicana. I el cert és que no ens podem queixar de com ens ha anat a tots aquest creixement en espiral.

Ara sembla que, per una part amb la sortida de to –al meu entendre, i sembla que també al d’algun dirigent del PNV, inoportuna més que inadequada- del senyor Ibarretxe o amb la lluita per la imposició de la bandera espanyola allà on se la respecta però no se l’estima –perquè es un absurd pretendre imposar els sentiments- o tanmateix, qüestionant el paper de la monarquia amb procediments que son detestables des de el punt de vista pràctic i que no fan altra cosa que provocar les reaccions fora de to, tant a alguns sectors de la magistratura, com als sectors més reaccionaris de la societat espanyola –llegeixis COPE i els seus acòlits, que s’han apuntat al mateix carro que els que incineren retrats per qüestionar al Rei Joan Carles al qui li tenen jurada- sembla que estem desdibuixant aquesta espiral que hem anat construint de mica en mica des de la desaparició de la dictadura. Si estirem cap fora més del que pot aguantar la força centrípeta o aquesta última no deixa créixer i anul·la la tendència a descentralitzar i a més qüestionem i volem canviar el centre on hem anat dibuixant l’espiral, correm el risc de que tot se’ns converteixi en un gargot sense forma que acabi per desfigurar tota la feina feta durant tant de temps.

Em sorprenc a mi mateix en veure com, jo que em considero un home de lletres, hagi acabat parlant tant de geometria... procuraré no tornar a abusar d’aquesta matèria. Us ho prometo!

Benvinguda a una nova veu progressista.

Sempre es bona la incorporació en el món mediàtic d’una nova veu. Aquest passat dimecres va sortir al carrer el nou diari “Público” i el cert és que ha superat les expectatives que s’havien creat abans del seu naixement. Però, encara ho és més, poder torbar pels carrers de Madrid –malgrat que el diari és de tirada per tot l’estat, a més de comptar amb edicions específiques també per a Catalunya i Andalusia- un diari que ajudi a refer l’equilibri entre la premsa descaradament dretana que semblava monopolitzar la informació de la capital de l’estat a excepció feta de “El País”. Dit en termes futbolístics, tal com ho fa el periodista Enric Sopena, hem passat del tres a un favorable als seguidors del Partit Popular a un tres a dos que posa les coses del mon periodístic i mediàtic una mica més ajustades a la realitat.

La editora del diari, Mediapro ha volgut definir-lo com un diari progressista, d’esquerres i popular que vol manifestar-se amb una forma jove i moderna d’entendre la informació. Tant de bo el seu anunciat es converteixi en una realitat continuada que es trobava a faltar des de el món de l’esquerra. No n’hi ha prou –ben segur- amb l’anàlisi del seu primer número, però el cert és que tot sembla apuntar a que les coses poden anar per aquest camí.

Ens ha sorprès de manera grata amb el seu preu ja que el cost és el de la meitat de la dels altres diaris. Encara que només fos una mesura de caràcter promocional ens sembla que marca la pauta i la diferència -en un món on ens hem acostumat a que tot s’apuji- que un diari pugui valer la meitat del que valen els altres que tenen les mateixes característiques. També, i volent mirar més enllà de les mesures de promoció del nou diari les sis pel·lícules que regalarà sense cost suplementari en els sis primers números han estat seleccionades amb tot el criteri de qui vol oferir una visió progressista i d’esquerres actual i seria difícil trobar una llista de films tan encertat com aquesta: “Los lunes al sol”, “Farenheit 9/11”, “María llena eres de gracia”, “Camino a Guantánamo”, “Paradise Now”y ”Goodbye Lennin”.

Una altra característica a destacar es la de la joventut de l’equip que dirigeix Ignacio Escolar. Algú hi ha volgut veure raons econòmiques –ja que els sous dels periodistes consagrats son molt més alts que els del jove valors- però, jo crec que ha estat una aposta estratègica que calia fer i més en aquest mon on la perpetuïtat de les velles patums del periodisme han estat sempre un fre per la sortida dels nous valors que –ben segur- existeixen en aquest món.

És cert també que no hem pas d’ignorar que aquest serà un diari que entra clarament amb competència amb el que fins ara mantenia una mena de monopoli del “progressisme madrileny” però jo crec que aquesta competència no farà altra cosa que estimular-los als dos i fer que procurin cada cop treure un millor producte periodístic i així hi guanyarem els lectors.

Sia dons benvingut el “Público” i tota la sort del món perquè ens puguem trobar cada als quioscs un diari progressista, d’esquerres i popular!