L’absurditat de la mort.

Avui em llevava amb la confirmació de l’execució de Sadam Hussein a la forca.. Una condemna a mort absurda, com totes les altres, malgrat que sigui al pitjor dels dictadors..

Una condemna injusta, perquè jo no vull confondre justícia amb venjança, i el que s’ha realitzat aquesta matinada ha estat un acte de venjança...

Una mort que no pot ser en cap moment exemplificadora de res més, que de ser la causa i la continuïtat d’altres morts que han de sumar-se a les moltes que ha patit l’Irak des de que aquells tres indesitjables governants van reunir-se a les Azores.

Tanmateix, a poc després d’esmorzar, m’arribava la confirmació de l’atemptat d’ETA a la T4 de Barajas...

Altre cop la mort –en aquest cas i a hores d’ara encara no confirmada- de dues persones joves, vingudes de l’Equador, que intentaven fer un són al interior del seu cotxe a l’aparcament de l’aeroport...

Altra cop colpeja l’absurditat de la mort.. de la mort sense sentit... de la mort sense cap justificació... de la mort que et toca per raó de pur atzar en qui la pateix però que es premeditada i sense excusa en qui la provoca...

ETA ha trencat la seva treva... ETA ha tornat enrera... molt enrera... a un camí pel qual, des de el 2003 no caminava... i si es confirma la mort, l’absurda mort d’aquestes dues víctimes, tornarem a l’absurditat de la seva lluita...

Amb la mort dels dos nois equatorians, com amb la del dictador Sadam, no pot generar-se altre cosa que més odi, i l’odi es el pitjor camí per a retrobar la Pau...

Malgrat tot, caldrà que no perdem l’esperança per tornar a buscar aquest camí de pau que tants cops hem manifestat que desitgem... caldrà tornar a començar!

Balanç legislatiu de l’any 2006.

És el propi en aquestes dades en que arribem a les escorrialles de l’any el fer balanç del que n’ha estat més destacat. A mi em toca, per la meva feina i funció, el fer-ho de l’activitat legislativa que, precisament pel fet de viure-ho en primera persona, a vegades un mateix no acaba de prendre’n consciència del seu abast fins que es dedica a mirar enrera i veure les iniciatives legislatives que s’han treballat durant l’any.

Començant pel més destacat, que a Catalunya hem viscut de manera particular i amb les conseqüències que tots sabem, ha estat la tramitació del nou Estatut, que el mes de juliol entrava ja en vigor i del qual ja n’hem parlat prou; però tanmateix no puc pas deixar-me que juntament amb el de Catalunya, també ha entrat en vigor el de la Comunitat Valenciana, també han estat aprovats ja en el plenari del Congrés i estan en tràmit al Senat, els de les comunitats autònomes d’Andalusia, el de les Illes Balears i el d’Aragò i estan presentats ja al Congrés i pendents de la ratificació del plenari per la seva tramitació els de la comunitat Autònoma de Canàries i el de Castella i Lleó.

Si només fos aquest el balanç legislatiu de l’activitat legislativa del 2006 seria prou gras poder parlar que en un any s’han resolt de manera definitiva dos estatuts i que se’n han estat tramitant els de cinc comunitats més. Sobre tot si un mira enrera i veu el que va fer-se en l’anterior legislatura amb govern del Partit Popular però no em puc pas parar aquí si vull fer un balanç realista de tot el que s’ha estat treballant al Parlament.

Com cada any a més, ha estat també una estrella en el debat parlamentari l’aprovació del Projecte de Llei dels pressupostos de l’Estat per l’any 2007 i l’increment del que en ell representa la despesa de caire social.

En altres àmbits com en el camp educatiu aquest 2007 ha estat l’any de l’aprovació definitiva de la LOE i el de la tramitació del projecte de Llei Orgànica que modifica la Llei d’Ordenació Universitària (LOU).

En l’àmbit sanitari s’està treballant en el projecte de llei sobre la investigació biomèdica i el dels medicaments, a més de la regulació de la Llei contra el tabaquisme.

En l’àmbit social s’ha estat treballant en la proposició de la llei de mesures per la conciliació de la vida laboral, familiar i personal; també en el de la Llei Orgànica per a la igualtat efectiva entre dones i homes i amb el projecte de llei del estatut de la ciutadania espanyola al exterior que afecta a un nombre important d’emigrants d’origen espanyol que han viscut i viuen fonamentalment als països americans de parla hispana.

En l’àmbit esportiu s’ha estat treballant en el projecte de llei contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport i en el de la protecció de la salut i la lluita contra el dopatge dels esportistes.

El projecte de llei del Estatut del treballador autònom, seria el més destacat en l’aspecte laboral, juntament amb el del Estatut del treballador del sector públic.
Un altre projecte de llei que també han estat notícia aquest any legislatiu és el que reconeix i amplia drets i s’estableixen mesures en favor dels que van patir persecució i violència durant la Guerra Civil i la Dictadura –també dit de la memòria històrica-.

I m’he deixat per final d’aquest resum legislatiu el que, amb tota seguretat, ha de ser una de les accions més destacades de tota la legislatura i que conegut amb el sobrenom de la “llei de la dependència” és: el projecte de llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència; que universalitza el dret a l’atenció, per part dels serveis públics, a totes les persones dependents.

I tants altres que no caben en un resum com aquest, però que és prou extensiu com per a felicitar-nos per haver tingut un any amb una activitat legislativa que poques vegades s’haurà donat amb tanta intensitat.
Serà difícil.. però tant de bo el 2007 sigui un any millor ...legislativament parlant.En l’aspecte personal, us desitjo el millor any a tots i a totes aquelles que teniu la paciència de llegir-me fins al final!

Anada en “patera”, tornada en “avió d’Air Madrid”

El lamentables incidents que s’han produït arran de la suspensió de la llicència de vol de la companyia Air Madrid no és cap anècdota i posa a la llum pública en el nostre país també, l’existència d’una màfia que, amb altres dissenys, però amb la mateixa filosofia que les que existeixen en el nord d’Àfrica, s’aprofiten sense cap escrúpol de les necessitats dels immigrants de desplaçar-se als seus llocs d’origen o al lloc on creuen que podran trobar els recursos per a poder refer les seves vides.

La companyia aèria que contava només amb nou avions, els omplia per sobre de les seves possibilitats, essencialment amb immigrants que - atrets per les ofertes d’un preu barat i amb la col·laboració d’agències de viatges que obtenien també substanciosos beneficis de les desmesurades comissions que la companyia els hi oferia - es veien abocats a la contractació d’aquests vols. Això ho feia sense tenir en compte els requeriments que des de la Direcció General d’Aviació Civil es feien perquè els seus vols s’ajustessin a les condicions de seguretat i als de la prestació del servei que eren necessàries.

Va ser després d’una segona advertència de retirada de la llicència feta per Aviació Civil, al comprovar que la companyia no complia el pla que ella mateixa havia proposat per a corregir les pròpies irregularitats, que Air Madrid va decidir –sense avis previ- suspendre totes les seves operacions deixant abandonats a tots els seus passatgers i ara se sap que no va decretar la suspensió fins haver rebut tots els diners de les agències de viatges a través de les quals havia vengut molts milers de bitllets amb motiu d’aquestes festes. Ha estat a la vista de que les al·legacions presentades per la companyia no li permetien complir amb llurs obligacions quan el govern ha decidit la suspensió de la seva llicència, hi ho ha fet per motius tècnics i també en aquest moment per a evitar possibles mals majors.

Donada la situació d’excepcionalitat i del perfil dels seus clients el govern està fent un veritable esforç per atendre les necessitats dels afectats, contractant avions de forma extraordinària i proporcionant places en avions d’altres companyies per a facilitar el retorn dels afectats i ho està fent sense tenir cap obligació de fer-ho, ja que la única responsable es la companyia Air Madrid. Cal recordar aquí que en els darrers anys s’ha suspès la llicència a vint-i-sis companyies aèries als Estats Units, a Canadà, a Suècia, a Itàlia, al Regne Unit, a Austràlia i a França i cap dels governs d’aquests països va facilitar cap ajuda als passatgers afectats.

Crec que no es pot doncs acusar al govern en cap moment per la seva actuació que va més enllà de les seves obligacions. I menys quan els acusadors d’avui son els que fa poc enaltien les “bondats de companyia”. Com feia, el juliol de l’any passat, la Presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre apadrinant la seva última adquisició d’avions i anat de bracet amb el seu president, José Luis Carrillo, a qui de manera sospitosa el senyor Jesús Gil li va dedicar fa temps el nom d’un carrer en una urbanització de Marbella... tot fa massa olor de podrit!

Una segona conseqüència d’aquesta situació i que a mi em resulta més preocupant es l’intent d’aprofitar aquest desgavell per reclamar un poder articulat i amb capacitat de resposta política per part dels immigrants ,com fa el reconegut periodista Abuy Nfubea en el seu article publicat a Safe Democracy i que representaria un pas enrera en el procés d’integració que aquest país necessita.

clica.. i veuràs!

http://www.youtube.com/watch?v=IDuclU0lN9U

Ja tenim l’AVE a Tarragona!

Malgrat que feia un dia rúfol, aquest matí com si fos una prova de preparació dels futurs viatges, he agafat el cotxe i amb poc més de vint-i-cinc minuts m’he plantat a La Secuita per assistir a l’acte inaugural de l’estació d’alta velocitat del Camp de Tarragona.

Amb tota puntualitat arribava de Lleida el tren inaugural que portava a la ministra de Foment, Madalena Álvarez, i al President de la Generalitat. Fets i no paraules! Abans de Nadal els ciutadans de la demarcació de Tarragona podrem presentar-nos a Madrid amb menys de tres hores.

És cert que mai plou a gust de tots, i no hi ha faltat qui reclamava més inversió en el trens de rodalies, o els de la Secuita reclamant més llicències de taxis pel seu municipi, o qui reclamava millores en l’accessibilitat a una estació que no està ben bé ni a Tarragona, ni a Reus ni a Valls ni al Vendrell –que jo crec que és un dels mèrits que té la seva ubicació- però el que és realment important és que a partir de demà es posarà en funcionament. Res de tot això hauria estat notícia si s’hagués seguit el ritme i la manera de fer de l’anterior govern del Partit Popular en aquesta infrastructura, perquè a hores d’ara encara veuríem molt lluny la seva arribada. I el cert i pel que cal felicitar-nos, es perquè demà qui vulgui –jo entre molts altres- podrà presentar-se a Madrid amb tres hores menys que si ha d’anar-hi amb cotxe o a un preu molt més baix que si ha d’agafar el pont aeri i sense passar els tràfecs de l’aeroport.

Els serrells que queden per resoldre’s, es resoldran. La Generalitat millorarà les comunicacions que calguin i la seva accessibilitat amb transport públic, el que avui sembla lluny de tot arreu, en quatre dies estarà a l’abast de tothom i podrem gaudir d’una infrastructura que millorarà en molt les potencialitats del Camp de Tarragona. Així doncs, només em queda per dir: Benvingut sigui!

Amonestat per fer “campana”!

No es nou que als diputats se’ns atribueixi un nivell d’absentisme en les sessions plenàries que és molt més gran que el que és dona en els centres de secundària quan comencen els primers dies del bon temps i prefereixen prendre el sol que assistir a classe.

He explicat molts cops, a tothom qui m’ho pregunta, que la presència contínua en les sessions plenàries del Congrés és pràcticament impossible, perquè la durada d’aquestes sessions no permetria als diputats la realització d’altres feines que hem de realitzar. Fins i tot he defensat que l’absència de diputats en l’hemicicle molts cops pot representar un nivell d’activitat major que el que es dona en aquelles sessions on hi ha unanimitat en l’assistència presencial, malgrat que quedi estèticament impecable un hemicicle ple de gom a gom. La feina de despatx o la de reunions de treball és molts cops més productiva que la que pugui fer-se a l’hemicicle. Altra cosa és la falta de diputats en els moments de votació que, excepte en aquells casos de força major, no tenen cap tipus de justificació i que per això el reglament dels diferents grups parlamentaris penalitza amb sancions econòmiques als diputats i que jo crec que haurien de ser encara més dures del que ho son, donada l’alta incidència que han tingut aquestes situacions.

Però el que és excepcional és el que va passar el passat dimarts, a darrera hora, amb el senyor Jaime Ignacio del Burgo, diputat del Partit Popular i un dels artífex de la teoria de la conspiració d’ETA en l’atemptat del 11 M. L’esmentat diputat navarrès era el defensor d’una moció que havia presentat el Partit Popular sobre la suposada implicació de Navarra en el procés de pau i que havia de debatre’s com a darrer punt de la sessió del dia. La vice-presidenta Carme Chacón va reclamar per dos cops la presència del diputat o la d’algun dels diputats del seu grup –només n’hi havia sis dels cent quaranta vuit que son- que volgués defensar-la. No va sortir ningú a fer-ho i de manera conseqüent, la vice-presidenta va manifestar que dequeia la moció i per tant que no podria ser debatuda en el Ple.

Un cop ja es cridava als diputats a votar va aparèixer –tot atrafegat- l’esmentat diputat i els dirigents del Partit Popular, per a reclamar que es pogués debatre la moció. Després d’un tira i afluixa al que ens tenen acostumats va prevaler el criteri de la presidència i no es va debatre tal com indica el reglament.
El fet no deixaria de ser anecdòtic si el diputat hagués reconegut, des de un principi, el seu error –que no te cap justificació- ja que la seva obligació era la de estar present al hemicicle en el moment de ser requerida la seva intervenció. Però al darrera d’aquest fet torna a demostrar-se la incapacitat que tenen els representants del grup Popular per a reconèixer els seus propis errors, quan tornaven a demanar amb insistència a la vice-presidenta del Congrés que deixés intervenir al senyor del Burgo. Una demostració clara de la capacitat que tenen per a intentar fer recaure en els altres les pròpies culpes. Està més que clar que no tenen propòsit d’esmena.

¿Us imagineu que dirien els detractors de la LOE d’un alumne que després de fer “campana” a classe reclamés al professor que li deixés fer l’examen altre cop? Jo sí, perquè els hi sentit dir més d’una vegada.
Per tant, que s’apliquin a ells mateixos la lliçó!

(article publicat al setmanari Baix Penedès)

Bones Festes!

Una mort sense sentència, però amb la condemna perpètua.

La mort aquest diumenge del dictador Augusto Pinochet m’ha produït un sentiment agredolç: entre l’alegria per la desaparició de qui va convertir el Xile democràtic d’Allende en un cementiri ple de perseguits i desapareguts i la tristesa de que no hagi hagut de sentir la veu de la justícia per la seva condemna, en les més de tres-centes causes que tenia obertes.
Avui prenen vida altre cop els versos de Pablo Milanés al cantar:

“ Yo pisaré las calles nuevamente
de lo que fue Santiago ensagrentada
y en una hermosa plaza liberal
me detendré a llorar por los ausentes...

Yo vendré del desierto calcinante,
y saldré de los bosques y los lagos,
y evocaré en un cerro de Santiago
a mis hermanso que murieron antes...

Que unido al que hizo mucho y poco,
al que quiere la patria liberada..
dispararé las primeras balas,
más temprano que tarde, sin reposo,
retornarán los libros, las canciones
que quemaron las manos asesinas,
renacerá mi pueblo de sus ruinas
y pagarán su culpa los traidores...

Un niño jugará en una alamenda
y cantará con sus amigos nuevos
y ese canto será el canto del suelo
a una vida segada en La Moneda...

“ Yo pisaré las calles nuevamente
de lo que fue Santiago ensagrentada
y en una hermosa plaza liberal
me detendré a llorar por los ausentes... “

Esperem que la mort del dictador no aturi tots els processos iniciats contra ell i contra aquells que van acompanyar-lo en la repressió i mort de tants i tants Xilens. Avui son Neruda, Victor Jara, Salvador Allende... i tants altres, els que poden descansar en Pau perquè al seu butxí l’hi ha arribat la condemna eterna!

El dia de la Constitució.

Eren prop de les nou del matí quan sortia amb el pont aeri cap a Madrid per anar a la recepció que s’havia de celebrar al Congrés dels Diputats amb motiu de dia de la Constitució. Compartia el vol amb un passatger que era esperat amb molta expectació a la capital d’Espanya: el President Montilla a qui em costa encara perdre el costum d’anomenar-lo Pepe. No em va sorprendre gens torbar-lo al avió, era sabut per tothom que hi aniria, però si que em va sobtar trobar només a en Dani Fernández entre els diputats del PSC i que no hi fossin alguns dels habituals que hi havíem estat sempre les altres vegades durant aquesta legislatura, serà que aquest cop ha estat superior la força de “l’aqüeducte” per a passar-lo fora de Madrid.

No parlaré de les absències d’alguns perquè prou comentades han estat per part dels mitjans de comunicació, ni tampoc de la presència per primera vegada des de fa molts anys del President de la Generalitat, perquè ja he deixat dit en l’escrit anterior el en pensava, però si que vull destacar-ne dues, que si be podien passar desapercebudes per habituals, em sembla que cal destacar.
Un home dels que no hi ha faltat mai ha estat Santiago Carrillo, que als seus més de noranta anys, encara conserva un vitalitat envejable i que la seva sola presència era ja un homenatge a tots aquells que van lluitar per aconseguir la normalitat democràtica en una societat malmesa per la dictadura franquista. Jo crec que, conscient del que representa, no ha volgut fallar mai a una celebració com aquesta i que no ho farà mentre la seva salut li permeti assistir-hi, que espero que no passi en molts anys. L’altra era també un home que està ideològicament a les antípodes de Carrillo i també d’edat avançada, en Manuel Fraga, del qual se’n poden dir moltes coses però que ha demostrat en més d’una ocasió que va assumir la transició democràtica i que ha estat conseqüent amb la nova realitat.

Crec que la presencia dels dos sintetitza la voluntat del que demanava Marín en el seu discurs de celebració. Que hi ha uns principis que no es poden transgredir en la convivència, per molta que sigui la distància que ens separa ideològicament. El valor de la pau està per sobre de tot i cal fer els esforços que calgui per no malmetre l’oportunitat que ara es presenta al nostre país.

Benvingut a Madrid, President!

Sembla que no li ha semblat prou bé al senyor Mas que el President de la Generalitat assisteixi a Madrid al acte de celebració del dia de la Constitució que es farà al Congrés dels Diputats. Sense saber ben bé com justificar aquesta queixa ens ha parlat de que això representa diluir l’essència nacional...
Permeteu-me que digui, que a més de ser una bajanada sense contingut i un cop més, una excusa mancada d’arguments és, per venir de qui ve aquesta acusació, una pocasoltada.


Que li retregui precisament al senyor Montilla, que és el President de la Generalitat, la participació en els actes de celebració de la Constitució perquè es fan a Madrid, precisament per part de qui, fa pocs dies, maldava i resava perquè, des de Madrid, es modifiqués el dret de decidir de manera autònoma del PSC sobre la formació d’un govern d’entesa amb les forces d’esquerra i es sotmetés als interessos d’una sociovergència que des de fora de Catalunya es veia amb bons ulls, o del mateix que fa poc s’enorgullia de poder-se haver fet una fotografia del braç de Zapatero a la Moncloa i també del que no feia altra cosa que buscar els objectius dels periodistes gràfics –tal com si fos membre del “star system”- en els dies en que s’aprovava l’Estatut, en el mateix lloc on ara li recrimina al President la seva assistència, em sembla que és passar-se de frenada.


A més, molts ciutadans d’aquest país, per no dir tots, estem convençuts que si avui, el molt honorable cap de l’oposició hagués estat President de la Generalitat, gràcies a la interferència dels que estan a la capital d’Espanya, el dia 6 de desembre li haurien faltat cames per a córrer a Madrid a fer-se la fotografia amb els que li haurien possibilitat el seu accés a la presidència i ens hauria intentat convèncer de les bondats i els beneficis d’una visita com aquesta. Per tant, cap raó en el que diu Mas i incoherència absoluta amb la seva manera d’actuar.


Però, si hi ha moltes raons que acompanyen la decisió que ha pres el President Montilla per estar a Madrid el dia de la Constitució: la primera i molt senzilla d’entendre: és, perquè també van fer-ho els seus antecessors, Pascual Maragall i Jordi Pujol dels qui en Mas no es recorda a l’hora de recriminar-ho precisament a Montilla. La segona i crec que la més important és, que si hi ha una celebració a Espanya que compartim de manera clarament majoritària els catalans es precisament la de tenir una Constitució que és la garantia del respecte als nostres drets com a ciutadans de Catalunya en un estat plurinacional o que accepta les diferents nacionalitats. No cal recordar aquí que la manca d’una Constitució va representar durant molts anys, no tan sols la manca de qualsevol tipus d’autonomia, sinó la més dura de les repressions contra la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat.


És per tant, una diada a celebrar i a fer-ho per part de tots. I els catalans que, des de Madrid, hem treballat i treballem per estrènyer encara més les relacions de l’Estat amb Catalunya ens sentirem orgullosos de veure al nostre costat al President de la Generalitat, José Montilla.

La normalitat és notícia!

Acostumat a les estridències madrilenyes en els afers de la política i del govern, ben segur que no soc pas l´únic que ha notat com es convertia en notícia a Catalunya, i a la resta d´Espanya, el retorn a la “normalitat” que ha impulsat des de el primer dia, després de les eleccions autonòmiques, el ja molt honorable President Montilla. Sense estridències –com a ell li ha agradat sempre- amb el seu posat reflexiu i poc parlador, però amb una capacitat de treball i de rigor no massa habitual entre els polítics, ha aconseguit que Catalunya deixi d´estar en el punt de mira de tots aquells que dintre i fora del nostre país, esperaven que la reedició d´un nou govern amb els mateixos partits que integraven l´anterior –“el govern d´entesa”- els donés munició per a carregar els seus trabucs i continuar amb el soroll i la guerra que dissortadament havia caracteritzat el període anterior. Ben segur que al nou President de la Generalitat no li caldran els cent dies de gràcia, que per tradició i cortesia mediàtica, es dóna a tot nou govern.

Ell ja pot apuntar-se l´èxit d´haver aconseguit que la normalitat torni a despuntar en el que en temps passats s´havia anomenat l´”oasi català”. Fets i no paraules, ha deixat de ser un eslògan electoral per convertir-se en una realitat. Es cert que Josep Montilla no gaudeix d´algunes de les qualitats que s´atribueixen, tradicionalment, a un líder polític carismàtic: és poc expressiu, el seu do i to en la paraula no provoca adhesions i està molt poc dotat per a contagiar entusiasmes, però ha aconseguit amb molt poc temps convertir el que hom pot considerar defecte en virtut. Avui tothom li reconeix que el fet de no haver-li sentit una paraula més alta que l´altra, de haver mantingut el silenci respecte a la nova formació del govern fins que ha estat el moment de fer-ho públic, d´emmarcar l´activitat política en un to de serietat rigorosa, ha estat el primer dels seus èxits.

El nou President de la Generalitat ha anunciat la seva disposició a governar pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya posant en primer pla la solució dels problemes concrets que aquests tenen, potenciant la política social per davant de la política identitària. Hi ha aconseguit tanmateix que aquesta prioritat sigui també assumida pels seus socis de govern, fet que més d´un ho podia considerar una tasca impossible. En definitiva ha aconseguit que altra cop els ciutadans que demanden polítiques de progrés recuperin l´esperança i s´obrin noves expectatives que tornen a ser alentadores. L´inici d´aquesta nova etapa política està sent modèlica en les formes i també en els seus primers passos concrets. I no cal demanar-li al nou President que aquests tinguin continuïtat en el futur, perquè aquest és el seu objectiu i estic segur que dedicarà tota la seva capacitat de treball per aconseguir-ho. Molts hem pensat que Montilla no donava el millor perfil d´un candidat a la Presidència de la Generalitat, però cada cop som més els que estem segurs que serà un excel•lent President. El President que Catalunya necessita en aquests moments.

ERNEST BENITO