2/21/2007

El tret per la culata!

La sessió de control al govern d’aquest passat dimecres ha tingut –i no per haver-ho buscat- com a personatge destacat, el nou ministre de justícia, Mariano Fernández Bermejo. No ha estat una sorpresa la “recepció” que li ha tributat el Partit Popular en la seva primera intervenció al Congrés. Era d’esperar la seva virulenta reacció davant d’un home que mai ha amagat sota el paraigües hipòcrita del no tenir cap compromís amb ningú, la seva vinculació ideològica amb les idees que preconitza el socialisme. Aquest és el gran pecat que als ulls del Partit Popular no li perdonen al nou ministre i així ho han deixat palès en totes les preguntes que li han dirigit des de els escons de l’oposició.

Al to insultant a que ens tenen habituats el senyor Acebes i Zaplana en les seves preguntes al govern, s’hi han afegit tots els altres diputats del Partit Popular que n’hi han formulat alguna; fins i tot, ha fet ressuscitar de la seva absència quasi permanent al ex ministre de justícia Michavila.

Però el que ha estat gratament sorprenent no han estat les preguntes, sinó la capacitat de resposta que ha demostrat el nou ministre. Amb un to pausat però inflexible ha anat responent a tots allò que pensa sense concessions i fugint del perfil predeterminat, moltes vegades, de que el que pregunta és el qui ataca i el que ha de respondre és a qui li toca defensar-se. I estic segur que els primers que han quedat sorpresos han estat els representants del Partit Popular que –com sempre- no saben manifestar-la d’altra manera que amb la provocació de la “bronca” parlamentaria per buscar l’alteració anímica del que és interrogat. Però el Partit Popular s’ha trobat amb un home inalterable a qui no espanta el soroll i que ha mantingut el mateix to i la mateixa actitud davant de la provocació. Fins i tot ha sabut fer de la ironia l’eina que ha fet més mal –políticament parlant- als propis preguntadors.

Ha sabut contestar amb fermesa i posant les coses al seu lloc. Desmantellant, una a una, les acusacions interessades que pretenien qüestionar la seva idoneïtat com a Ministre. Crec que ha demostrat amb escreix que serà un ministre com molts ciutadans volen que sigui: amb capacitat de prendre decisions objectives sense deixar-se influir per cap tipus de pressió, ni mediàtica ni política.

Un, que sempre ha procurat observar les reaccions que es manifesten en aquestes sessions parlamentàries, tant les pròpies com les contràries, avui ha tingut la satisfacció d’observar que si que hi ha hagut, de manera clara, guanyadors i perdedors. Només calia, al sortir fora al carrer veure la cara de satisfacció que posaven –posàvem- els parlamentaris Socialistes i la de preocupació que tenien la dels del Partit Popular.

Fa molt de temps que els Populars han perdut el nord i que naufraguen constantment en la seva estratègia d’aconseguir un mínim de credibilitat davant d’aquells que els poden donar la possibilitat d’obtenir una majoria que els permeti tornar al govern. Avui han utilitzat un dels darrers torpedes que els quedava en aquesta legislatura i el cert és que l’han disparat contra la seva pròpia línia de flotació.

2/08/2007

2007 l’any de la Ciència.


Aquest s’any ha estat declarat l’any de la Ciència a Espanya complint el compromís adquirit pel president del Govern en l’anterior debat de l’estat de la nació. Aquesta declaració no tindria cap sentit, si al darrera d’ella no hi hagués tot un seguit d’activitats a realitzar i una planificació d’objectius a aconseguir, amb el corresponent suport pressupostari.

Es tracta –entre d’altres coses- d’aconseguir superar l’allunyament existent entre el món científic i el de la investigació del conjunt de la societat. Es cert que hem superat ja fa temps aquella dita que va fer-se famosa en temps del franquisme de que: “inventen ellos!”, però encara ens queda molt de camí per recórrer en el foment de cultura científica.

La curiositat per conèixer –la base del pensament científic- que manifesten els infants de manera innata s’ha detectat que va desapareixent cada vegada més a mesura que anem creixent, i el que es una constant en els primers anys de la nostra vida, quasi be ha desaparegut en els nostres adolescents i joves. Demostració palpable de que no hem fet les coses prou bé al desaprofitar aquestes potencialitats que ens dona la nostra pròpia naturalesa.

Recolzar la ciència es defensar la curiositat, la racionalitat, la cultura, el sentit crític i tot un seguit de valors que van més enllà de la pròpia rentabilitat econòmica que pugui tenir i representen una aposta per una manera de reaccionar davant el repte d’una existència que ens ha de fer més lliures.

L’any de la Ciència és una iniciativa que promourà activitats de difusió i divulgació de la ciència i la tecnologia per tot el territori de l’estat espanyol en benefici de les persones e institucions científiques, però també de la societat en el seu conjunt, millorant el seu accés a la cultura científica i tecnològica.

Els objectius a aconseguir son clars: augmentar la cultura científica de la societat, millorar el diàleg ciència-societat, promoure la participació ciutadana en el debat científic, augmentar les vocacions científiques i garantir la futura competitivitat dels nostres investigadors i donar a conèixer els resultats de les polítiques científiques i tecnològiques i de la investigació realitzada al nostre país.

El repte és important i no parteix de zero, es tracta de consolidar i ampliar el model que tan bon resultat han donat les diferents edicions de les Setmanes de la Ciència, combinant activitats de caràcter temporal amb la posada en marxa de mesures estructurals dirigides a millorar la divulgació científica al nostre país que contribueixi a enfortir el sistema i a fer d’aquesta efemèride el punt de partida d’una nova etapa.

Tant de bo, al final de l’any, l’avaluació del que s’ha aconseguit sigui positiva en la consecució dels objectius esmentats.
És relaxant –entre tant de soroll mediàtic- poder parlar també d’aquest tipus d’iniciatives que demostren que malgrat la intenció de mostrar un país en bancarrota, la realitat dels fets, demostra que les coses no són com ens les volen fer veure i que el país te voluntat de tirar endavant i de no parar-se.

2/01/2007

El tercer poder!

La declaració institucional que ha fet el Consell General del Poder Judicial demanant el cessament immediat de les campanyes, manifestacions i declaracions que desacrediten als magistrats arran de la manifestació que va fer-se a Bilbao de suport al lendakari Ibarretxe, té el valor afegit que és un acord pres per unanimitat dels seus membres tant del sector dels magistrats conservadors com dels progressistes.

Aquesta situació hauria de fer-nos reflexionar sobre el contingut total de la declaració que cal llegir bé i sobre la qual cal filar prim a l’hora de fer-ne interpretacions.

Crec que seria un error, interpretar aquesta declaració només com un retret a l’actuació dels manifestants de Bilbao i als que van convocar aquesta manifestació de suport, que va ser interpretada pels magistrats com una actuació que tenia l’objectiu d’obtenir una determinada decisió jurisdiccional per evitar l’encausament del lendakari. El principi d’igualtat davant de la justícia ens afecta a tots i això jo no crec que es qüestionés, i si aquesta era la intenció de la manifestació és perfectament encertat el retret. Però penso que la declaració del CGPJ pretén anar més enllà.

És cert que no podem ni volem qüestionar les decisions preses per la justícia però l’acatament de les sentències no es contradiu amb el dret que tenim –en primer terme- a recórrer-les a altres instàncies, ni amb el de la llibertat individual i col·lectiva a manifestar-hi el nostre desacord. Així s’ha fet fins ara i cal respectar aquest dret quan s’exerceix correctament. Si més no,de manera especial, ho han fet aquells que ara clamen per una llei del silenci: ¿O ningú recorda ara les declaracions sobre el jutge Garzón que va fer el senyor Zaplana quan instruïa el cas del àcid bòric? ¿O es del senyor Ignacio del Burgo sobre el jutge Del Olmo quan va decidir tancar el sumari del cas del 14M? I tantes altres a les quals només cal recórrer a les hemeroteques més actuals.

El problema no està en el què es diu, sinó que apareix, quan el que es diu sembla que només es dirigeix a uns i no als altres.

Sigui benvinguda la declaració del CGPJ, però ningú em privarà de dir que vaig trobar a faltar la mateixa unanimitat quan el jutge Garzón va demanar el recurs d’empara sobre les pressions rebudes en la instrucció del seu cas i aquesta mateix institució li va denegar. O que una declaració del mateix caire no s’hagués produït en el moment en que es produïa el linxament mediàtic i polític al jutge Del Olmo amb motiu de la instrucció judicial del 11M.

Valgui doncs la declaració del Consell com un crit d’atenció que ha d’afectar-nos a tots a ser mes curosos en les nostres apreciacions i sembla que alguns ja portem temps demostrant que hem après la lliçó. Ara cal que els que mai ho han aplicat, que ho facin i això val tant pels polítics com també pels mateixos magistrats, que uns i altres estem en disposició de cometre errors. Perquè la infal·libilitat només s’atribueix al Papa de Roma quan pontifica sobre l’església catòlica. Potser per això, jo fa bastant de temps que m’he manifestat agnòstic.

Article publicat al Setmanari Baix Penedès