Les virtuts del silenci!

Saber callar en el moment oportú és molts cops una excel·lent virtut que sempre serà ben valorada; tant en l’àmbit personal, com en el de la política. Sense que ningú pugui interpretar –com es vol fer moltes vegades- que la imposició del silenci, sigui un mecanisme de censura, ni personal, ni col·lectiva.

El nivell de crispació i l’excés verbal que estem patint en el nostre país fan molt recomanable l’aplicació d’aquest principi. No dir més que les paraules justes i necessàries i defugir qualsevol excés verbal que comporti un augment de la crispació es quelcom que cada cop mes els ciutadans demanen i ho fan amb més força.

Tenim l’exemple clar de qui ha sabut estendre aquest principi, des de la seva pràctica política personal a la col·lectiva de tot un govern, en el President Montilla. Avui tothom accepta la realitat del seu lema de campanya “Fets i no paraules”. I el que en un principi es prestava a la caricatura fàcil i a més d’un acudit, avui ho apreciem com un mèrit. Cada cop hi ha més veus, fins la d’aquells que no veien amb bons ulls la reedició del tripartit, ni l’actuació de Montilla, que voldrien que el que ha aconseguit el nostre President fos exportable al conjunt del territori espanyol. Podrà un estar més o menys d’acord amb la política seguida, amb la rapidesa o lentitud amb la que es van resolent els problemes, amb l’encert o no de determinades accions empreses, però tots li hem d’agrair haver aconseguit asserenar el clima polític a Catalunya.

Seria bo, encara que he de reconèixer que és molt més difícil, aconseguir exportar al centre de la península aquesta manera de fer que hem assolit a Catalunya.Les dificultats no vénen pas per part del govern central que ha demostrat en molts moments que ha sabut mesurar i no entrar al “drap” de la provocació constant a la qual el sotmet el Partit Popular. Tanmateix, quan el president Zapatero s’ha vist involucrat en aquesta dialèctica i ha parlat més del compte, en el moment en que no havia de fer-ho, ha demostrat la honradesa política de reconèixer el seu error i de demanar-ne disculpes. Però davant d’aquesta actitud que la gent ha demostrat entendre – i així ho manifesten els darrers sondeigs de l’opinió pública - hi ha la del senyor Rajoy que cada com s’endinsa més i més en els excessos verbals que sobrepassen la impertinència i que no fan altra cosa que buscar l’enfrontament. No l’enfrontament polític, que seria legítim, sinó que el que busca, i cada cop hi ha menys gent que ho dubta, és l’enfrontament social.

No em referiré aquí a la llarga lletania que podria posar com a exemples d’aquesta actitud demostrada en multitud de declaracions que cada cop pugen més de to, perquè tothom les coneix. Tampoc entraré en la reflexió sobre el descrèdit que, sobre ell mateix i el seu partit, va adquirint a passos de gegant i que poden ser la clau de volta perquè els socialistes tornem a guanyar les properes eleccions de manera més clara de la que vam fer-ho el 14 de març. Només em limitaré a exigir-li, pel bé del país i de la convivència, allò que li demanava Aznar al Felipe González amb tanta vehemència però, amb una lleugera modificació: “!Cállese, señor Rajoy!”

Per la PAU i contra el terrorisme!

Aquest dissabte hem de tornar a recuperar el carrer els milers i milers de ciutadans d’aquest país que no estem d’acord amb aquella manera de manifestar-se a la qual ens tenen acostumats agrupacions com l’AVT, que sota el paraigües del Partit Popular i amb l’excusa de la defensa de les víctimes i de la lluita contra el terrorisme, ha aprofitat totes les mobilitzacions com un simple excusa per a insultar i desacreditar al President Zapatero i al seu govern.

Son moltes les veus que s’havien aixecat, cada cop amb més força, reclamant la possibilitat de sortir al carrer i de manifestar-se. No, contra cap opció política que ha obtingut la seva representació democràticament i que s’ha compromès, on havia de fer-ho, que és al Parlament, a treballar tot el possible per acabar amb la lacra del terrorisme sinó que vol aixecar la seva veu per a lluitar per la Pau –de la mateix manera que va fer-ho en la invasió de l’Irak- i manifestar, de manera clara, tanmateix la seva oposició als terroristes i a ETA que ha malmès un cop més les expectatives que s’havien creat d’aconseguir la fi de la violència.

Som molts els que volem sortir al carrer a retre homenatge a les dues víctimes que la barbàrie de l’atemptat d’ETA ha produït i que ho volem fer amb tota la força que calgui perquè els dos joves equatorians que van morir al aeroport de Barajas són, lamentablement dues “víctimes” més, tan importants com qualsevol altra, i sense distincions i sobretot sense que ningú pugui manipular el nostre sentit homenatge en favor de cap idea política ni en contra de ningú com s’ha fet –sense cap vergonya- en altres ocasions.

Som molts, també, els que volem sortir al carrer a manifestar el nostre suport a la Pau i contra el terrorisme, i ho volem fer sense cap tipus de pressió ni d’amenaça, sense que ningú ens digui que ens ho pensem abans de fer-ho, perquè si ho fem en podem rebre les desagradables conseqüències dels que exerceixen el poder; com s’ha fet a les associacions d’equatorians des de una emissora com la COPE i que lamentablement encara no he sentit a cap representant del Partit Popular que desautoritzés aquestes amenaces explícites.

En definitiva, que volem sortir al carrer a manifestar-nos contra el terrorisme, l’únic culpable de haver trencat el procés de Pau... i no volem manifestar-nos “contra” ningú més, no volem que la nostra protesta serveix per a excusa de res més!

I també som molts, els que pensem que en aquest moment i davant del que ha passat: aquesta manifestació hauria de tenir –precisament per ser una manifestació unitària- el suport de totes les forces polítiques i socials del nostre país i que ens serà difícil d’entendre les justificacions d’aquells que no hi donin suport o no hi vulguin participar.
Jo, el dissabte a les sis de la tarda, estaré a Madrid per participar en la manifestació i espero fer-ho juntament amb centenars de milers de persones que pensen que cal fer-ho. I també portaré, si així m’ho permeteu, la representació dels milers de penedesencs que sense poder estar-hi físicament, se que hi estareu amb el vostre esperit donant-hi suport!

ETA ha fet explotar la pau...però no l'esperança

La primera precisió, encara que evident, cal destacar-la de manera especial: l’única responsable de fer saltar enlaire el procés de pau i de l’atemptat a Barajas ha estat la banda terrorista ETA.

Precisió que no caldria fer en un país amb una dreta normal, però, després de veure i sentir el que passava en la manifestació convocada per l’AVT, el passat diumenge a Madrid on semblava que no hi havia cap altre responsable de l’atemptat que el president Zapatero i es culpabilitzava a tot el govern, mentre semblava que es celebrés el fet que ETA hagués comès un atemptat, i de sentir vergonya per viure en un país en el qual encara poden passar coses així...crec que és necessària la precisió.

És evident que la actitud d’ETA demostra la seva voluntat de no voler escoltar el clam que en el propi País Basc s’havia aixecat en favor de la pau i del final de la violència. Per desgràcia, aquesta sordesa no és nova en la banda terrorista, però semblava que els valedors polítics de la mateixa havien entès la necessitat de començar un procés de diàleg per l’abandonament de la violència.

No es pot al·legar que el govern, amb el suport de la totalitat dels partits parlamentaris, excepte el Partit Popular, no havia deixat clares quines eren les condicions de principi per a la l’inici d’aquest diàleg, i de totes elles la més contundent era la de demostrar la voluntat de posar fi de manera definitiva a qualsevol fet que entranyés violència .

Semblava que el llarg període sense víctimes mortals podia corroborar aquesta voluntat, malgrat que ja s’havien mostrat símptomes preocupants amb la reaparició de la violència al carrer, el robatori de les armes i la descoberta de nous amagatalls d’explosius, que aquesta voluntat no era compartida per la totalitat de l’organització terrorista. Lamentablement, els fets han demostrat que això no era així, ja que una decisió com al de cometre aquest atemptat no és una decisió presa a cuita-corrents per un grupuscle de dissidents de la banda, sinó que ha estat una decisió premeditada i presa amb antelació pels dirigents actuals d’ETA.

Amb l’atemptat, l’únic que s’ha demostrat és la voluntat de continuar amb la violència, i per tant, i de manera conseqüent el govern ha entès que ETA ha trencat de manera unilateral el que havia promès, de mantenir un alto al foc permanent, i per altra banda, ha trencat qualsevol possibilitat d’inici de diàleg, i això implica que ETA ha dinamitat el procés de pau.

Fins aquí els fets, i no crec que sigui moment per aprofundir en la seva interpretació, malgrat que no puc deixar de pensar que si la posició del Partit Popular, ara hagués estat la mateixa que va mantenir el PSOE l’any 98 amb el senyor Aznar de president, ETA s’hauria atrevit a trencar l’alto el foc de la manera com ho ha fet, ni jo ni ningú pot tenir una resposta segura a aquesta situació, però si que tothom que es senti demòcrata pot i ha de compartir que davant la trencadissa provocada per la banda terrorista ara el que cal és la solidaritat i el suport al govern, i la unitat d’acció dels partits que creuen que l’únic sistema polític possible és el de la democràcia. És l’única manera perquè torni renéixer l’esperança!